Digui'm de tu

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en los cielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tu és el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè            té           (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.

Fins ara?

La llengua és una eina que ens permet expressar, oralment o per escrit, el nostre pensament. En general acostuma a ser així, però la llengua disposa també d’uns mecanismes que paradoxalment, ens permeten expressar pensaments o descriure accions que són habituals en la nostra vida quotidiana però que no es corresponen amb la realitat, tot i que els parlants hem convingut a donar-los per bons.

Aquest fenomen es dóna per exemple amb l’adverbi ara, que significa “en aquest moment”, però en segons quins contextos significa justament el contrari, és a dir, “després”. És el que passa en l’expressió que dóna títol a aquest article: “Fins ara”. Emprada com a fórmula de comiat, vol dir realment “fins després” o “fins d’aquí a una estona”.

Això també s’esdevé amb alguns verbs d’acció, per remarcar que dintre de pocs moments tindrà lloc l’acció contrària. Si comencem a pujar unes escales amb la intenció de baixar de seguida, acostumem a dir “ara baixo” en comptes de dir “ara pujo”, que és justament el que estem fent en aquell moment. O “ara vinc” quan comencem a anar-nos-en, o “ara torno” o “ara et truco” quan no estem fent realment cap d’aquestes accions.

Una expressió que cada vegada se sent més és “ens veiem”, per indicar que tard o d’hora ens tornarem a veure. És evident que es tracta d’una expressió espúria, calcada del castellà “nos vemos”.

El verb venir també forma part d’expressions gramaticalment correctes però semànticament absurdes. Són expressions que formen part de l’ús habitual, però que, analitzades amb un cert detall, no es corresponen amb la realitat dels fets. Per exemple, quan diem “la parada que ve” o “el carrer que ve”, no ens estem referint pròpiament a una cosa o situació que ve cap a nosaltres, sinó al contrari: som nosaltres que “anem” cap a aquesta cosa o situació. Si no ens movem de lloc, la parada, el carrer, etc., no vindran mai.

Continuant amb els verbs que en certs contextos expressen significats contraris o no coincidents amb el sentit original, ens trobem per exemple amb el verb matar en expressions com “aquest menjar no mata”, significant que no és gaire bo, que podria ser millor. Però si traiem l’adverbi de negació el resultat és encara pitjor.

Els quantitatius també presenten de vegades incoherències de significat, com per exemple en un dels sentits de l’expressió un tros de. Quan parlem d’“un tros d’home” o d’“un tros de dona” no ens referim a una part trossejada del seu cos, sinó que volem indicar precisament que tenen cossos més aviat corpulents.

Pel que fa als substantius, hi ha mots que amb el pas del temps han anat perdent una bona part del seu significat original i n’hi han afegit de nous, com a resultat d’una extensió semàntica. En són alguns exemples mots com barberia, perruqueria o tintoreria, que encara evoquen barbes, perruques o tints. Un altre exemple curiós d’aquest fenomen és el mot mocador, derivat del substantiu moc. Evidentment, encara usem aquest mot per referir-nos a la peça de roba –o de paper– que es fa servir per treure’s els mocs del nas, però avui dia també es parla de “mocador de coll”, “mocador de seda”, “mocador de fer farcells”... que no tenen res a veure amb el sentit original.

Els adverbis de manera també són susceptibles de rebre modificacions que alteren del tot el seu significat. El cas més flagrant ens el proporciona l’adverbi segurament, que per lògica podríem esperar que signifiqués “d’una manera segura” quan de fet significa tot el contrari: “d’una manera insegura”. Quan afirmem, per exemple, que aquella persona “segurament vindrà”, de fet estem afirmant que no és segur que vingui, que només és probable que vingui...

L’adverbi absolutament significa “d’una manera absoluta”, com per exemple en la frase “Això és absolutament cert”. En canvi, la locució en absolut significa “de cap manera”. Per exemple: “Això és cert? –En absolut”, volent dir que és fals.

Pràcticament és un altre adverbi que s’allunya sovint del seu significat lògic, que és “d’una manera pràctica”. Però el procés evolutiu de la llengua ha fet que arribi a significar també “gairebé”. Per exemple: “Era pràcticament (gairebé) ple.”

