Coses de la llengua, per Josep Milà

De tots colors (1)

2012-02-01T10:00:00.000+01:00

L'arc iris (o arc del cel, o arc de Sant Martí), que s'origina per la reflexió i la refracció dels raigs solars en les gotes de pluja, és format pels set colors de l'espectre solar: vermell (o roig), taronja (o ataronjat), groc, verd, blau, indi (o anyil) i violat. A més d'aquestes denominacions en disposem també d'altres per designar més elements de l'àmplia gamma cromàtica: blanc, negre, gris, rosa, marró, castany, fúcsia, etc.

Els colors també formen part de la nomenclatura d'accidents geogràfics (Mont Blanc, Montnegre, Cap Verd...), de poblacions (Montblanc, Mont-roig, Cap-roig, Aiguablava...), de cognoms (Blanc, Roig, Negre, Gris...), etc.

Els noms dels colors poden tenir significats diversos a partir de l'ús popular o de connotacions culturals. Alguns significats tenen una relació directa amb el color i d'altres no. Vegem-ne uns quants exemples:

1.- Blanc
El color blanc simbolitza la llum, la netedat, la puresa. És el color habitual dels vestits de núvia i també dels batejos i les comunions. Aquest color forma part d'algunes expressions verbals, com "quedar-se en blanc" (equivalent al llatinisme in albis), "ser el blanc de", "passar la nit en blanc", "donar carta blanca", "blanquejar diners". També el trobem com a adjectiu ("bandera blanca", "arma blanca", "marca blanca") i com a substantiu ("el blanc de l'ou", "el blanc de l'ull", "el tràfic de blanques", "tir al blanc").

També parlem d'"un xec en blanc", d'"una pàgina en blanc", quan no hi ha res escrit en el suport de paper. En tipografia, un "blanc" és un espai sense lletres en un escrit. En música, una "nota blanca" equival a la meitat d'una rodona o a dues negres. En literatura, un "vers blanc" és un vers d'una composició poètica que no té rima.

2.- Negre
Així com el color blanc té una connotació positiva, el negre la té negativa. El negre va unit a la mort, a la foscor, a les tenebres. La llengua recull molts exemples d'aquest caràcter negatiu: "bienni negre", "cinema negre", "diner negre", "humor negre", "màgia negra", "mercat negre", "novel•la negra", "ovella negra", "pesta negra"... Aquest color també apareix en algunes expressions verbals: "pagar en negre", "treballar com un negre", "veure-ho tot negre", "veure's negre per...".

El negre és el color característic per manifestar públicament el dolor per la mort d'un familiar. Abans els homes es posaven una cinta negra al barret o a la màniga de l'americana o un botó negre a la solapa. Al Japó, en canvi, el color que representa el dol no és el negre sinó el blanc.

En les arts marcials, el "cinturó negre" és la màxima categoria a què es pot arribar. En música, una "nota negra" equival a la meitat d'una blanca o a la quarta part d'una rodona. En literatura, "un negre" és la persona que fa treballs literaris per a un altre que davant el públic se'n presentarà com a autor.

En la nostra societat, dir "negre" a una persona que realment és de color negre s'interpreta sovint com una mostra de racisme o de xenofòbia. Es considera un insult. És per això que han sorgit eufemismes com "una persona de color" o "un moreno". A propòsit d'aquest darrer mot, la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, és anomenada popularment "la Moreneta", quan el color de la imatge és indefectiblement el negre. En aquest sentit, la Bíblia tampoc no ens hi ajuda gaire, quan en la versió llatina del Càntic dels Càntics, versicle 1:5, afirma: Nigra sum sed formosa ("Sóc negra però bonica").

Del llatí niger (negre) deriven també el verb "denigrar" o el substantiu "nigromància" (màgia negra). En grec, el color negre és mélanos; d'aquí mots com "melanina", "melanoma", "Melanèsia"...

3.- Groc

Generalment el color groc, en contraposició al verd i al vermell, indica precaució. En els semàfors és el color intermediari entre el verd (autorització) i el vermell (prohibició). A les platges, la bandera de color groc indica "bany amb precaució", mentre que el verd indica "bany lliure" i el vermell, "bany prohibit".

En l'àmbit esportiu, especialment en el futbol, la targeta groga és una amonestació prèvia a una targeta vermella (que comporta expulsió del joc). En l'àmbit periodístic es coneix com a "premsa groga" la premsa sensacionalista de baixa qualitat. En termes laborals, un "sindicat groc" és un sindicat controlat per la patronal i que té com a objectiu obstaculitzar l'acció reivindicativa dels sindicats obrers. En el món del teatre es diu que aquest color porta mala sort, ja que Molière duia una bata de color groc quan va morir després d'interpretar la seva obra El malalt imaginari.

4.- Verd
Aquest color té generalment connotacions positives. D'entrada, és el color de l'esperança, i també de la permissivitat ("semàfor verd", "bandera verda"). És també el color que han adoptat els moviments ecologistes. Diem que un fruit és "verd" quan no és madur o no prou madur. També s'aplica en contraposició a "sec", especialment als arbres, a la llenya, als llegums, etc. Aplicat a una persona, indica que encara no ha arribat a la maduresa. El color verd també apareix en àmbits tan insospitats com el sexual; per exemple, "un acudit verd" o "un vell verd".

(Continuarà el mes que ve)

Un dimecres de gener

2012-01-02T13:07:00.003+01:00

Els noms dels dies i dels mesos tenen etimologies molt lligades a divinitats mitològiques, als astres, a emperadors romans o a festivitats religioses. Qualsevol persona mitjanament culta sap que mots com “dimarts” o “divendres” tenen l'origen, respectivament, en els planetes Mart i Venus, que al seu torn reben el nom de Mart (déu de la guerra; d'aquí arts “marcials”) i de Venus (deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat; d'aquí la denominació “mont de Venus”, referida a la regió púbica de la dona, o “malalties venèries”, malalties de transmissió sexual).

1.- Els dies de la setmana

Els noms dels dies tenen l'etimologia següent:

- dilluns: die(s) Lunae, dia de la Lluna
- dimarts: die(s) Martis, dia de Mart

- dimecres: die(s) Mercuri, dia de Mercuri

- dijous: die(s) Jovis, dia de Júpiter
- divendres: die(s) Veneris, dia de Venus
- dissabte: die(s) sabbati, dia del sàbat, del descans
- diumenge: die(s) dominicus, dia dominical, del Senyor

Pot ser interessant comparar aquestes denominacions amb les d'altres llengües:

- castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado, domingo
- gallec: luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo
- portuguès: segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo
- francès: lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche
- italià: lunedi, martedi, mercoledi, giovedi, venerdi, sabato, domenica
- anglès: Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday, Sunday
- alemany: Montag, Dienstag, Mittwoch, Donnerstag, Freitag, Samstag, Sonntag

A partir d'aquestes denominacions podem veure que:

- El francès, l'italià, l'anglès i l'alemany afegeixen el sufix “di” (o “day” o “tag”) al nom específic.
- El català és l'única llengua que utilitza la forma “di” com a prefix (“dilluns”, “dimarts”...).
- El castellà i el gallec no utilitzen aquest element ni com a prefix ni com a sufix.
- El portuguès s'allunya totalment d'aquestes denominacions i fa servir el mot “feira”, excepte en el dissabte i el diumenge, en què coincideix amb el gallec i el castellà.

També podem veure que:

- L'anglès i l'alemany escriuen en majúscula les inicials dels dies de la setmana. A més, en aquestes llengües el dissabte i el diumenge fan referència respectivament a Saturn (“Saturday”, “Samstag”) i al Sol (“Sunday”, “Sonntag”).

- En les llengües romàniques el dissabte i el diumenge no es refereixen a astres o a déus sinó al “descans” (del llatí sabbati) i al “Senyor” (del llatí dominicus).

Les abreviatures dels dies en català són: dl., dt., dc., dj., dv., ds., dg.

Alguns dies tenen connotacions especials. Per exemple, el dimarts s'associa sovint a la mala sort, i més si cau en 13. En la cultura anglosaxona, el dia de més mal averany és també el 13, però en aquest cas si cau en divendres.

El dissabte ha estat tradicionalment el dia dedicat a fer la neteja general de la casa, fins al punt que ha donat lloc a l'expressió “fer dissabte” com a sinònim de “netejar”, prescindint del dia en què es fa.

“Endiumenjar” vol dir vestir amb la roba de les festes o donar a alguna cosa l'aspecte que presenta els dies de festa. Lligada amb aquest verb hi ha l'expressió “anar mudat” (o “mudada”) per referir-se a una persona que porta uns vestits més nous o més de festa, precisament perquè aquell dia la persona ha canviat (ha “mudat”) la seva vestimenta habitual.

L'adjectiu “endillunsat” s'aplica a una persona que té mandra de reprendre la feina després d'un dia de festa.

2.- Els mesos de l'any

Els ètims dels mesos són:

gener Januarius (de Janus, déu de les portes)
febrer Februarius (de Februus, antic déu etrusc)
març Martius (de Mart, déu de la guerra)
abril Aprilis (d'Apru, deessa etrusca)
maig Maius (de Maia, deessa floral)
juny Junius (de Juno, deessa del matrimoni)
juliol Julius (en honor a Juli Cèsar)
agost Augustus (en honor a August)
setembre September (setè mes, però actualment el novè)
octubre October (vuitè mes, però actualment el desè)
novembre November (novè mes, però actualment l'onzè)
desembre December (desè mes, però actualment el dotzè)

Els mesos de juliol i agost es van introduir posteriorment. D'aquí que la denominació dels quatre últims mesos no coincideixi amb el seu lloc dins el calendari.

El mes de febrer té 29 dies cada quatre anys. En aquests casos parlem d'“any de traspàs”, “any bissextil” o “any bixest”.

Les abreviatures dels mesos en català són: gen., febr., abr., jul., ag., set., oct., nov., des. (Els mesos de març, maig i juny no s'abreugen perquè són mots d'una sola síl·laba.)

En relació amb els mesos, hi ha una colla de sufixos verbals o adjectivals que, a partir del nom, creen nous significats. Per exemple: “febrejar”, “marcejar”, “abrilejar”; “marcenc”, “abrilenc”, “magenc”, “agostenc”; “setembrí”; “octubrer”; “desembral”.

Els adjectius que es refereixen a un mes o a un grup de mesos són: “mensual” (que té lloc cada mes [p.ex. despesa mensual] o que dura un mes [p.ex. abonament mensual]), “bimensual” (que s'esdevé o apareix dues vegades al mes [p.ex. revista bimensual]; és sinònim de “quinzenal”), “bimestral” (que dura dos mesos o que té lloc cada dos mesos), “trimestral” (que dura un trimestre o que té lloc cada tres mesos; la forma “trimensual” no és correcta), “quadrimestral” (que dura un quadrimestre [p.ex. assignatura quadrimestral] o bé que té lloc cada quatre mesos).

3.- Els anys

L'adjectiu que es refereix a l'any és “anual”, amb dos significats: que dura un any (p.ex. un càrrec anual) o que s'esdevé cada any (p.ex. les festes anuals del poble). Disposem també de l'adjectiu “anyal”, que significa que s'esdevé cada any, però que s'aplica especialment a certes festes. Relacionat amb els anys hi ha també el substantiu plural “annals”, que es refereix a una relació d'esdeveniments, per anys, que es publiquen periòdicament.

“Aniversari” és el dia en què es compleixen anys d'algun fet o esdeveniment memorable. “Antany” es refereix a l'any proppassat (p.ex. antany la festa major va ser molt lluïda) o bé en temps passat (p.ex. antany la gent no viatjava tant com ara). “Enguany” significa aquest any.

Cal distingir entre “bianual”, que té lloc dues vegades l'any, i “biennal”, que dura dos anys (p.ex. magistratura biennal) o que es repeteix cada dos anys (p.ex. la Biennal de Venècia). De la mateixa manera, cal distingir entre “plurianual”, que té lloc diverses vegades l'any, i “pluriennal', que té una durada de dos o més anys (p.ex. un pla pluriennal) o que s'esdevé després de diversos anys.

Els mots “bienni”, “trienni”, “quadrienni”, “quinquenni”i “sexenni” es refereixen a un període de dos, tres, quatre, cinc i sis anys, respectivament. Els adjectius corresponents, “biennal”, “triennal”, “quadriennal”, “quinquennal”, “sexennal”, signifiquen que un pla, un programa, un projecte, etc. dura dos (tres, quatre, cinc, sis) anys o que té lloc cada dos (tres, quatre, cinc, sis) anys.

El qualificatiu “quinquagenari” o “quinquagenària” és aplicable a les persones que han complert cinquanta anys i no arriben als seixanta. De la mateixa manera, “sexagenari” (60-69), “septuagenari” (70-79), “octogenari” (80-90), i “nonagenari” (90-99).
...

Entremig d'aquestes denominacions n'hi ha una que acostuma a passar bastant desapercebuda: “lustre”, que és un espai de cinc anys.

El decenni és un període de deu anys. La dècada significa una sèrie de deu, especialment de deu dies o deu anys (p.ex. la primera dècada de juny).

El segle (o “centúria”) és un espai de cent anys. Aquest mot també significa “món”; d'aquí prové “seglar” com a sinònim de laic. L'adjectiu derivat de “segle” és “secular”, que significa que s'esdevé un cop cada segle o que té una durada d'un segle o de més d'un segle (p.ex. una alzina secular). A partir d'aquest adjectiu es formen “multisecular” (que dura molts segles) i “finisecular” (relatiu o pertanyent a la fi d'un segle).

El centenari és el dia o any que fa una centúria o unes quantes centúries d'un esdeveniment. Com a adjectiu significa que té cent anys d'existència (p.ex: un vell centenari, una alzina centenària).

El mil·lenni és un període de mil anys, sinònim del substantiu mil·lenari. Com a adjectiu, “mil·lenari” significa que és de mil anys (p.ex. un edifici mil·lenari).

Dues notes finals:

- Cal distingir entre “anual” (que dura un any o que s'esdevé cada any) i “anal” (relatiu o pertanyent a l'anus).

- De la mateixa manera, hem de distingir entre “lapse” (espai de temps transcorregut) i “lapsus” (error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint).

