divendres, 1 d’abril del 2011

El meu cosí és trempolí

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana: lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.

2 comentaris:

  1. Un salut d'un trempolí, de tremp i de Tremp.

    ResponElimina
  2. Josep, potser ja el coneixes, però permet-me d'aprofitar el teu blog per recordar-te'l
    EL GENTILICI DE TREMP

    Joan Subirana

    No és per broma ni fa riure,

    Però ja en fa molta estona

    Que rumio el com escriure

    Dels de Tremp la forma bona

    Que els nomeni, i això és lliure!


    Si mirem bé el fons gramàtic,

    Quatre formes trobarem :

    Aquest fons no cau simpàtic :

    Mira que n’és d’enigmàtic

    Aquest nom tan curt de Tremp !


    Trempador i trempadora

    Ens reculen a altres temps,

    Quan tothom cantava alhora :

    Apa,noi,sivas calent,

    Pren un duro i vés a Tremp!


    Si diem trempà o trempana,

    No sabrem pas de qui ens parlen:

    D’un ferrer o de sa germana

    Si prop la fornal ens garlen.


    Si trempès o bé trempesa

    No portarà grans raons ;

    Tant si ens pesa com no ens pesa,

    No convencen les lliçons.


    De trempencs i de trempenques

    No n’hem vist mai cap enlloc;

    S’han de tenir moltes penques

    Per canviar-nos el mot.


    El trempí i la trempina

    N’és la forma més adient ;

    N’és l’accepció la més fina,

    Però no convenç la gent.


    Res direm d’algun trempaire

    Que al ben parlar no hi escau:

    Ens val més que prenguem l’aire

    I que dormin tots en pau.


    Qui serà trempó o trempona ?

    Ens val més no assenyalar :

    Qui sap si els de Barcelona

    Se’ns podrien enfadar.


    Si rebusquéssim la història,

    Si rasquéssim el passat,

    Ens ompliríem de glòria ?

    No es troba res ben pastat.


    Després d’aquestes rondalles

    Quelcom més que rodolins,

    Tots trempats i fent rialles,

    No som més que trempolins !


    Tremp, 8 de juny de 1975


    Salut, des de Tremp (com ton cosí)

    ResponElimina