Per acabar, vull referir-me a l’adverbi totalment, que es fa servir de vegades per reforçar expressions que ja són prou clares per elles mateixes. Per exemple, una frase que sentim sovint quan estem esperant a l’andana del metro: “Està totalment prohibit baixar a la zona de vies.” Aquest adverbi potser hi afegeix una certa força, però és del tot innecessari, ja que no és possible dir “Està parcialment (gairebé, una mica, bastant, molt...) prohibit baixar a la zona de vies”. Amb un simple “Està prohibit” ja n’hi hauria prou.

I l’article pràcticament s’acaba aquí.

Nota: Una petita reflexió final sobre la relació entre llengua i realitat. Quina resposta hem de donar a la pregunta: “Es pot perdre una agulla imperdible?” La realitat diu que sí, la llengua diu que no.

Frases absurdes (7)

Presento aquest mes la setena sèrie de "frases absurdes", acompanyades, com sempre, d'un breu comentari final.

(56) L'increment de públic al Pavelló de la Penya ha sigut cap a dalt (President del DKV Joventut, Catalunya Ràdio, 8.10.2007).
(57) L'anglès és molt fluix. Aquí tenim un nivell molt mínim (Un professor, Avui, 10.10.2007).
(58) En alguns països la lluita per la supervivència és el pa de cada dia (Xavier Solà, Catalunya Ràdio, 28.10.2007).
(59) És una situació supersurrealista (Sentit al Departament d'Educació, 30.10.2007).
(60) Va intervenir evitant que no arribés la pilota al jugador (Barça TV, 30.10.2007).
(61) El cadàver corresponia a un home d'uns 49 anys (TV3, "La zona fosca", 30.10.2007).
(62) El temps farà un canvi de 360 graus (Francesc Mauri, Catalunya Ràdio, 20.11.2007).
(63) El 55% dels pares tenen feina per arribar a final de mes (Júlia Otero, TV3, "No em ratllis!", 21.11.2007).
(64) Després de l'incendi a l'hospital, tots els malalts estan bé de salut (Gerent de l'Hospital de Can Ruti, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).

A la frase (56) és evident que un increment no pot ser mai negatiu, és a dir, sempre ha de ser "cap a dalt".
"Mínim" és un adjectiu en grau superlatiu que, com a tal, no admet modificadors quantitatius. Així, no podem dir "poc mínim" o "bastant mínim". La forma correcta en aquest cas seria "molt baix" o "baixíssim" o "molt pobre"... (57).

De vegades diem o escrivim frases que inclouen expressions d'ús habitual però que poden esdevenir totalment inadequades en el context en què apareixen. És el cas de (58), en què es parla de "la lluita per la supervivència" i, per tant, de la fam. En aquesta frase és totalment improcedent i fins i tot ofensiu fer servir una expressió com "el pa de cada dia".

L'adjectiu "surrealista" prové del francès surréaliste, que inclou el prefix sur. Contràriament a una interpretació bastant estesa, aquest prefix no significa "sota" sinó "sobre", de manera que el moviment surrealista, anomenat també "superrealista" o "suprarealista", no es refereix a una idea d'inferioritat sinó de superioritat. És per això que la frase (59) designa pròpiament una situació que està "doblement" per damunt de la realitat.

Malgrat el que es pugui deduir d'una lectura ràpida de la frase (60), el que diu realment és que la pilota va arribar al jugador.

Si ens referim a l'edat d'una persona desconeguda, acostumem a arrodonir entorn del número 0 o del número 5. És curiós que a la frase (61) algú s'atreveixi a precisar que la persona tenia"uns 49 anys".

Quan fem mitja volta o quan volem significar que una situació ha canviat del tot, afirmem que s'ha produït un gir de 180 graus (º). Si el gir és de 360º vol dir que hem fet una volta sencera i que tornem a estar en el punt inicial. En el cas de (62), tot fa pensar que es referia a un canvi de 180º.

A (63) tornem a veure una mostra de frase ambigua. És una frase que admet dues interpretacions, però que en aquest cas són diametralment oposades. En català, l'expressió "tenir feina" pot significar tant que la persona està ocupada laboralment i que, per tant, potser no té gaires problemes econòmics, com justament el contrari: que té dificultats per arribar a final de mes. Pel context de la frase hem de deduir que aquí la interpretació correcta és la segona.

La frase (64) ens dóna la solució per reduir la despesa sanitària i millorar la qualitat de vida: cremar tots els hospitals.