A la Victòria Peremiquel,

.que ha tingut cura d'aquest blog des del primer dia

Amb gratitud i enyorança

Frases absurdes (10)

2011-12-01T10:03:00.001+01:00

(83) La majoria dels menors que passen per la Fiscalia no tornen a reincidir (TV3, 1.6.2009).

(84) Ja està bé de creure en aquesta falsa paròdia que és el bipartidisme (Raül Romeva, RAC1, 2.6.2009).

(85) És un llibre que ja deu estar bastant exhaurit (Sentit en una biblioteca, 11.6.2009).

(86) Hem d'aplicar mesures perquè aquest nen pugui avançar una mica cap endavant (Sentit al Departament d'Ensenyament, 3.7.2009).

(87) Negociar una xifra és complicat però senzill (Miquel Iceta, RAC1, 14.7.2009).

(88) Aquelles dues persones van col·laborar juntes (El matí de Catalunya Ràdio, 16.7.2009).

(89) Nou intent per intentar resoldre la crisi d'Hondures (Telenotícies Migdia, TV3, 18.7.2009).

(90) En això dels 420 euros d'ajuda, el govern hauria de ser més curós i més cuidadós (Tertúlia matinal a RAC1, 20.8.2009).

(91) Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt (Avui Digital, 31.8.2009).

(83) "Reincidir" és incórrer per segona vegada en una falta, un delicte, un error. Si hi anteposem el verb "tornar" ja estem parlant d'una tercera vegada. Evidentment, la forma correcta és "no reincideixen" o, en tot cas, "no tornen a delinquir". (Vegeu també la frase 29 a "Frases absurdes 4", de gener de 2010.)

(84) En aquesta frase l'adjectiu "falsa" hi és sobrer. Qui la va pronunciar volia dir realment que el "bipartidisme és una paròdia", no pas una falsa paròdia.

(85) Un llibre està exhaurit o no ho està. El verb "exhaurir" no admet modificadors quantitatius. Una altra cosa és que hi vulguem afegir un adverbi de manera, com "quasi" o "gairebé", que indiquen que l'acció del verb encara no s'ha acomplert del tot: "Aquest llibre està gairebé exhaurit." Per reforçar aquesta idea, hi podríem incloure també l'adverbi "totalment", malgrat que no hi afegeix cap informació rellevant: "Aquest llibre està totalment exhaurit."

(86) Tot el que avança ho fa cap endavant. Així, doncs, la frase correcta és "perquè aquest nen pugui avançar", o també, "perquè aquest nen vagi cap endavant".

(87) Els adjectius "complicat" i "senzill" tenen significats antagònics i, per tant, aquí són incompatibles. O és l'un o és l'altre.

(88) Quan una persona, una entitat, una societat, etc. col·labora amb una altra vol dir que actuen junts. "Col·laborar" significa precisament això: "Treballar (laborar) conjuntament."

(89) El verb "intentar" s'ha colat aquí només per destrossar una frase correcta: "Nou intent per resoldre..."

(90) En aquest frase hi ha dos adjectius que volen dir el mateix, però el primer és correcte i el segon no. Quina necessitat hi ha d'allargar la frase amb un mot incorrecte?

(91) Amb aquesta frase algú podria interpretar que el senyor Albert Rivera, president de Ciudadanos, vol impedir que es faci una consulta que pugui donar com a resultat la independència d'Arenys de Munt. Una bona col·locació dels elements de la frase sembla que s'ajustaria més a la voluntat de l'autor: "Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta d'Arenys de Munt sobre la independència."

Amb dos pebrots

2011-11-02T11:32:00.000+01:00

Quanel Barça va guanyar la lliga de futbol 2010-2011 elsjugadors ho van celebrar lluint al dors de la samarreta la imatgede dos pebrots, un de blau i un de grana. Potser fora del'àmbit català no van entendre de què anava lacosa, o potser els importava dos pimientos. El casés que en català els pebrots tenen una claraconnotació sexual, com a sinònim vulgar delstesticles. L'expressió més habitual en aquests casosés 'amb dos collons', com si les victòriesfutbolístiques es deguessin sobretot a la testosterona delsjugadors.

Els òrgans sexuals, tant els masculins com els femenins,originen un gran nombre d'eufemismes i de vulgarismes. Amés, donen lloc a molts acudits, denominats popularment'acudits verds', aquells que no es poden explicar enpresència de menors... o de 'senyores'.

Òrgans sexuals masculins
Com tothom sap, els òrgans sexuals masculins es componend'un penis i dos testicles. Aquestes són les denominacionspròpies, però no són les més habituals.El penis és anomenat també 'fal·lus' o 'verga'i, eufemísticament, 'membre viril' o simplement 'membre'.Esclar que té també molts sinònimscol·loquials. Alguns d'aquests mots pertanyen algènere masculí, com 'carall', 'melindro', 'pardal','piu', 'rave'..., però curiosament també n'hi ha delgènere femení: 'cigala', 'cuca', 'fava', 'piula','pixa', 'quirra', 'tita', 'titola'... i el més habitual:'polla', que precisament és un castellanisme no admèsper cap diccionari català.

En relació amb aquest tema hi ha una sèried'accions o de situacions que tenen el penis com a protagonista.Són accions o situacions com 'trempar' o 'tenir trempera'(tenir una erecció), 'pelar-se-la' (masturbar-se),'mamar-la' (fer una fel·lació)...

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot 'cigaló'com una beguda calenta a base de cafè i licor, especialmentconyac o anís, beguda que en alguns indrets anomenen'rebentat' o 'perfumat'. Aquest mot és el diminutiu de'cigala' (en l'accepció de membre viril) i té el seuequivalent castellà 'carajo', amb el seu diminutiu'carajillo'. És molt probable, doncs, laprocedència castellana de 'cigaló', sense descartaraltres etimologies més rocambolesques.

(Em sembla pertinent fer aquí un petit incís decaire literari. L'escriptor Quim Monzó va publicar fa unsquants anys un llibre titulat La magnitud de latragèdia. L'obra tracta del priapisme, unaalteració física que té a veure amb el temad'aquest article.)

Els testicles també tenen els seus corresponentseufemismes, com 'els atributs', 'les vergonyes', 'les parts'... iels més insubstancials de tots: 'els dallonses' o 'elsdaixonses'. Tal com hem anat veient fins ara, també enaquest cas hi ha col·loquialismes: 'els ous', 'els pebrots','les pilotes'... i el mot estrella: 'els collons'.

Sobre aquesta darrera denominació, vegeu l'enllaçLa riquesa del català. (En desconec l'autoria.)

Òrgans sexuals femenins

'Vulva' és la denominació pròpia de la partmés externa dels òrgans sexuals femenins. Com en elsòrgans masculins, en aquest cas també ens trobem ambsinònims vulgars, com 'parrús', 'tall', 'xona','conill', 'patata' o 'figa'. Aquest darrer mot ha originat un verb,'enfigar-se', que significa sentir una forta atracció sexualper una dona.

Les vores de la vulva s'anomenen 'llavis'. A partird'aquí, és del tot explicable que una editorial hagicreat un premi i una col·lecció de literaturaeròtica amb un títol ben suggestiu: 'La sonrisavertical'.
L'expressió 'de baix' és la més utilitzadaper referir-se eufemísticament a aquesta zona de l'anatomiafemenina, sobretot en l'expressió 'operar-se de baix', quees refereix generalment a una intervenció quirúrgicadels òrgans sexuals interns.

Així com en els òrgans masculins el mot mésutilitzat és 'collons', en aquest cas el mot estrella perreferir-se a la vulva és 'cony', mot que també es faservir com a exclamació per expressar enuig,admiració, entusiasme, etc., amb els eufemismes 'coi' o'col' (pronunciats amb 'o' tancada). També disposem del'expressió 'cony de' com a qualificació despectivadonada a una persona o a una cosa: Què vol, aquest conyde beneit? És un cony d'examen!

El femení 'conya' s'utilitza per expressar situacions osensacions ben diverses. Així, per exemple, 'fer conya' (ferbroma), 'de conya' (molt bé o molt bo), 'quina conya!'(murga, cosa pesada de fer)... Una expressió molt popularés 'ser la conya marinera', per indicar que algú oalguna cosa és excel·lent.
Un castellanisme evident és el mot 'conyàs', quees fa servir per expressar que una persona, cosa o situaciósón insuportables.

L'estimulació oral dels genitals femenins rep el nomtècnic de 'cunnilinció' (o 'cunnilingus'). Aquestadenominació no té res a veure amb la'cuniculicultura', que és la cria de conillsdomèstics.

La unió dels òrgans sexuals masculins ifemenins

El verb que correspon a la unió sexual entre homes idones és 'copular', amb els seus sinònims 'fer elcoit', 'fer l'acte sexual', 'fer l'acte', o l'eufemisme perantonomàsia: 'fer l'amor'.

Com a sinònims col·loquials, el més popularés 'follar', però també són expressionshabituals 'fotre un clau' o 'fotre un polvo' (castellanismeevident). En els diversos territoris de parla catalana hi podemtrobar sinònims com 'cardar', 'boixar', 'pitjar','sucar'...

L'inofensiu verb 'dormir' també s'usaeufemísticament com a sinònim de 'tenir relacionssexuals', concretament en les expressions 'dormir junts' o 'dormiramb algú'. Hi ha altres mots o expressions relacionats ambaquest tema que pertanyen a l'àmbit religiós o al'àmbit legal. Copio les definicions dels diccionariscatalans:

- 'conèixer una dona': En llenguatge bíblic, tenirrelació sexual amb ella.
- 'consumar el matrimoni': Efectuar els cònjuges laprimera unió carnal.
- 'dèbit conjugal':En moral, segons una concepciócontractual del matrimoni, obligació que té cadascundels cònjuges d'accedir a la justa demanda d'uniócarnal per part de l'altre cònjuge.
- 'cometre adulteri': Violar la fidelitat conjugal.
- 'fornicar': Tenir tracte sexual fora del matrimoni.

Quan jo tenia set o vuit anys vaig aprendre el catecisme... encastellà. Recordo que hi havia una pregunta que deia:'¿Cuáles son los enemigos del alma?'Resposta: 'Los enemigos del alma son tres: mundo,demonio y carne.' Tots sabíem qui era el dimoni,però això del món i de la carn no hoacabàvem d'entendre. ¿Com podia ser que la carn, tanbona però tan escassa, fos un enemic de l'ànima?Més endavant vam descobrir que allà on deien 'carn'volien dir 'sexe'. D'aquí prové l'adjectiu 'carnal',en expressions com 'desitjos carnals', 'passions carnals','unió carnal', 'pecat carnal'...

Vull fer referència finalment a un nombre de dues xifres:el 69. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans,'seixanta-nou' és una 'pràctica sexual consistent enl'estimulació bucal recíproca dels genitals decadascun dels dos amants'. (El Diccionario de la LenguaEspañola no en parla.) Per corroborar que aquesta'pràctica' s'estén més enllà de lesnostres fronteres lingüístiques, n'aporto aquíla definició en francès, que, a diferència delcatalà, és una prestigiosa llengua oficial de laUnió Europea:

Position sexuelle composée de deux partenairescouchés tète-bêche, et se faisantsimultanément une fellation et un cunnilingus, deuxfellations ou deux cunnilingus, selon le cas.

Voilà

L’ensalada nacional (i 2)

2011-10-03T10:03:00.004+02:00

3. La menstruació

Un fet tan natural com aquest ha esdevingut un tema vergonyós en algunessocietats, fins i tot en la nostra. La menstruació, anomenada també “la regla”,ha originat eufemismes com “els dies”, “la setmana”, “el mes”, “el període”...I també alguns col·loquialismes, com “la mala setmana”, “allò”, “la cosa”, “elsdies dolents”, “la tia Maria”...

Lligat amb aquest tema hi ha els productes que serveixen per absorbir elfluix sanguini de la menstruació. Aquests productes reben el nom genèric decompreses (extravaginals) o tampons (intravaginals). En aquest darrer cas, elnom d’una marca comercial ha esdevingut la denominació popular d’aquestobjecte: “tàmpax”.

(Aquest procés de convertir marques comercials en noms comuns ha donatlloc a noms tan corrents avui dia com “aspirina*”, “cel·lo*”, “clínex”,“coca-cola”, “colacao”, “galeta maria*”, “gilet”, “maizena*”, “minipímer”,“pladur”, “pòrtland*”, “pòstit”, “réflex”, “ròtring”, “típex”, “tirites”, “túrmix”,“uralita*”, “velcro*”..., alguns dels quals, els marcats amb asterisc, ja hanestat inclosos al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.)

4. L’embriaguesa

“Borratxo” (o “borratxa”) és la denominació que rep habitualment unapersona que té les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol enquantitats desmesurades. El mot culte que s’aplica per qualificar aquestapersona és “embriac” (o “embriaga”) i també “ebri” (o “èbria”). Si aquest fetes produeix habitualment fins al punt de crear addicció, aleshores parlem d’unapersona alcohòlica, que pateix alcoholisme o etilisme, i que requereix untractament terapèutic.

Hi ha moltes expressions populars per designar la situació d’una personaque es troba en estat etílic o d’embriaguesa: “anar begut”, “anar content”, “entrompar-se”,“agafaruna trompa”, “agafar una merda”, “anar a la vela”, “estar gat”, “anar pet”,“anar torrat”... I la borratxera també es coneix amb els noms de “mantellina”, “mona”,“paperina”, “pítima”, “turca”...

A propòsit d’aquest tema, és molt curiosa la distinció que femhabitualment entre alguns significats dels verbs “beure” i “menjar”. Sembla quesiguin dues accions paral·leles, lingüísticament comparables, però en algunscasos tenen connotacions ben diferents. Si afirmem, per exemple, que “aquellapersona beu”, la frase ja porta implícit l’adverbi “excessivament”, i deduïmque és alcohòlica. Però si diem que “aquella persona menja” no descobrim res denou, si no és que hi afegim els adverbis “poc”, “molt” o “massa”. Passa al’inrevés en la frase negativa. Si diem que “aquella persona no beu” estemafirmant que és abstèmia, mentre que si diem que “no menja” o que “ha deixat demenjar” estem insinuant que està malalta, que s’està morint de gana o bé ques’ha declarat en vaga de fam.

5. Necessitats fisiològiques

Menjar, beure, dormir, orinar i defecar són necessitats fisiològiques ales quals ningú no es pot sostreure, si no és que pateix alguna alteraciófísica. D’aquestes cinc, les dues últimes són les que ofereixen méspossibilitats d’originar eufemismes i col·loquialismes.

“Orinar” té l’equivalent col·loquial “pixar”, però també pot rebre altresdenominacions: “fer un pipí”, “fer un pis”, “fer un riu”... I també, “canviarl’aigua de les olives” o “mudar l’aigua del canari”. Hi ha l’expressió figurada“pixar-se de riure”, que sovint respon a la realitat. Del recipient que recullels orins en diem “orinal” o, més popularment, “gibrelleta”. Si el lloc destinata orinar és d’ús públic s’anomena “orinador” o “urinari”.

“Defecar” té com a sinònim “evacuar”, però el mot més utilitzatpopularment és “cagar”, que també té els seus eufemismes: “anar de ventre”,“anar de cos”, “fer de ventre”, “fer les necessitats”, “fer les sevesfeines”... L’expressió corresponent a “pixar-se de riure” és, en aquest cas,“cagar-se de por”.

L’excrement que s’expel·leix cada vegada que s’evacua el ventre rep elnom popular de “merda”, denominació que figura en una llarga llista d’expressions:“anar-se’n a la merda”, “engegar a la merda”, “quina merda!”, “això és unamerda”, “a tota merda”, “ser cul i merda”, “haver trepitjat merda”, “fer elmerda”...

Aquest excrement pot rebre noms diferents segons la forma, la grandària,la solidesa... Així, es pot parlar de “cagarro”, “tifa”, “tifarada”,“cagarines” (o “cagarrines”)... I l’autor de l’excrement és un “caganer”, queha esdevingut una figura molt popular ens els pessebres nadalencs de Catalunyai el País Valencià.

El lloc on es dipositen habitualment –i cívicament– els excrements potrebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins itot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiquesl’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat queningú no li preguntarà què hi va a fer.

La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès water-closet), que de mica en mica vasubstituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat”. Com a termes eufemísticsd’aquest lloc hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”)o l’“inodor”, terme no admès pel DIEC2 però que el GDLC defineix com “tassa devàter proveïda de sifó”. Com a termes vulgars tenim la “caganera” o la“cagadora”.

Ja per acabar, vull fer esment de dues expressions que eren habituals enla meva família i segurament també en altres famílies catalanes fins als anyscinquanta o seixanta del segle passat: “anar al cent” i “anar a can Felip”, quees feien servir indistintament com a sinònims de “anar al vàter”. Més tard vaigdeduir que es referien –respectivament i despectivament– a dues posicionspolítiques enfrontades al començament del segle XVIII, en l’anomenada guerra deSuccessió: els austriacistes, partidaris del Consell de Cent, i els borbònics, partidarisde Felip V. Des d’un punt de vista lingüístic, és extraordinari que aquestesexpressions populars s’hagin conservat tant de temps. No sé si encara sónvives.

L’article del mes vinent tractarà encara de mots tabú, d’eufemismes i de col·loquialismes,però referits específicament a una part molt concreta de l’anatomia humana.

L'ensalada nacional (1)

2011-09-01T12:59:00.001+02:00

Em va tocar fer la mili a Saragossa. No hi vaig aprendre gaires coses, però en recordo dues de curioses. La primera, que als catalans ens deien polacos (d'aquí ve el títol del programa televisiu "Polònia"), i la segona, que del bistec rus i de l'ensalada russa els militars en deien filete imperial i ensaladilla nacional, respectivament. El general Franco encara respirava.

Durant aquells anys de dictadura, parlar de Rússia o del comunisme era com parlar del dimoni. En l'àmbit laboral, la censura va convertir el dia 1 de maig (Dia del Treball o del Treballador) en Festividad de San José artesano i, uns quants anys més tard, en Festividad de San José obrero. I de la vaga, totalment prohibida, en deien conflicto laboral.

Segurament va ser a partir d'aquí que va néixer el meu interès pels mots tabú i pels eufemismes. El diccionari defineix el mot tabú com un mot que es considera impropi d'emprar en públic o d'escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc. I un eufemisme és un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Generalment un eufemisme és la conseqüència d'un mot tabú. Però un mot tabú pot originar també un mot de nivell semàntic més baix, anomenat vulgarisme o col·loquialisme, és a dir, un mot vulgar, col·loquial, groller o malsonant.

Un exemple paradigmàtic de mot tabú havia estat fins ara el mot "càncer", amb l'eufemisme "mal lleig". I de les persones que es moren d'aquest mal encara es diu que s'han mort "després d'una llarga malaltia".

La vellesa també origina eufemismes, com "la tercera edat", i de les persones velles en diem "avis", tinguin néts o no. Així, hi ha "residències de la tercera edat" (i no "residències de vells") o "casals d'avis" (i no "casals de vells"). En aquest cas també parlem de "la gent gran". Posats a dir-ho tot, sovint també fem servir el cultisme "geriàtric".

Les expressions "centre penitenciari", "invident" o "disminuït psíquic" són eufemismes de "presó", "cec" o "subnormal", respectivament.

De vegades la tria d'una expressió respon a criteris sociopolítics. N'és un exemple la denominació diferent que rep una edificació provisional per a usos educatius. Els sindicats i els pares afectats en diuen "barracons", mentre que l'Administració en diu "mòduls prefabricats". Tot depèn del color del vidre amb què observem la realitat.

En el camp laboral ens trobem també amb un exemple d'eufemisme ben curiós: "piquet informatiu". És indecent que els sindicats encara facin servir impunement aquesta expressió quan tothom sap, i ells els primers, que són piquets coactius i agressius. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tenim, finalment, els eufemismes interjeccionals. Són mots que fem servir com a exclamació per evitar de pronunciar un mot que es considera poc adequat en segons quins contextos. Vegem-ne un parell d'exemples:
- "hòstia!". Aquest mot se substitueix sovint pels eufemismes "hosti", "òndia", "ondi", "ostres", "ospa"...
- "carall!". El carall és una de les moltes maneres d'anomenar el membre viril. Això ha donat origen a expressions com "carai", "caram", "carat", "caratxos"... (i també al castellanisme caramba).

Hi ha alguns fets o circumstàncies a la vida que propicien la creació de mots tabú i, per tant, d'eufemismes o de vulgarismes. Vegem-ne cinc exemples:

1. La mort

En la nostra cultura la mort és un fet que comporta misteri, por, incomprensió, desesperació... i que sovint va lligat amb el que s'anomena "el més enllà".

Aquest sentit de transcendència dóna lloc a la majoria d'eufemismes. La mort és entesa com un traspàs, un viatge, un somni, i per tant són habituals expressions com "dorm el son etern", "descansa en pau (en la pau eterna, en la pau del Senyor...)", "ha tornat a la casa del Pare", "ha deixat aquesta vall de llàgrimes", "ha passat a millor vida", "ha lliurat l'ànima a Déu"...

"Difunt" i "defunció" són els eufemismes habituals per designar la persona (el mort) i el fet (la mort). La defunció s'anomena també "òbit", "decés", "trànsit", "traspàs"... I morir-se també es pot anomenar "finar", "expirar", "transir", "perir", "sucumbir", "fer el darrer alè", "deixar d'existir"...

Aquest concepte també ha originat els corresponents vulgarismes o col·loquialismes: "dinyar-la", "palmar-la", "anar al canyet", "anar-se'n al calaix"," "anar-se'n a l'altre barri", "fer l'ànec"...

2. El part

Un acte tan natural com parir s'ha vist impregnat d'un cert pudor a l'hora de referir-s'hi. Segurament no és aliè a aquest fet el lloc concret de l'anatomia femenina on es produeix el part, lloc que és una font inesgotable d'eufemismes i de vulgarismes.

"Parir" ha donat lloc a eufemismes com "donar a llum", "infantar", "deslliurar"... i a insults contundents, com "malparit", "la mare que et va parir" o, més suau, "la mare que et va matricular".

Aquesta prevenció a esmentar el mot tabú no es dóna, evidentment, quan ens referim als animals. A ningú no se li acudiria de dir que una vaca, una euga o una truja han donat a llum o han infantat, quan l'animal l'únic que ha fet és parir.

La prevenció en aquest tema ja comença fins i tot abans del part, en el temps de l'embaràs. El més normal és dir que una dona està "embarassada", però també sentim a dir, en un nivell més culte, que està "encinta", "gràvida", "en estat" o "en estat de bona esperança". En un nivell estàndard, el terme més habitual és "prenyada" o "prenys".

(Continuarà...)

Frases absurdes (9)

2011-07-01T09:37:00.003+02:00

(74) Deu anys després de la matança de l'Institut Columbine la venda d'armes s'ha disparat (RAC1, 20.4.2009).

(75) Els nens nouvinguts, que no dominen el llenguatge, llògicament no formaran part de l'estadística (Membre del Consell Superior d'Avaluació, RAC1, 21.4.2009).

(76) Salou estrena nou alcalde (Titular del diari gratuït "Què!", 23.4.2009).

(77) Ens falten tres punts per aconseguir la salvació d'una forma matemàticament matemàtica (Entrenador del club de futbol Betis, RAC1, 26.4.2009).

(78) Esgotaríem els adjectius qualificatius per descriure el que ahir es va veure al Santiago Bernabéu, però jo em quedo amb un per damunt de tots: "Personalitat" (Diari "Sport", 3.5.2009).

(79) No hi ha gairebé ningú banyant-se dins l'aigua (Periodista de TV3, 3.5.2009).

(80) Un home mata la seva sogra a Castelló mentre dormia (Diari "El Mundo", 17.5.2009).

(81) Procurarem endinsar-nos dins aquesta sala d'espera (RAC1, 27.5.2009).

(82) Sembla que aquest equip sempre està en crisi permanent (COPE, 1.6.2009).

"Armes i "disparar" pertanyen al mateix camp semàntic, és a dir, al mateix grup de significats, però en la frase (74) el que es dispara no és l'arma sinó la venda. En aquest cas, després de la matança d'estudiants, potser hauria estat més apropiat fer servir un altre verb, com per exemple "augmentar" o "créixer".

(75) A mi també em sembla "llògica" aquesta decisió, que hauria d'incloure el mateix autor de la frase, que demostra que no domina el llenguatge.

No es pot estrenar res que no sigui nou, tant si es tracta d'un vestit com si es tracta d'un alcalde (76). La frase correcta és, doncs, "Salou estrena alcalde" o bé "Salou té un nou alcalde".

A (77) l'adverbi "matemàticament" és redundant, ja que no hi afegeix cap informació.

La frase (78) és rodona, contundent, però té un petit defecte. Resulta que el mot "personalitat"no és un adjectiu qualificatiu sinó un substantiu.

(79) Jo diria que no hi ha ningú que hagi aconseguit mai banyar-se fora de l'aigua. Com diuen al programa "Polònia", si fos veritat seria el rècord Guinness.

La interpretació correcta de la frase (80) és que qui dormia era la sogra, no pas l'home. Aquesta segona interpretació és del tot impossible, ja que ningú no ha somiat mai que matava la sogra...

(81) Quan una persona "s'endinsa" ho fa "dins" algun lloc. La frase correcta és, doncs, "endinsar-nos en aquesta sala" o bé "entrar en aquesta sala".

(82) L'adverbi de temps "sempre" ja porta implícit el significat de "permanència". La forma correcta d'aquesta frase és, doncs, "aquest equip sempre està en crisi" o bé "aquest equip està en crisi permanent".

Bon estiu!

Lorca o Llorca?

2011-06-01T10:51:00.003+02:00

Escric aquest article arran dels comentaris que va suscitar el del mes passat al portal e-Catalunya, comentaris que qüestionaven els criteris que jo havia exposat pel que fa als topònims. En concret els dos comentaris apel·laven al "respecte" que calia tenir envers les denominacions de lloc originals.

Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."

En la meva resposta a aquests comentaris ja vaig manifestar el desacord amb les seves opinions, però he comprovat darrerament que aquests mateixos arguments de respecte són defensats per persones que em són properes. Intentaré, doncs, argumentar-ho.

En lingüística, un exònim és un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.

En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.

I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.

Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.

Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.

A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.

M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:

*Català*	*Castellà*	*Francès*	*Anglès*	*Italià*
Catalunya	Cataluña	Catalogne	Catalonia	Catalugna
Barcelona	Barcelona	Barcelone	Barcelona	Barcellona
Espanya	España	Espagne	Spain	Spagna
Gran Bretanya	Gran Bretaña	Grande-Bretagne	Great Britain	Gran Bretagna
Regne Unit	Reino Unido	Royaume-Uni	United Kingdom	Regno Unito
França	Francia	France	France	Francia
Alemanya	Alemania	Allemagne	Germany	Germania
Londres	Londres	Londres	London	Londra
París	París	Paris	Paris	Parigi
Nova York	Nueva York	New York	New York	New York

I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.

Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:

Josep Montilla a Era Val d'Aran

2011-05-02T10:09:00.003+02:00

No sé si l'expresident de Catalunya, José Montilla, ha anat mai a la Vall d'Aran. Suposo que sí. Probablement hi devia anar alguna vegada per saludar el rei Joan Carles I mentre aquest passava unes llargues però merescudes vacances d'hivern a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.

A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).

Antropònims

Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.

Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").

Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".

Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).

Topònims

Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.

Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...

En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...

Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.

Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.

Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.

I tots tan feliços.

El meu cosí és trempolí

2011-04-01T09:05:00.003+02:00

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana: lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.

Frases absurdes (8)

2011-03-01T09:27:00.006+01:00

(65) De participants, n’hi ha hagut més d’un miler i escaig (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).
(66) L’any 2000 aquesta soprano va obtenir el segon premi. El primer havia quedat desert (Programa de mà de l’Auditori de Barcelona, 21.12.2007).
(67) La baixada de torxes d’aquest vespre-nit tindrà lloc a les set de la tarda (Francesc Mauri, TV3, 26.1.2008).
(68) El senador McCain és un exveterà de Vietnam (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 30.1.2008).
(69) El metge està sobresaturat (Catalunya Ràdio, 12.2.2008).
(70) L’aigua té una importància molt important en l’elaboració del pa (“Tàpies variades”, Catalunya Ràdio, 5.4.2008).
(71) El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit amb èxit (RAC1, 30.3.2009).
(72) Falta un dia perquè demà es posi en marxa el festival (RAC1, 2.4.2009).
(73) Aquesta família es va exiliar a l’estranger (TV3, “Ventdelplà”, 19.4.2009).

(65) “Escaig” significa una fracció que excedeix una quantitat expressada en un nombre rodó. Generalment va precedit de la conjunció i. Molts parlants encara es resisteixen a utilitzar aquest mot i continuen emprant el barbarisme “i pico”. En aquesta frase les formes correctes són “més d’un miler” o bé “un miler i escaig”, però no totes dues alhora.

(66) Vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir aquesta frase en un programa de mà de l’Auditori de Barcelona. De seguida em vaig preguntar si la soprano en qüestió ja l’havia llegit o, pitjor encara, si ella mateixa havia aportat aquesta informació com a “mèrit” en el seu currículum artístic. Quedar segon en un premi no és cap demèrit, però si hi afegeixen que el primer ha quedat desert significa que la soprano no va acabar de convèncer el tribunal, i això no diu gaire a favor d’ella.

(67) En aquesta frase el meteoròleg de TV3 es va fer un petit embolic amb el significat dels mots “tarda”, “vespre” i “nit”. Si l’esdeveniment s’havia de produir a les 19.00 hores d’un dia d’hivern (26 de gener), les denominacions “tarda” i “nit” havien de deixar pas a la més apropiada: “vespre”. En conseqüència, la forma correcta és: “La baixada de torxes tindrà lloc a les set del vespre.”

(68) Ser “veterà” d’una guerra vol dir que l’individu en qüestió hi va participar com a combatent i que avui dia ja està retirat d’aquesta activitat militar. L’expressió “exveterà” no té cap sentit. Si aquest soldat veterà ja és mort, caldria dir que “era (o va ser) un veterà de Vietnam”. Si encara és viu, la forma correcta és “El senador McCain és un veterà de Vietnam”.

(69) Si una persona està saturada a causa de la feina vol dir que ja no pot més, que ja en té prou, que ja ha arribat al límit. Per tant, l’expressió “sobresaturat” és absurda, perquè afegeix un plus innecessari a la forma original. Val a dir, tanmateix, que aquest terme és habitual en física per referir-se a una solució que conté una quantitat del cos dissolt superior a la necessària per saturar-la. En el context de la frase, però, la forma correcta és “El metge està saturat”.

(70) L’absurditat d’aquesta frase ja és prou evident. La forma correcta seria “L’aigua té una gran importància en l’elaboració del pa” o bé “L’aigua és molt important en l’elaboració del pa”. Aquesta mena de frases es produeixen sobretot en el llenguatge oral, que és més espontani i no admet marxa enrere per corregir. En el llenguatge escrit és molt improbable trobar frases com aquesta.

(71) “Reeixir” significa precisament “tenir èxit en alguna cosa”, “triomfar”. Cap als anys seixanta del segle passat es va publicar la versió catalana d’un llibre de l’escriptor francès Michel Quoist que duia per títol Reeixir. A patir d’aquí aquest verb va fer fortuna, sobretot en els medis confessionals, fins al punt que per a algunes persones va esdevenir un autèntic lema de vida. La forma correcta de la frase és, doncs, “El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit” o “... no ha tingut èxit”.

(72) Com a la frase (70), aquesta admet dues solucions: “Falta un dia perquè es posi en marxa el festival” o bé “Demà es posarà en marxa el festival”.

(73) “Exiliar-se” vol dir precisament anar-se’n a viure a l’estranger, generalment en contra de la voluntat pròpia i per motius polítics. La forma correcta és, doncs, “Aquesta família es va exiliar”.

Digui'm de tu

2011-02-01T11:42:00.004+01:00

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en los cielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tu és el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè            té           (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.

Fins ara?

2011-01-10T13:51:00.004+01:00

La llengua és una eina que ens permet expressar, oralment o per escrit, el nostre pensament. En general acostuma a ser així, però la llengua disposa també d’uns mecanismes que paradoxalment, ens permeten expressar pensaments o descriure accions que són habituals en la nostra vida quotidiana però que no es corresponen amb la realitat, tot i que els parlants hem convingut a donar-los per bons.

Aquest fenomen es dóna per exemple amb l’adverbi ara, que significa “en aquest moment”, però en segons quins contextos significa justament el contrari, és a dir, “després”. És el que passa en l’expressió que dóna títol a aquest article: “Fins ara”. Emprada com a fórmula de comiat, vol dir realment “fins després” o “fins d’aquí a una estona”.

Això també s’esdevé amb alguns verbs d’acció, per remarcar que dintre de pocs moments tindrà lloc l’acció contrària. Si comencem a pujar unes escales amb la intenció de baixar de seguida, acostumem a dir “ara baixo” en comptes de dir “ara pujo”, que és justament el que estem fent en aquell moment. O “ara vinc” quan comencem a anar-nos-en, o “ara torno” o “ara et truco” quan no estem fent realment cap d’aquestes accions.

Una expressió que cada vegada se sent més és “ens veiem”, per indicar que tard o d’hora ens tornarem a veure. És evident que es tracta d’una expressió espúria, calcada del castellà “nos vemos”.

El verb venir també forma part d’expressions gramaticalment correctes però semànticament absurdes. Són expressions que formen part de l’ús habitual, però que, analitzades amb un cert detall, no es corresponen amb la realitat dels fets. Per exemple, quan diem “la parada que ve” o “el carrer que ve”, no ens estem referint pròpiament a una cosa o situació que ve cap a nosaltres, sinó al contrari: som nosaltres que “anem” cap a aquesta cosa o situació. Si no ens movem de lloc, la parada, el carrer, etc., no vindran mai.

Continuant amb els verbs que en certs contextos expressen significats contraris o no coincidents amb el sentit original, ens trobem per exemple amb el verb matar en expressions com “aquest menjar no mata”, significant que no és gaire bo, que podria ser millor. Però si traiem l’adverbi de negació el resultat és encara pitjor.

Els quantitatius també presenten de vegades incoherències de significat, com per exemple en un dels sentits de l’expressió un tros de. Quan parlem d’“un tros d’home” o d’“un tros de dona” no ens referim a una part trossejada del seu cos, sinó que volem indicar precisament que tenen cossos més aviat corpulents.

Pel que fa als substantius, hi ha mots que amb el pas del temps han anat perdent una bona part del seu significat original i n’hi han afegit de nous, com a resultat d’una extensió semàntica. En són alguns exemples mots com barberia, perruqueria o tintoreria, que encara evoquen barbes, perruques o tints. Un altre exemple curiós d’aquest fenomen és el mot mocador, derivat del substantiu moc. Evidentment, encara usem aquest mot per referir-nos a la peça de roba –o de paper– que es fa servir per treure’s els mocs del nas, però avui dia també es parla de “mocador de coll”, “mocador de seda”, “mocador de fer farcells”... que no tenen res a veure amb el sentit original.

Els adverbis de manera també són susceptibles de rebre modificacions que alteren del tot el seu significat. El cas més flagrant ens el proporciona l’adverbi segurament, que per lògica podríem esperar que signifiqués “d’una manera segura” quan de fet significa tot el contrari: “d’una manera insegura”. Quan afirmem, per exemple, que aquella persona “segurament vindrà”, de fet estem afirmant que no és segur que vingui, que només és probable que vingui...

L’adverbi absolutament significa “d’una manera absoluta”, com per exemple en la frase “Això és absolutament cert”. En canvi, la locució en absolut significa “de cap manera”. Per exemple: “Això és cert? –En absolut”, volent dir que és fals.

Pràcticament és un altre adverbi que s’allunya sovint del seu significat lògic, que és “d’una manera pràctica”. Però el procés evolutiu de la llengua ha fet que arribi a significar també “gairebé”. Per exemple: “Era pràcticament (gairebé) ple.”

Per acabar, vull referir-me a l’adverbi totalment, que es fa servir de vegades per reforçar expressions que ja són prou clares per elles mateixes. Per exemple, una frase que sentim sovint quan estem esperant a l’andana del metro: “Està totalment prohibit baixar a la zona de vies.” Aquest adverbi potser hi afegeix una certa força, però és del tot innecessari, ja que no és possible dir “Està parcialment (gairebé, una mica, bastant, molt...) prohibit baixar a la zona de vies”. Amb un simple “Està prohibit” ja n’hi hauria prou.

I l’article pràcticament s’acaba aquí.

Nota: Una petita reflexió final sobre la relació entre llengua i realitat. Quina resposta hem de donar a la pregunta: “Es pot perdre una agulla imperdible?” La realitat diu que sí, la llengua diu que no.

Frases absurdes (7)

2010-12-01T11:35:00.001+01:00

Presento aquest mes la setena sèrie de "frases absurdes", acompanyades, com sempre, d'un breu comentari final.

(56) L'increment de públic al Pavelló de la Penya ha sigut cap a dalt (President del DKV Joventut, Catalunya Ràdio, 8.10.2007).
(57) L'anglès és molt fluix. Aquí tenim un nivell molt mínim (Un professor, Avui, 10.10.2007).
(58) En alguns països la lluita per la supervivència és el pa de cada dia (Xavier Solà, Catalunya Ràdio, 28.10.2007).
(59) És una situació supersurrealista (Sentit al Departament d'Educació, 30.10.2007).
(60) Va intervenir evitant que no arribés la pilota al jugador (Barça TV, 30.10.2007).
(61) El cadàver corresponia a un home d'uns 49 anys (TV3, "La zona fosca", 30.10.2007).
(62) El temps farà un canvi de 360 graus (Francesc Mauri, Catalunya Ràdio, 20.11.2007).
(63) El 55% dels pares tenen feina per arribar a final de mes (Júlia Otero, TV3, "No em ratllis!", 21.11.2007).
(64) Després de l'incendi a l'hospital, tots els malalts estan bé de salut (Gerent de l'Hospital de Can Ruti, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).

A la frase (56) és evident que un increment no pot ser mai negatiu, és a dir, sempre ha de ser "cap a dalt".
"Mínim" és un adjectiu en grau superlatiu que, com a tal, no admet modificadors quantitatius. Així, no podem dir "poc mínim" o "bastant mínim". La forma correcta en aquest cas seria "molt baix" o "baixíssim" o "molt pobre"... (57).

De vegades diem o escrivim frases que inclouen expressions d'ús habitual però que poden esdevenir totalment inadequades en el context en què apareixen. És el cas de (58), en què es parla de "la lluita per la supervivència" i, per tant, de la fam. En aquesta frase és totalment improcedent i fins i tot ofensiu fer servir una expressió com "el pa de cada dia".

L'adjectiu "surrealista" prové del francès surréaliste, que inclou el prefix sur. Contràriament a una interpretació bastant estesa, aquest prefix no significa "sota" sinó "sobre", de manera que el moviment surrealista, anomenat també "superrealista" o "suprarealista", no es refereix a una idea d'inferioritat sinó de superioritat. És per això que la frase (59) designa pròpiament una situació que està "doblement" per damunt de la realitat.

Malgrat el que es pugui deduir d'una lectura ràpida de la frase (60), el que diu realment és que la pilota va arribar al jugador.

Si ens referim a l'edat d'una persona desconeguda, acostumem a arrodonir entorn del número 0 o del número 5. És curiós que a la frase (61) algú s'atreveixi a precisar que la persona tenia"uns 49 anys".

Quan fem mitja volta o quan volem significar que una situació ha canviat del tot, afirmem que s'ha produït un gir de 180 graus (º). Si el gir és de 360º vol dir que hem fet una volta sencera i que tornem a estar en el punt inicial. En el cas de (62), tot fa pensar que es referia a un canvi de 180º.

A (63) tornem a veure una mostra de frase ambigua. És una frase que admet dues interpretacions, però que en aquest cas són diametralment oposades. En català, l'expressió "tenir feina" pot significar tant que la persona està ocupada laboralment i que, per tant, potser no té gaires problemes econòmics, com justament el contrari: que té dificultats per arribar a final de mes. Pel context de la frase hem de deduir que aquí la interpretació correcta és la segona.

La frase (64) ens dóna la solució per reduir la despesa sanitària i millorar la qualitat de vida: cremar tots els hospitals.

Do, re, mi...

2010-11-02T08:48:00.001+01:00

El monjo benedictí Guido d'Arezzo (segle XI) va ser el creador de la notació musical moderna. El nom de cada nota prové de la primera síl·laba dels set versos de l'himne de Sant Joan:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Avui dia Ut ha estat generalment substituït per do, probablement inspirat per la paraula Dominus (Senyor).
L'escala musical diatònica consta, doncs, de set notes, cadascuna amb una denominació pròpia. Però aquestes denominacions poden tenir també altres significats en català. Els exposo a continuació, només com un simple divertiment lingüístic.

do (primera nota de l'escala musical diatònica)
- Acte de donar; la cosa donada. Fer un do a algú.
- Qualitat natural. Do de gents, do de llengües…
- Forma fossilitzada en l'expressió "Déu n'hi do", procedent del verb "donar".

re (segona nota de l'escala musical diatònica)
- Variant de "res". No he entès re.
- Símbol químic del reni. S'escriu amb majúscula inicial: Re.

mi (tercera nota de l'escala musical diatònica)
- Forma corresponent al pronom de primera persona jo quan forma part d'un grup preposicional. Anaven amb mi.
- Dotzena lletra de l'alfabet grec (µ).

fa (quarta nota de l'escala musical diatònica)
- Tercera persona singular del verb "fer". Fa mal temps.

sol (cinquena nota de l'escala musical diatònica)
- Estel al voltant del qual gira la Terra. La llum del sol.
- Sense companyia, sense ningú més. Viu sol.
- Tercera persona singular del verb "soler". Sol anar-hi cada dia.
- Superfície del terreny o d'altra cosa sobre la qual es camina. S'escriu amb accent greu: "sòl". Un sòl relliscós.

la (sisena nota de l'escala musical diatònica)
- Forma femenina singular de l'article definit. La seva mare. La unió fa la força.
- En registres informals, forma que s'anteposa als noms propis de dona. La Teresa, la Mercè Rodoreda.
- Acusatiu femení del pronom de tercera persona "ella". La veig cada dia. Dóna-me-la.
- Base buida que forma part d'algunes expressions: passar-se-la bé, vessar-la, cagar-la, dinyar-la, palmar-la, qui la fa la paga, la sap molt llarga, anar a la seva, fer la seva…
- Acompanyant una forma toponímica, significa "a la manera de": anar-se'n a la francesa, acomiadar-se a la madrilenya, macarrons a la bolonyesa…
- Element que forma part d'algunes locucions adverbials de manera: a la gatzoneta, a la babalà…
- Denominació vulgar pronominalitzada per "penis" o "titola": la té molt llarga, pelar-se-la, me la tallo, agafar-se-la amb paper de fumar…
- Símbol químic del lantani. S'escriu amb majúscula inicial: La.

si (setena nota de l'escala musical diatònica)
- Conjunció que introdueix una condició. Si estudies aprovaràs; si no, suspendràs.
- Forma corresponent al pronom reflexiu o recíproc de tercera persona quan forma part d'un grup preposicional. Ell parla sempre de si mateix. Està fora de si.
- Terme genèric per designar una cavitat o la part interna d'alguna cosa. El si frontal. El si matern. En el si de la comissió.
- Partícula que expressa una afirmació. S'escriu amb accent: Em va dir que sí. Li va donar el sí.
- Símbol químic del silici. S'escriu amb majúscula inicial: Si.

Avui em permeto la llicència d'acabar l'article amb la meva signatura musical.

Frases absurdes (6)

2010-10-01T09:01:00.000+02:00

Totes les frases d'aquest article són del setembre del 2007, però em sembla que no han perdut actualitat. Com sempre, en faig un petit comentari al final, bé que en la majoria de vegades és absolutament innecessari.

(47) Els qui segueixen Vila-Matas hi trobaran el millor Vila-Matas de sempre (Màrius Serra, Catalunya Ràdio, 13.9.2007).
(48) Avui dia és molt difícil comprar una vivenda en propietat (Carme Chacón, Catalunya Ràdio, 19.9.2007).
(49) Serà difícil trobar una solució positiva (Jaume Roures, TV3, 20.9.2007).
(50) Els resultats [de les anàlisis de l'aigua] trigaran ben bé una mica a arribar (Núria Bacardit, TV3, 23.9.2007).
(51) El violador de la Vall d'Hebron ha estat acollit per una ONG no governamental (TV3, "El Club", 25.9.2007).
(52) La bona feina de les persones que cada dia són a l'aula [...] és impagable (Un director general del Departament d'Educació, "Avui", 25.9.2007).
(53) Rebem tantes trucades que la nostra centraleta treu literalment fum (Catalunya Ràdio, "L'ofici de viure", 27.9.2007).
(54) L'actitud del David el pot conduir a l'autosuïcidi (TV3, "El Club", 28.9.2007).
(55) Tenim països, com Alemanya, en els quals cada mes el govern dóna a les famílies 150 euros mensuals (Mar Jiménez, Avui, 30.9.2007).

A la frase (47) les formes "millor" i "sempre" són incompatibles.
És evident que, quan algú compra una cosa, passa a ser de la seva "propietat" (48).
Les solucions o són positives o no són solucions. Dit amb altres paraules: no hi ha "solucions negatives" (49).
La forma "ben bé" demana un termini temporal bastant més llarg que "una mica" (50).
Les lletres NG d'aquesta sigla signifiquen precisament "no governamental" (51).
A la frase (52) l'adjectiu "impagable" significa "de valor incalculable". Però en temps de crisi econòmica també és possible l'altre significat: "que no es pot pagar". És evident que el director general es referia a la primera accepció. Esperem no haver d'arribar mai a la segona.
L'adverbi "literalment" significa "al peu de la lletra, realment, efectivament". No crec que els de la centraleta s'haguessin vist obligats a fer servir un extintor (53).
"Autosuïcidi" és el paradigma d'un mot absurd (54).
És obvi que, si alguna una cosa es rep cada mes, es rep mensualment (55).

Català a l'atac!

2010-09-01T08:34:00.005+02:00

Ara que s'acosta la Diada Nacional m'ha semblat oportú titular aquest article amb una expressió contundent: "Català a l'atac!". No es tracta, però, d'una proclama que vulgui incitar a l'ús de la força per recuperar les llibertats, sinó d'un simple i inofensiu palíndrom.

Un palíndrom és un mot o una frase que té el mateix significat llegit d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra.

El català, com totes les llengües, té també els seus palíndroms, com el que dóna títol a aquest article. Els palíndroms més curts en català són evidentment monosíl·labs, com "ara", "cuc", "nen", "pop", "sis"…

N'exposo uns quants exemples més, per ordre de llargada. Lògicament, a mesura que la frase es fa més llarga, el significat esdevé més absurd.

- Amor a Roma.
- Lúcid i ridícul.
- Arròs a la sorra.
- I ara calla, carai!
- Se n'és o no se n'és.
- L'aconselles? No cal.
- Senén té sis nens i set nenes.
- Meló verd, net i tendre volem.
- Allí la Serafina ni dina ni fa res a l'illa.
- A Milà, un avi romà, Lara, farà l'amor, i va nu. A Lima?
- Neva? No, detestat carterista! I dos bons esnobs odiats i retractats etè donaven.

Simplement com a curiositat, presento un parell d'exemples de quatre llengües properes:

Castellà
Dábale arroz a la zorra el abad.
Es Adán, ya ve, yo soy Eva y nada sé.

Francès
Et la marine va, papa, venir à Malte.
Ta belle porte s'use trop, elle bat.

Anglès
Golf? No sir, prefer prison flog.
No misses ordered roses, Simon.

Italià
Arca sacra
In Italia esso fece fosse ai Latini.

Delírium trèmens

2010-07-01T09:28:00.000+02:00

Les paraules o locucions que es recullen en aquest article ja han estat admeses per l'Institut d'Estudis Catalans i, per tant, no s'han d'escriure en cursiva. Podem comprovar també que aquestes locucions ja segueixen les regles d'accentuació gràfica del català.

àlter ego
Locució que significa "un altre jo", emprada per designar una persona molt identificada amb les opinions i empreses d'una altra, que gaudeix de tota la seva confiança, que se li assembla molt.

currículum
Forma abreujada habitual de l'expressió llatina curriculum vitae ("carrera de la vida").

dèficit
Del llatí deficit, 3a persona del present d'indicatiu del llatí deficere ("mancar, no ser suficient").

delírium trèmens
"deliri tremolós". Psicosi tòxica associada gairebé sempre a l'alcoholisme crònic, causada per un augment de la dosi alcohòlica o per una privació brusca d'alcohol.

esnob
Aquest mot no prové del llatí sinó de l'anglès snob. Significa "pegot" i, en argot estudiantil, "no universitari", "de baixa condició". En aquest sentit, hi pot haver influït la interpretació llatina s[ine] nob[ilitate], aplicat als alumnes no nobles.

etcètera
De l'expressió llatina et cetera ("i les coses restants").

factòtum
Del llatí fac totum ("fes-ho tot"). Persona que exerceix en casa d'altri tots els ministeris o bé que ho fa tot ella en un afer, una empresa, etc.

hàbitat
Del llatí habitat, 3a persona del present d'indicatiu del verb habitare ("habitar"). Actualment pot significar la localització territorial de la població humana o el medi en què ordinàriament viu una planta o un animal.

ídem
"igual, la mateixa cosa".

ítem
"també, així mateix". És usat per introduir cadascun dels articles, els capítols, etc., en una escriptura, en una enumeració. Entre altres accepcions, vol dir també "element, part o unitat susceptible de quantificació de què es compon un test o un altre material psicotècnic".

júnior
"més jove", comparatiu del llatí juvenis ("jove"). Dit de la més jove de dues persones que porten el mateix nom o, en la terminologia esportiva, dit de la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat entre 18 i 21 anys o de l'esportista que pertany a aquesta categoria.

òmnibus
Del llatí omnibus ("per a tothom"). D'aquí sorgeix el sufixoide "bus", que, en combinació amb el prefix del compost "automòbil", dóna el mot "autobús".

quòrum
Expressió llatina "dels quals", genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod ("que"). Significa el mínim de vots favorables que ha de tenir una votació perquè el resultat sigui vàlid, o el nombre mínim de membres presents en una assemblea, un consell, una junta perquè els acords que s'hi prenen siguin vàlids.

referèndum
Del llatí referendum, acusatiu del participi futur passiu de referre ("reportar, referir").

rèquiem
De la frase llatina Requiem aeternam dona eis, Domine ("Doneu-los, Senyor, el repòs etern"), amb què comença la missa de difunts; acusatiu de requies ("repòs").

sènior
"més vell", comparatiu del llatí senex, senis ("vell"). Dit de la de més edat de dues persones que porten el mateix nom o, en la terminologia esportiva, dit de la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o els de major consagració. S'aplica també a l'esportista que pertany a aquesta categoria.

súmmum
Del llatí, summum, amb el mateix significat: "El grau més alt al qual arriba alguna cosa".

superàvit
Del llatí superavit ("ha sobrat"), 3a persona singular del perfet indicatiu de superare (''superar, sobrar"), per analogia amb "dèficit".

tedèum
Càntic en acció de gràcies a Déu per algun benefici rebut, que comença amb els mots llatins Te Deum laudamus.

ultimàtum
Del llatí diplomàtic del segle XVIII, substantivació de ultimatus, -a, -um, participi de ultimare ("arribar a la fi"); sembla segur que al segle XV era usada a les cancelleries alemanyes l'expressió ultimatum consilium ("última decisió"). Actualment indica les condicions definitives que un Estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals significa la ruptura de la negociació. Indica també una proposta, invitació, requeriment, etc., peremptoris, que no admeten objeccions ni refús sinó al preu de greus conseqüències.

vademècum
Del llatí vade mecum ("vés amb mi"). Un vademècum és un manual, un tractat breu, que conté les nocions elementals d'un art o d'una ciència.

verbigràcia
Del llatí verbi gratia ("per causa de la paraula", és a dir, "per aclarir la paraula").

viceversa
Contracció de l'expressió llatina vice versa (literalment "amb el torn girat"). Mot emprat en l'expressió "i viceversa", invertint l'ordre de dos termes, al contrari.

Dues curiositats finals:
- En català tenim una expressió popular que inclou dues partícules llatines, les conjuncions et i ut. Es tracta de la locució adverbial "amb tots els ets i uts", que significa "amb tots els detalls", "sense faltar-hi res".
- La paraula "Tibidabo" té l'origen en una frase del Nou Testament, la que pronuncia el dimoni quan tempta Jesús al cim d'una muntanya, afirmant que li donarà tot el que veu si Jesús es prostra davant seu i l'adora. Concretament li diu "et donaré", que en llatí és justament tibi dabo (pronom personal datiu i primera persona singular del futur del verb dare).

Coitus interruptus

2010-06-01T11:20:00.002+02:00

Fa uns quants mesos, a la secció de llibres de l'FNAC de la Diagonal de Barcelona vaig sentir una conversa entre una nena i el seu pare. La nena, que havia agafat per atzar un diccionari llatí, va preguntar al seu pare: "Papá, ¿tú sabes latín?". I el pare va respondre: "Sólo sé decir coitus interruptus". La nena ja no va preguntar res més, potser orgullosa que el seu pare sabés una mica de llatí. És simplement una anècdota, divertida però lamentable, que pot ser un indicador del grau de desconeixement popular sobre temes relacionats amb la llengua.

El català, com el gallec, el portuguès, el castellà, el francès, l'italià, el romanès…, prové del llatí, però no del llatí clàssic (Ciceró, Virgili, Horaci…) sinó de l'anomenat llatí vulgar o llatí parlat. Cada una d'aquestes llengües ha anat evolucionant pel seu compte i s'ha anat allunyant més o menys del llatí primigeni. Això no obstant, hi ha actualment mots o expressions manllevats directament a la llengua llatina escrita i que conserven el seu aspecte original.

Exposo avui uns quants exemples d'aquestes expressions que són fidels a la forma llatina. En el grup 1 es recullen formes no admeses, de moment, per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), però que estan recollides al diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. En tot cas són locucions que dins un text s'han d'escriure en cursiva. En el grup 2 hi ha algunes expressions que han estat admeses per l'IEC i que, per tant, s'han d'escriure en lletra rodona dins un text.

1. Mots o expressions que cal escriure en cursiva

alma mater
"mare benefactora". Locució sovint aplicada per designar la universitat.
coitus interruptus
"coit interromput". Mètode contraceptiu que consisteix a interrompre l'acte sexual i efectuar l'home una ejaculació extravaginal.
cum laude
"amb lloança, amb elogi". Locució aplicada a la màxima qualificació d'un examen, d'una tesi doctoral, quan hom en vol remarcar una especial excel·lència.
in albis
"en blanc, sense entendre res".
in mente
"en la ment, en el pensament".
ipso facto
"immediatament, a l'acte". En el llenguatge jurídic significa "pel mateix fet".
mea culpa
"per la meva culpa". Locució emprada per reconèixer qualsevol equivocació.
modus vivendi
"manera de viure". Locució emprada en diversos camps per indicar una acomodació o un arranjament individual o entre diverses persones o entitats. S'utilitza col·loquialment per referir-se als mitjans amb què hom es guanya la vida.
nota bene
"observa bé". Fórmula emprada per encapçalar observacions o explicacions que hom afegeix a un escrit.
numerus clausus
"nombre tancat". Expressió que indica la limitació establerta al nombre d'individus que poden ser admesos en una escola (sobretot a la universitat), en un cercle, en una acadèmia, etc.
sub iudice
"sota el jutge". Locució usada per indicar problemes encara no resolts o opinions encara discutides.
urbi et orbi
Fórmula ("per a la ciutat i per al món") utilitzada en alguns decrets de les congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per indicar que s'adrecen no solament a la ciutat de Roma, sinó a tot el món catòlic.
vox populi
"veu del poble". Locució que hom usa per tal d'afirmar la veritat d'una opinió, d'un judici, etc., acceptats arreu. Popularment significa també "que ho sap tothom".

2. Mots o expressions que cal escriure en rodona (els exemples són extrets del DIEC2)
ad hoc
"per a la cosa especial de què es tracta". (Exemple: Per a la seva recerca es va fer construir un aparell ad hoc.)
ex cathedra
"des de la càtedra". Infal·liblement. (Exemple: Quan parla ex cathedra el sant pare és inerrable.) També significa dogmàticament, arrogant-se qui parla una autoritat que l'interlocutor o el destinatari li pot reconèixer o no. (Exemple: Ho sabia tot, d'aquell tema, i l'exposava ex cathedra.)
honoris causa
"a títol honorífic". (Exemple: Doctor honoris causa.)
in extremis
"en el darrer moment". (Exemple: Han marcat un gol in extremis.)
in fraganti
"en el mateix moment, en flagrant". Deformació de l'expressió llatina in flagranti crimine, que vol dir "en el mateix moment que hom comet un delicte". (Exemple: Van sorprendre els lladres in fraganti.)
in situ
"en el lloc mateix". (Exemple: El perit ha comprovat in situ l'abast dels desperfectes.)
in vitro
"en el vidre (en la proveta)", "en un medi artificial". (Exemple: Aquests fenòmens han estat comprovats in vitro.)
per capita
"per cap" (literalment "per caps"), "individualment", "per persona". (Exemple: Aquest país ha assolit un grau de producció per capita molt elevat.)
sine die
"sense dia", "sense fixar un dia o un termini", "per un temps indeterminat". (Exemple: Demorar sine die un projecte.)
sine qua non
"sense la qual no", "imprescindible". (Exemple: La claredat és una qualitat sine qua non d'un bon estil periodístic.)
statu quo
"en l'estat en què", "l'estat actual de les coses". (Exemple: La pressió de l'Europa de l'Est posa a prova l'statu quo comunitari.)
sui generis
"del seu propi gènere", "especial", "fet a la seva". (Exemples: Sabia tractar aquells afers d'una manera molt sui generis. Era un bon metge, però sui generis.)

En l'article del mes vinent hi haurà uns quants exemples de llatinismes que ja han estat "catalanitzats", és a dir, que estan totalment adaptats a les regles ortogràfiques del català.

Imatge: Escultura de Psique i Cupido

Frases absurdes (5)

2010-05-03T08:59:00.001+02:00

A partir d'aquest mes les frases ja van acompanyades d'informació relativa al context en què les vaig sentir o llegir.

(38) Van agafar un taxi i van tenir un accident. -Què vols dir, un accident de trànsit? (TV3, "Ventdelplà", 27.12.2005).
(39) Les autoatribucions que ells mateixos s'han autoassignat (Avui, 14.1.2006).
(40) El preoperatori s'acostuma a fer abans de l'operació (Sentit a l'Oficina DKV de Barcelona, 3.2.2006).
(41) El nou model de la xarxa d'autobusos servirà per començar a caminar cap a un concepte nou de mobilitat urbana (Avui, 3.2.2006).
(42) Beure forma part dels seus hàbits habituals (Josep Cuní, TV3, "Els Matins", 26.4.2007).
(43) El conveni dels cambrers és un dels convenis que estan molt per damunt d'altres convenis que estan per sota (TV3, "El Club", 23.5.2007).
(44) Aquelles treballadores estaven sobreexplotades ("Canal Historia", 3.6.2007).
(45) Lluitem en contra dels maltractaments indiscriminats (Carta a l'Avui, 15.6.2007).
(46) És impensable pensar que... (TV3, 20.8.2007).

Quan una persona agafa un taxi i té un accident, acostuma a tenir el que s'anomena "accident de trànsit" (38).
A la frase (39) hi sobren tots els "autos". Caldria dir, simplement, "les atribucions que ells mateixos s'han assignat".
L'ordre dels mots fa que la frase (40) esdevingui absurda. En aquest cas l'ordre normal seria: "Abans de l'operació s'acostuma a fer el que en diem preoperatori."
Parlant d'un model d'autobusos, no sembla apropiat fer servir el verb "caminar" (41).
És evident que la frase (42) conté una redundància. Tots els hàbits són habituals.
Si els convenis de què parla la frase (43) estan per damunt, no cal especificar que els altres estan per sota.
Si una persona està explotada en la seva feina, el prefix "sobre" és innecessari, ja que no intensifica aquesta explotació. El concepte d'"explotació" ja comporta un excés. Tan absurd és dir que algú està sobreexplotat com dir que està subexplotat (44).
Després de llegir la frase (45), la pregunta que podem fer és: "Hi ha maltractaments discriminats?" Sembla que l'expressió correcta seria simplement: "Lluitem en contra dels maltractaments."
La frase (46) ens corrobora que és metafísicament impossible pensar una cosa que és impensable.

T'estimo, carinyo!

2010-04-01T09:48:00.006+02:00

Les persones disposem d'una gran quantitat de mitjans o recursos per demostrar la nostra estimació. Aquests mitjans poden ser gestuals (petons, carícies, abraçades, mirades…) o verbals. L'expressió verbal més utilitzada en català per expressar el sentiment d'amor envers una persona és "t'estimo" (en castellà "te quiero" o "te amo").

Aquestes expressions, però, no tenen una equivalència exacta entre les dues llengües. Tan ridícula seria l'expressió en castellà "te estimo" com en català "et vull" o "t'amo".

Tal com passa en altres àmbits de la vida (per exemple en els insults), em sembla que els catalans tampoc no anem gaire sobrats de recursos a l'hora de manifestar verbalment la nostra estimació (diguem-ne "amor") cap a una persona. El castellà, en canvi, disposa d'una sèrie de mots com "cariño", "cielo", "cielito", "corazón", "tesoro", "amorcito", "encanto", "muñeca"…, potser provinents en algun cas de les sèries televisives sud-americanes. Com a simple divertiment, intento fer-ne la traducció literal: "afecte", "cel", "celet", "cor", "tresor", "amoret", "encant", "nina"… Convindreu amb mi que tot plegat resulta absolutament ridícul.

A banda dels mots que manifesten clarament un sentiment d'amor, n'hi ha d'altres que tenen una utilització més prosaica i que fins i tot poden servir com a reclam comercial. Recordem allò de "Vine al mercat, xato" o "Vine al mercat, reina".

D'un temps ençà es van estenent cada vegada més els mots "carinyet" i "carinyeta", diminutius catalanitzats que provenen de la forma castellana "cariño". És evident que són barbarismes, però mig beneïts per sufixos catalans. Ara bé, en el llenguatge col·loquial no em sembla censurable fer servir les formes "carinyo", "carinyet" o "carinyeta", que amb el temps podrien acompanyar mots d'origen castellà com "guapo, guapa" o "maco, maca", avui dia ja admesos per l'Institut d'Estudis Catalans.

Ja he remarcat al començament que la manera més natural i habitual de manifestar el sentiment d'amor cap a una persona és dir-li "t'estimo", però el verb "estimar" té altres accepcions, tan allunyades com "determinar el preu o el valor d'una cosa" o bé "acceptar un jutge una demanda". L'accepció més habitual remet al verb "amar", però l'exemple que en aquest cas en dóna el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana és realment abominable: "És lletja, però ell l'estima".

El verb "estimar", com la majoria de verbs, admet complements circumstancials que en precisen o amplien el significat. L'adverbi "molt", per exemple, afegeix un cert grau d'intensitat al significat del verb: "Menja molt", "Corre molt", "M'interessa molt"… Però jo diria que en el cas del verb "estimar" aquest adverbi actua, paradoxalment, en el sentit contrari: no intensifica el significat del verb sinó que l'atenua. Comparem aquestes dues frases: "És que jo t'estimo" i "És que jo t'estimo molt". Em sembla que l'expressió amorosa és més contundent a la primera frase que a la segona.

En català tenim també l'expressió "estimar-se més", que significa "preferir". Per exemple, "què t'estimes més, una pilota o una bicicleta?". Aquesta forma no té traducció literal al castellà.

Em vull referir finalment als anomenats piropos, mot que, per cert, prové del grec pyrós, foc. És evident que aquest terme, castellanisme flagrant, no pertany pròpiament a la temàtica amorosa, però hi té una certa relació. En català fem servir en aquest cas expressions més mel·líflues o inofensives, com "floreta", "amoretes", "galanteria"… Per exemple: "Li agrada de tirar floretes a les dones (o als homes)". Aquest costum, bastant estès cap als anys seixanta i setanta del segle passat, sobretot en el sector de la construcció, pràcticament ja ha desaparegut. Afortunadament.

M'agrada acabar l'article amb Joan Manuel Serrat:

"Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys.

Hem perdut l'oremus (i 2)

2010-03-01T08:49:00.002+01:00

Avui presento unes quantes expressions més de temàtica religiosa que estan "en perill d'extinció".

(7) net com una patena
La patena és un plat d'or, d'argent o de metall daurat amb què es cobreix el calze i en què es posa l'hòstia durant la missa. Indica també la safata ovalada de metall daurat, utilitzada durant la comunió dels fidels per impedir que caiguin a terra les hòsties o les partícules. Atès que, segons la religió catòlica, a les hòsties o a les partícules hi ha el cos de Crist, la patena s'havia de mantenir molt neta, i d'aquí l'expressió popular. L'equivalent en castellà és "limpio como los chorros del oro".

(8) perdre l'oremus
Oremus és una forma verbal llatina que significa "preguem", usada pel capellà per convidar a l'oració. "Perdre l'oremus" equival a desorientar-se o perdre la noció d'allò que cal fer. Vull recordar que Hem perdut l'oremus és el títol que Salvador Alsius va donar al seu llibre i que m'ha servit de base per a aquests articles.

(9) plorar com una Magdalena
Segons els evangelis, Maria Magdalena era una dona pecadora que es va penedir plorant abundosament damunt els peus de Jesús. El sentit de l'expressió és, doncs, prou evident, però aprofito per incloure una curiosa anècdota que relata el mateix Salvador Alsius en el pròleg del seu llibre. Cito textualment: "[La professora] va demanar als alumnes si sabien què volia dir allò de plorar com una Magdalena. Immediatament es van aixecar un munt de braços. 'A veure, tu, digues.' I el nen interpel·lat va dir, amb tota convicció, que la frase al·ludia al fet que sucaves una magdalena a la llet i regalimava. Tots els altres que havien presumit de saber la resposta correcta van apuntar-se a aquesta interpretació."

(10) ser més vell que Matusalem
Segons la Bíblia (Gènesi 5:27), Matusalem va morir a l'edat de 969 anys i passa per ser l'home que ha viscut més temps de tota la humanitat. D'aquí ve la dita "ser més vell que Matusalem" o "tenir més anys que Matusalem". La Bíblia (Gènesi 5:3-5) també afirma que Adam va viure 930 anys i que va tenir un fill als 130 anys. Evidentment, davant la impossibilitat física d'assolir una longevitat o una paternitat tan espectaculars, s'han generat diverses hipòtesis, una de les quals és que en aquella època el temps es comptava per cicles lunars o bé per dies. Una altra interpretació, potser més plausible, és que l'edat d'una persona es calculava en funció de les seves possessions.

(11) tenir més paciència que Job
Job és un personatge bíblic que, com a resultat d'una aposta entre Déu i Satanàs sobre la fermesa de la seva fe, va ser sotmès a una sèrie de proves (un foc que ve del cel cau sobre els ramats i els pastors i els deixa carbonitzats, tres bandes de caldeus li roben els camells, una ventada esfondra la casa i mata tots els seus fills, li surt una úlcera maligna que l'afecta de cap a peus). Job suporta totes aquestes proves sense maleir Déu. Com a reconeixement per la seva paciència, al final Déu li restitueix amb escreix tots els béns.

(12) vendre's per un plat de llenties
La Bíblia (Gènesi 25:21-34) narra la història d'Esaú i Jacob, germans bessons, fills del patriarca Isaac. El primer a néixer va ser Esaú i després va sortir Jacob, que "agafava amb la mà el taló del seu germà". El fill primogènit, Esaú, era caçador i es veu que generalment tenia molta gana. Jacob, en canvi, feia una vida més casolana i cuinava força bé. Un dia que Esaú va arribar a casa molt afamat, Jacob li va oferir de comprar-li el dret de primogenitura a canvi d'un plat de llenties que havia acabat de fer. Esaú hi va accedir. D'aquí ve l'expressió "vendre's per un plat de llenties", és a dir, preferir béns materials a canvi de renunciar a honra i drets.

(Avui dia la ciència genètica afirma que, en el cas de bessons, el més gran no és el primer que neix sinó l'últim. Si en aquella època ho haguessin sabut, Jacob hauria estat el primogènit i no li hauria calgut obtenir el dret de primogenitura a canvi d'un plat de llenties.)

Un apunt final. Com a anècdota o acudit s'explica que una persona va entrar en una botiga d'imatgeria i va preguntar si tenien crucifixos de la marca "INRI". Evidentment, és prou conegut que la inscripció INRI al capdamunt d'un crucifix és l'acrònim de "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" (Jesús de Natzaret Rei dels Jueus), inscripció que Ponç Pilat va fer posar a la creu de Jesús. D'aquí ve l'expressió popular "per a més inri", que vol dir "per a més afront o escarn".

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres.

Hem perdut l'oremus (1)

2010-02-01T09:09:00.005+01:00

L'any 1998 el periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que duia un títol molt significatiu: Hem perdut l'oremus. A partir del títol es pot deduir quin és el propòsit de l'autor: posar de manifest la pèrdua progressiva de la terminologia relacionada amb la temàtica religiosa. Les conseqüències d'aquesta pèrdua es detecten no solament en la incomprensió d'una part important de la fraseologia popular, sinó també en la incomprensió d'una gran quantitat d'obres literàries, musicals o pictòriques.

La llista d'expressions col·loquials amb referències religioses pot arribar a ser molt llarga. He decidit escurçar-la molt i posar-hi només una dotzena d'exemples, acompanyats d'un petit comentari. Avui exposo només les sis primeres expressions; el mes vinent hi haurà les restants.

(1) acabar com el rosari de l'aurora
El rosari de l'aurora és el rosari que hom resa col·lectivament a la sortida del sol tot recorrent els carrers d'una població. L'expressió popular indica que una cosa s'acaba amb baralles. Alguna vegada he vist escrita la paraula "aurora" amb majúscula, com si es tractés del rosari d'una tal senyora Aurora.

(2) anar d'Herodes a Pilat
Anar d'un lloc a l'altre repetidament i infructuosament. Fa referència a l'episodi evangèlic en què Herodes i Pilat es van anar passant Jesús de l'un a l'altre perquè cap dels dos no el volia jutjar. Finalment Pilat el va enviar a Herodes i es va rentar les mans per indicar que se'n desentenia del tot. D'aquí ve també l'expressió rentar-se'n les mans com Pilat, quan es defuig una responsabilitat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "anar de rodes a pilats".

(3) benjamí
Benjamí era el nom del fill més petit dels dotze que va tenir Jacob. En el llenguatge popular designa el fill més petit i generalment el predilecte.

(4) decisió salomònica
Salomó va ser un rei d'Israel admirat per la seva bondat i la seva saviesa. És coneguda la història de les dues dones que reclamaven ser la mare d'un nen. La decisió de Salomó, proposant que el nen fos partit per la meitat, li va fer descobrir la mare veritable. Per això una decisió salomònica (o un judici salomònic) és la que atorga la raó d'una manera imparcial a cadascuna de les parts enfrontades.

(5) esquinçar-se les vestidures
Segons relaten els evangelis, Caifàs, summe sacerdot d'Israel, es va esquinçar les vestidures per mostrar la indignació en sentir que Jesús es proclamava fill de Déu. L'expressió esquinçar-se les vestidures es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa.

(6) fer Pasqua abans de Rams
El diumenge de Rams, en què es commemora l'entrada de Jesús a Jerusalem, rebut amb branques d'olivera, té lloc just una setmana abans del diumenge de Pasqua, en què es commemora la resurrecció de Jesús. L'expressió fer Pasqua abans de Rams indica una inversió il·lògica d'una seqüència temporal i s'utilitza col·loquialment per indicar que algú espera un fill abans de casar-se.

Frases absurdes (4)

2010-01-04T11:16:00.003+01:00

Algunes de les frases que mostro avui no són pròpiament absurdes sinó més aviat ambigües. Són, doncs, frases que poden tenir més d'una interpretació. Excepte les tres primeres, les restants tenen aquesta característica. No cal dir que en aquests casos la interpretació és lliure i depèn, generalment, de la perspicàcia o del sentit de l'humor del lector (o lectora).

(29) T'ho dic i no vull tornar-t'ho a repetir.
(30) Va viatjar personalment a Madrid.
(31) Ho vaig veure amb els meus propis ulls.
(32) Es venen pisos sense entrada.
(33) Els avions cauen perquè volen.
(34) Va intentar suïcidar-se dues vegades.
(35) No acaba de ploure.
(36) Se m'ha espatllat l'aparell reproductor.
(37) És una dona impenetrable.

La frase (29) significa literalment que allò que s'ha dit no es vol tornar a dir… per tercera vegada. La forma correcta seria, doncs, "t'ho dic i no vull tornar-t'ho a dir" o bé "t'ho dic i no t'ho vull repetir".

Quan algú viatja ho fa ell mateix en persona. De fet, la presència de l'adverbi "personalment" és innecessària, però hem d'admetre que hi afegeix un reforç considerable, que ens indica que el viatge, pel motiu que sigui, era realment important i requeria la presència d'aquella persona (30).

Aquest fenomen de reforç del significat es dóna també a la frase (31). Quan algú veu alguna cosa, pot dir simplement "ho veig". És evident que ho veu amb els ulls, però pot reforçar aquesta expressió amb "els meus ulls" o, més encara, "amb els meus propis ulls", sense que aquests nous elements intensificadors en modifiquin el significat bàsic.

En els anuncis d'ofertes immobiliàries de fa uns quants anys era habitual l'expressió: "Pisos sense entrada" (32). Tothom n'entenia el significat, però algú amb sentit de l'humor podria preguntar: "I per on s'hi entra?"

Dec la frase (33) al gran corrector Bartomeu Bardagí, amb qui vaig tenir el privilegi de treballar uns quants anys a la Gran Enciclopèdia Catalana. La gràcia d'aquesta frase està a jugar amb els dos significats de la forma "volen".

Podem analitzar la frase (34) de dues maneres diferents. Una primera anàlisi, la més lògica, consisteix a preguntar: "Quantes vegades ho va intentar?". La resposta és: "Dues vegades". Però hi ha una segona anàlisi, possible però absurda, que consisteix a preguntar: "Què va intentar?". En aquest cas la resposta seria: "Suïcidar-se dues vegades". Evidentment, això no ho aconseguirà mai ningú per més intents que faci.

La frase (35) admet també dues possibilitats d'interpretació. Quan pronunciem aquesta frase, què volem dir exactament? Que fa molta estona que plou o que en aquests moments encara no plou?

Les frases (36) i (37) tenen el seu petit punt de malícia, que de tant en tant també va bé. A (36) la interpretació més habitual es refereix a l'àmbit de l'electrònica, però també es podria referir a l'àmbit anatòmic. Passa el mateix a (37), en què l'adjectiu es pot referir tant a la psicologia com a la fisiologia. I no en parlem més.

Aquesta és l'última tramesa de frases no datades. A partir de la tramesa següent, és a dir, a partir de la frase (38), hi consignaré les referències de la persona, del lloc i de la data en què vaig sentir o llegir cada frase.

Bons Nadals?

2009-12-01T15:09:00.000+01:00

La categoria gramatical de nombre (singular, plural) acostuma a tenir el mateix comportament en català i en castellà, però hi ha excepcions significatives, sobretot perquè en alguns casos el castellà tendeix a pluralitzar mots o expressions que en català, i en altres llengües romàniques, es mantenen en singular.

Un exemple paradigmàtic d'aquest fenomen és la forma de salutació "bon dia" (o "bona tarda" o "bona nit"), característica que comparteix amb el francès, el portuguès o l'italià. En tots aquests casos el castellà fa servir el plural: "buenos días", "buenas tardes", "buenas noches".

Alguns lingüistes castellans sostenen que aquestes expressions en plural responen a la voluntat que la persona o les persones saludades tinguin un bon dia (una bona tarda o una bona nit) no solament avui sinó en els dies posteriors. Fins i tot hi ha un lingüista que afirma que el plural "buenos días" es deriva del fet que "los hispanos somos más generosos y, por tanto, un solo día nos parece poco". Aquesta interpretació podria ser plausible si no fos que hi ha prou exemples que demostren que el castellà tendeix "naturalment" a la pluralització. Vegem-ne uns quants.

En català diem "el paraigua", "el parabrisa", "el gratacel", "el rentavaixella", "mal de queixal", "Blancaneu", "màquina llevaneu"…, mentre que el castellà diu "el paraguas", "el parabrisas", "el rascacielos", "el lavavajillas", "dolor de muelas", "Blancanieves", "máquina quitanieves"…

Els rètols d'algunes botigues també mostren aquest fenomen. Per exemple, una botiga de "fruita i verdura" ("frutas y verduras") o de "peix i marisc" ("pescados y mariscos").

La paraula "cel" també n'és un bon exemple. Els qui encara recordem el parenostre que vam aprendre de petits diem "Pare nostre que esteu en el cel…". Però també el vam aprendre en castellà: "Padre nuestro que estás en los cielos…".

Val a dir que també hi ha alguns casos en què el català pluralitza i el castellà no. Per exemple, "les postres" ("el postre"), "els diners" ("el dinero") o "els cabells" ("el pelo").

Un exemple de plural incorrecte, que per una vegada no és degut a la influència del castellà, és el mot "Rambles". Una rambla és un areny, especialment per on corren les aigües pluvials formant rierada, i per extensió vol dir també el passeig fet al llit d'una antiga riera. La Rambla de Barcelona és, doncs, un únic carrer -i per a alguns un carrer únic-, que va des de la plaça de Catalunya fins al moll. Per motius purament administratius i per facilitar el repartiment postal, el carrer es va dividir en cinc sectors: rambla de Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica. El nom del carrer, però, és singular: la Rambla.

I arribem finalment al mot que dóna títol a aquest article: "Nadal". D'uns quants anys ençà comencem a sentir la forma plural "Nadals". Per exemple en frases com "On passareu els Nadals?", "Què fareu aquests Nadals?"… En castellà sembla que es pot dir tant "Feliz Navidad" com "Felices Navidades". En aquesta època de l'any la publicitat ens bombardeja amb anuncis que ens diuen "Vuelve a casa por Navidad" i també ens recomana que "En estas Navidades turrón de chocolate; en esta Navidad, turrón de Suchard", cançó que combina totes dues formes. En català, la forma plural només és bona quan es refereix a més d'un Nadal, com en l'exemple "Hem passat molts nadals junts".

Aquesta influència del castellà s'ha traduït també erròniament en algunes expressions típiques d'aquestes festes, com "la Nit Bona" ("la Nochebuena") i "la Nit Vella" ("la Nochevieja"), arraconant les expressions tradicionals de "la Nit de Nadal" i "la Nit de Cap d'Any".

No és estrany tampoc sentir durant les festes nadalenques l'expressió castellana "Felices Pascuas". No sé d'on prové aquesta expressió, però cal recordar que a Catalunya només hi ha dues pasqües, que no coincideixen precisament amb les festes de Nadal: la Pasqua de Resurrecció (o Pasqua florida o primera Pasqua) i la Pasqua de Pentecosta (o Pasqua granada o segona Pasqua).

Bon Nadal a tothom!

Frases absurdes (3)

2009-11-02T09:11:00.001+01:00

Aquesta tercera sèrie consta de 9 frases:

(20) Hem de comprar un antirepel·lent de mosquits.
(21) Això pot provocar inesterilitat.
(22) El president va arribar a la reunió quasi pels pèls.
(23) Deixem-nos d'empirismes i anem a la realitat.
(24) Jo tenia un amic meu que deia…
(25) El termòmetre marca 0 graus negatius.
(26) Voldria expressar la meva trista opinió sobre la mort del meu amic.
(27) Quan els pares se separen l'últim perjudicat és el nen.
(28) La campanya contra l'ús del preservatiu de Joan Pau II.

A les frases (20) i (21) els prefixos "anti" i "in" fan que el significat sigui just el contrari del que es pretén afirmar.

A la frase (22) l'ús de l'adverbi "quasi" hi és totalment sobrer.

"Empirisme" (23) és precisament un mètode o sistema basat en la pràctica o l'experiència i, per tant, en la realitat.

A la frase (24) la presència del subjecte "jo" fa totalment absurd l'adjectiu "meu". Les dues possibilitats correctes serien "Jo tenia un amic que deia..." o bé "Un amic meu deia…".

El locutor que va pronunciar la frase (25) es devia estar congelant.

Vaig llegir la frase (26) en una carta al director del diari "Avui". El lector volia manifestar la seva tristesa per la mort de l'amic, però li va sortir una frase més aviat còmica.

La separació dels pares és generalment perjudicial per a algú. En aquest cas (27) potser es volia indicar que el nen rebrà les últimes conseqüències d'aquesta situació, però probablement en serà el "primer" perjudicat.

En matemàtiques, l'ordre dels factors no altera el producte. En llengua, l'ordre dels mots en una frase pot alterar significativament el producte. En el cas de la frase (28), el sentit comú ens diu que l'ordre correcte dels mots seria: "La campanya de Joan Pau II contra l'ús del preservatiu." La segona interpretació semblaria més aviat una irreverència.

Posats a insultar, fem-ho com Déu mana

2009-09-29T17:22:00.003+02:00

Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules ultratjosos. Aquesta és la definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Però si el propòsit de l'insult és ofendre, jo diria que els catalans no arribem gairebé mai a aconseguir aquest objectiu. Dit altrament: els catalans no sabem insultar en la nostra llengua. Déu me'n guard de dir si això és bo o dolent, però sí que m'adono que, a manca de recursos propis, ens veiem sovint obligats a manllevar insults a la llengua castellana.

Això de banda, tot i reconèixer que no anem gaire bé d'insults, ningú no ens podrà negar que anem molt sobrats de renecs. Renegar vol dir proferir paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada. I d'això en sabem molt. Només cal recordar una de les nostres figures mítiques en aquest tema: el carreter.

Cal dir, d'entrada, que un bon insult ha de tenir dues propietats essencials: que l'emissor quedi satisfet, descansat, i que el receptor quedi ferit, tocat. Però ¿podem quedar descansats o satisfets després d'insultar algú fent servir mots tan innocus com "brètol", "babau", "capsigrany", "pòtol" o "poca-solta"? No em negareu que la sensació que en traiem no és comparable amb la que podem tenir després de proferir un solemne "gilipollas" o un contundent "capullo".

D'insults, n'hi ha de moltes menes. Els més corrents són els interjeccionals o directes, que consisteixen en un sol mot pronunciat amb una certa ràbia -o mala llet- i en un to molt més alt de l'habitual. Són mots com "imbècil!, "idiota!", "animal!", "cabró!", "malparit!"… Es poden pronunciar en qualsevol lloc i circumstància, però són molt habituals quan l'insultador es troba al volant d'un automòbil o assisteix a un espectacle esportiu.

Hi ha una altra mena d'insults, que podríem anomenar definidors, que expressen el que pensem, just en aquell instant, de la persona que volem insultar. Són insults que consisteixen en una petita frase elaborada amb el verb "ser". Aquests insults, pronunciats generalment amb el verb en segona persona del singular, no són tan contundents com els directes però tenen també la seva eficàcia. Per exemple, "ets un cretí", "ets un imbècil", "ets un desgraciat", "ets un babau", "ets un cornut", "ets un pocavergonya"... I aquestes expressions també són vàlides en femení, no fos cas que algú (o alguna) considerés que faig servir un llenguatge sexista.

De vegades l'insult no va adreçat a una sola persona sinó a unes quantes. Això es dóna sobretot en el medi militar, quan el sergent o el caporal de torn s'adreça a la tropa: "Sou uns mariques!", "Sou uns acollonits!", "Sou unes nenes!"... O també en l'àmbit laboral, del cap envers els seus treballadors: "Sou uns ineptes!", "Sou uns ganduls!", "Sou uns inútils!"...

L'insultador acostuma a tutejar l'insultat, però no sempre és així. Fixem-nos en la gran potència d'una expressió com "Vostè és un fill de puta!". No pot ser més contundent.

A propòsit d'aquest exemple, cal recordar que la paraula "puta" és una de les més utilitzades a l'hora d'insultar. L'eficàcia de l'expressió "fill de puta" és inqüestionable, i més si s'eleva al grau de "fill de la gran puta" o es concreta en "la puta que et va parir". En castellà, la voluntat feridora d'aquest insult ha arribat fins i tot a suprimir-ne la preposició: "Hijo puta". Continuant amb aquest terme d'abast universal, no em resisteixo a comentar aquí una anècdota personal. No fa gaire, al metro, vaig sentir una conversa entre dos nois que semblaven amics. Durant la conversa, un li va dir a l'altre: "Ei, tio, que fill de puta que ets". I el tio fill de puta en qüestió es va quedar tan ample. LOGSE?, LOE?...

Un altre tipus d'insult, no tan directe ni eficaç com els anteriors, consisteix en la utilització de l'adjectiu comparatiu de superioritat: "Ets més curt que una cua de conill", "Ets més ruc que un sabatot"...

En la tipologia d'insults disposem encara dels que consisteixen a engegar algú a algun lloc o a fer segons què, com per exemple "Vés (o vés-te'n) a la merda", "Vés a cagar (a pastar fang, a fregir espàrrecs, a fer gàrgares, a fer punyetes, a parir panteres...)" i l'indiscutible número u: "Vés a prendre pel cul" (amb la variant "pel sac", bastant més suau).

Tenim, finalment, els insults encapçalats per l'expressió "me cago en", com per exemple "me cago en la mare que et va parir". Aquesta expressió no sempre forma part d'un insult. Generalment s'utilitza per expressar contrarietat o indignació i no té un destinatari personal, si bé molt sovint serveix per referir-se a la divinitat o a algun element sagrat, com "Déu", "l'hòstia", "el cupó", etc., de vegades sota una forma eufemística ("me cago en déna", "me cago en l'ou"…). Aquestes expressions no són pròpiament insults sinó que formen part d'allò que anomenem paraulotes, renecs, blasfèmies o frases malsonants, i que denoten per part de l'emissor un nivell sociocultural no gaire elevat. Podem incloure també en aquesta categoria totes aquelles expressions interjeccionals que són producte del dolor, la sorpresa, l'admiració, la incredulitat o la indignació: carall, caram, carai, collons, coi, cony, cordons, hòstia, merda, òndia, redéu…

Els termes emprats en els insults fan referència a qüestions molt diverses. De tota manera, en un intent de síntesi, m'ha semblat que es podrien classificar en tres categories: animals, actituds o situacions personals, i facultats intel·lectuals. En dono uns quants exemples:

Animals: animal, ase, bèstia, burro, capsigrany, gamarús, porc, ruc...
Actituds o situacions personals: babau, beneit, bocamoll, brètol, calçasses, carallot, cornut, gamberro, llepaculs, pallús, pòtol, tanoca...
Facultats intel·lectuals: cretí, curt de gambals, estúpid, idiota, imbècil, ignorant, llanut, subnormal, toix, ximple...

Una curiositat final. Consultant alguns webs que es dediquen a la noble tasca d'inventariar insults en català, hi he trobat una paraula totalment inesperada però que pot tenir una certa justificació: "Aznar". Sense comentaris. Ho podeu comprovar a l'adreça http://www.freewebs.com/tonibanez/insults.htm

Som una nació?

2009-09-01T12:35:00.003+02:00

Parlant la gent s'entén. O no. Perquè hi hagi alguna possibilitat d'entesa cal, en primer lloc, que els interlocutors tinguin la voluntat d'entendre's. Això és bàsic. El segon requisit és que les parts que intervenen en l'acte comunicatiu facin servir el mateix "codi", és a dir, que els significats dels termes emprats siguin comuns, compartits.

Això és especialment significatiu en el llenguatge polític. Sempre he sospitat que si no ens acabem d'entendre amb Espanya és, entre moltes altres raons, perquè fem servir termes que no tenen el mateix significat en català i en castellà.

En aquest mes de setembre, en què es commemora la resistència catalana a l'agressió borbònica del 1714, m'ha semblat oportú exposar la definició que d'alguns termes significatius (nació, estat, nacionalitat, país, regió, etc.) en donen en els seus diccionaris respectius les institucions oficials que tenen l'encàrrec de vetllar per la correcció de la llengua catalana (Institut d'Estudis Catalans) i de la llengua castellana (Real Academia Española):

Els termes que he considerat més rellevants són aquests:

nació
Comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva singular, a partir d'una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
nación
1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

estat
Forma d'organització política caracteritzada per l'existència d'un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s'atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors.
estado
6. En el régimen federal, porción de territorio cuyos habitantes se rigen por leyes propias, aunque estén sometidos en ciertos asuntos a las decisiones de un gobierno común.

nacionalitat
Caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació. La nacionalitat jueva.
nacionalidad
1. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.
2. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación.
3. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.
4. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.

nacionalisme
Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació.
nacionalismo
1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

país
Territori d'una nació, d'un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d'un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
país
1. Nación, región, provincia o territorio.
[vivir sobre el país Dicho de las tropas: Mantenerse a expensas de quienes habitan el territorio que dominan.]

poble
Conjunt dels habitants d'un territori, d'un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès.
pueblo
3. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
[…]
5. País con gobierno independiente.

regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies físiques, biogeogràfiques, humanes, econòmiques o fins i tot, dins el territori de sobirania d'un estat, administratives. La regió de l'olivera. Les regions del nord. Les regions històriques d'Espanya.
región
1. Porción de territorio determinada por caracteres étnicos o circunstancias especiales de clima, producción, topografía, administración, gobierno, etc.
2. Cada una de las grandes divisiones territoriales de una nación, definida por características geográficas e histórico-sociales, y que puede dividirse a su vez en provincias, departamentos, etc.

comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i les nacions de l'Estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern.
comunidad autónoma
Entidad territorial que, dentro del ordenamiento constitucional del Estado español, está dotada de autonomía legislativa y competencias ejecutivas, así como de la facultad de administrarse mediante sus propios representantes.

Som una nació!

Frases absurdes (2)

2009-07-01T09:03:00.002+02:00

Exposo avui la segona sèrie de frases absurdes que de vegades diem, escrivim, sentim o llegim. Com es pot apreciar de seguida, la majoria d'aquestes frases són pleonàstiques, és a dir, que un mateix concepte s'expressa erròniament dues o més vegades en la mateixa frase.

Aquesta segona sèrie consta de 10 frases:

(10) Hi ha una gran diversitat d'ambients diferents.
(11) Aquest plat es pot presentar de maneres molt diverses i molt diferents.
(12) Em van regalar una cosa que tenia forma de cercle rodó.
(13) Ho volen optimitzar d'una manera perfecta.
(14) Tothom pensa així, excepte alguna excepció.
(15) Hem rebut moltes respostes afirmatives en positiu.
(16) El soci de la Penya Barcelonista de Parets és un soci bastant culé del tot.
(17) El jugador s'ha precipitat massa a l'hora de xutar.
(18) És un fals pseudotriomf.
(19) Els de Moçambic han tingut una guerra civil entre ells.

Les frases (10) i (11) semblen calcades. La parella "divers - diferent" fa que esdevinguin ridícules.
Passa el mateix amb "cercle rodó" (12), "optimitzar - perfecta" (13), "excepte - excepció" (14) i "afirmatives en positiu" (15).
A la frase (16) hi ha una incompatibilitat evident entre "bastant" i "del tot".
"Precipitar-se" ja comporta la idea d'excés. Per tant, l'adverbi "massa" hi és del tot innecessari (17).
"Pseudo-" és un prefix grec que significa precisament "fals". La frase correcta seria, doncs, "és un fals triomf" o bé "és un pseudotriomf" (18).
Una guerra civil és, per definició, una guerra interna entre els ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat dividits en bàndols. L'expressió "entre ells" és, doncs, totalment innecessària (19).

Frases absurdes (1)

2009-05-26T13:00:00.008+02:00

En el nostre parlar quotidià fem servir molt sovint expressions o frases que són gramaticalment correctes però que, si les analitzem amb un cert detall, veiem que al capdavall resulten absurdes o ridícules.

Començo avui a presentar uns quants exemples d’aquesta mena de frases, que he sentit en converses espontànies o en emissions de ràdio o de televisió o que he llegit als diaris. De moment n’he recollides més de vuitanta. Al començament no vaig tenir la previsió d’anotar les referències de la persona, del lloc i de la data en què les vaig sentir o llegir. A partir de la frase 38 aquestes dades ja hi figuraran.

Les 9 frases d’aquest lliurament són:
(1) La primera vegada que el vaig conèixer no duia ulleres.
(2) La primera vegada que va perdre la virginitat tenia 15 anys.
(3) Va ser un dels primers fundadors de l'empresa.
(4) És el primer ordinador més potent d’Europa.
(5) Aquesta és una premissa prèvia.
(6) No hi havia cap precedent previ d’aquest fet.
(7) Israel és l’únic i el màxim responsable de la desestabilització de la zona.
(8) Li va regalar un llibre gratis.
(9) Avui he après una cosa que no sabia.

Tot i que aquestes frases tenen un evident punt d’absurditat, he preferit fer-ne un comentari breu:

És evident que les situacions que descriuen les frases (1) i (2) només poden esdevenir-se una sola vegada.
Com en les dues frases anteriors, l’ús de l’adjectiu “primer” a (3) i a (4) és absurd.
L’adjectiu “previ” de les frases (5) i (6), aplicat a “premissa” i a “precedent”, és innecessari.
A la frase (7) els adjectius “únic” i “màxim” són incompatibles.
Les frases (8) i (9) són també exemples clars d’absurditat. “Regalar” ja duu implícit el concepte de gratuïtat. De la mateixa manera, ningú no pot aprendre coses que ja sap.

Continuarà…

La Mare de Déu contra la Verge Maria

2009-05-24T14:23:00.010+02:00

La desaparició d'una llengua és la pèrdua d'una manera singular de veure i d'interpretar la realitat. Fins i tot la pèrdua d'un mot, d'una expressió, d'una dita... suposa la pèrdua d'un matís important en la percepció col·lectiva d'aquesta realitat. Totes les llengües han inclòs en el seu bagatge percepcions del món que no són traduïbles o equiparables a altres llengües. En el nostre entorn cultural hi ha moltes expressions lingüístiques que evidencien que la manera d'interpretar les idees, les actituds, els gestos, etc., no és ben bé igual entre el català i el castellà. Vegem-ne uns quants exemples:

En català sempre hem parlat de la "Mare de Déu" (de Montserrat, de la Mercè, del Carme...) i fins i tot disposem del mot comú "marededéu" per referir-nos a la imatge de Maria com a mare de Déu (per exemple, "les marededéus trobades"). En castellà, en canvi, es parla més aviat de la Virgen (del Rocío, de la Almudena, de Guadalupe...). No és aquest el lloc per fer-ne un estudi antropològic, però una interpretació una mica agosarada d'aquesta comparació ens podria conduir a pensar que, en general, els catalans valorem més la maternitat que la virginitat.

Un altre exemple: en català fem servir el mot "ensinistrar" (de "sinistre", esquerra, tot i que d'etimologia discutida i probablement amb un sentit irònic), mentre que el castellà empra el verb adiestrar (dreta). I que ningú no hi busqui interpretacions de caire polític.

En els insults, com en altres aspectes de la vida, els catalans som més aviat moderats. Així, mentre que el castellà fa servir un mot prou contundent com sinvergüenza (és a dir, gens ni mica de vergonya), en català només gosem dir "pocavergonya", acceptant la possibilitat que a la persona en qüestió encara n'hi quedi una mica.

En alguns casos les percepcions de la realitat entre el català i el castellà són diametralment oposades, com per exemple en les expressions "de cap a peus" (de los pies a la cabeza) o "al cap i a la fi" (al fin y al cabo), sense oblidar algunes expressions amb reminiscències taurines, com de cabo a rabo ("de cap a cap").

I per acabar, una expressió molt significativa, tot i que poc coneguda. En castellà es diu en un abrir y cerrar de ojos, mentre que en català diem, o hauríem dir (vegeu el diccionari de l'IEC), "en un tancar i obrir d'ulls". En aquest exemple sí que hi ha una diferència molt significativa en la manera de "veure" el món.

Pompeu Fabra volia suprimir la lletra "h"

2009-04-23T13:27:00.007+02:00

A l'octubre del 1906 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquella època Pompeu Fabra, de 38 anys, vivia a Bilbao, ja que el 1902 va obtenir per oposició una càtedra de química a l'escola d'enginyers de la ciutat basca. Per formació acadèmica Pompeu Fabra era, doncs, un químic i no un filòleg, però la història el reconeix justament com "el seny ordenador de la llengua catalana". Els seus anys d'estada a Bilbao li van servir també per aprofundir en la seva veritable vocació: la filologia.

Pompeu Fabra va presentar al Congrés del 1906 una comunicació sobre "Qüestions d'ortografia catalana", una de les quals es referia a la lletra h. Fabra es manifestava partidari de suprimir del tot aquesta lletra, malgrat que sovint anés en contra de l'etimologia (HOMO, ome; HERBA, erba; HIVERNU, ivern…). No feia gaires anys que ho havia aconseguit la llengua italiana (uomo, erba, orizzontale, emisferio…) i al segle XV ja ho havia propugnat, sense èxit, l'insigne gramàtic castellà Antonio de Nebrija.

La proposta de suprimir la lletra h ja havia sorgit uns quants anys abans, concretament el 1890, amb l'inici de l'anomenada "campanya lingüística de l'Avenç", en què Pompeu Fabra i alguns companys seus defensaven des d'aquesta revista algunes reformes ortogràfiques, entre les quals la supressió de la h.

Fabra va viure a Bilbao fins al 1912. Aquell any, gràcies a la intervenció del president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, es va crear a Barcelona una càtedra de llengua catalana i van cridar Pompeu Fabra per ocupar-la.

El 1913 es van publicar les Normes ortogràfiques, inspirades -i probablement redactades- per Pompeu Fabra. Malgrat la defensa aferrissada que va fer el 1906 de la supressió de la lletra h, en aquestes normes Fabra tampoc no va aconseguir el seu propòsit. Els antics companys de la revista "L'Avenç" el van deixar sol en aquesta aventura.

Tal com podem comprovar avui dia, la proposta de Fabra de suprimir la lletra h no ha reeixit, però els lingüistes encara es plantegen la qüestió de si és més important respectar l'etimologia o bé facilitar l'ortografia. Els alumnes ho tenen clar.