Frases absurdes (8)

(65) De participants, n’hi ha hagut més d’un miler i escaig (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).
(66) L’any 2000 aquesta soprano va obtenir el segon premi. El primer havia quedat desert (Programa de mà de l’Auditori de Barcelona, 21.12.2007).
(67) La baixada de torxes d’aquest vespre-nit tindrà lloc a les set de la tarda (Francesc Mauri, TV3, 26.1.2008).
(68) El senador McCain és un exveterà de Vietnam (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 30.1.2008).
(69) El metge està sobresaturat (Catalunya Ràdio, 12.2.2008).
(70) L’aigua té una importància molt important en l’elaboració del pa (“Tàpies variades”, Catalunya Ràdio, 5.4.2008).
(71) El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit amb èxit (RAC1, 30.3.2009).
(72) Falta un dia perquè demà es posi en marxa el festival (RAC1, 2.4.2009).
(73) Aquesta família es va exiliar a l’estranger (TV3, “Ventdelplà”, 19.4.2009).

(65) “Escaig” significa una fracció que excedeix una quantitat expressada en un nombre rodó. Generalment va precedit de la conjunció i. Molts parlants encara es resisteixen a utilitzar aquest mot i continuen emprant el barbarisme “i pico”. En aquesta frase les formes correctes són “més d’un miler” o bé “un miler i escaig”, però no totes dues alhora.

(66) Vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir aquesta frase en un programa de mà de l’Auditori de Barcelona. De seguida em vaig preguntar si la soprano en qüestió ja l’havia llegit o, pitjor encara, si ella mateixa havia aportat aquesta informació com a “mèrit” en el seu currículum artístic. Quedar segon en un premi no és cap demèrit, però si hi afegeixen que el primer ha quedat desert significa que la soprano no va acabar de convèncer el tribunal, i això no diu gaire a favor d’ella.

(67) En aquesta frase el meteoròleg de TV3 es va fer un petit embolic amb el significat dels mots “tarda”, “vespre” i “nit”. Si l’esdeveniment s’havia de produir a les 19.00 hores d’un dia d’hivern (26 de gener), les denominacions “tarda” i “nit” havien de deixar pas a la més apropiada: “vespre”. En conseqüència, la forma correcta és: “La baixada de torxes tindrà lloc a les set del vespre.”

(68) Ser “veterà” d’una guerra vol dir que l’individu en qüestió hi va participar com a combatent i que avui dia ja està retirat d’aquesta activitat militar. L’expressió “exveterà” no té cap sentit. Si aquest soldat veterà ja és mort, caldria dir que “era (o va ser) un veterà de Vietnam”. Si encara és viu, la forma correcta és “El senador McCain és un veterà de Vietnam”.

(69) Si una persona està saturada a causa de la feina vol dir que ja no pot més, que ja en té prou, que ja ha arribat al límit. Per tant, l’expressió “sobresaturat” és absurda, perquè afegeix un plus innecessari a la forma original. Val a dir, tanmateix, que aquest terme és habitual en física per referir-se a una solució que conté una quantitat del cos dissolt superior a la necessària per saturar-la. En el context de la frase, però, la forma correcta és “El metge està saturat”.

(70) L’absurditat d’aquesta frase ja és prou evident. La forma correcta seria “L’aigua té una gran importància en l’elaboració del pa” o bé “L’aigua és molt important en l’elaboració del pa”. Aquesta mena de frases es produeixen sobretot en el llenguatge oral, que és més espontani i no admet marxa enrere per corregir. En el llenguatge escrit és molt improbable trobar frases com aquesta.

(71) “Reeixir” significa precisament “tenir èxit en alguna cosa”, “triomfar”. Cap als anys seixanta del segle passat es va publicar la versió catalana d’un llibre de l’escriptor francès Michel Quoist que duia per títol Reeixir. A patir d’aquí aquest verb va fer fortuna, sobretot en els medis confessionals, fins al punt que per a algunes persones va esdevenir un autèntic lema de vida. La forma correcta de la frase és, doncs, “El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit” o “... no ha tingut èxit”.

(72) Com a la frase (70), aquesta admet dues solucions: “Falta un dia perquè es posi en marxa el festival” o bé “Demà es posarà en marxa el festival”.

(73) “Exiliar-se” vol dir precisament anar-se’n a viure a l’estranger, generalment en contra de la voluntat pròpia i per motius polítics. La forma correcta és, doncs, “Aquesta família es va exiliar”.

Digui'm de tu

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en los cielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tu és el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè            té           (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.

Fins ara?

La llengua és una eina que ens permet expressar, oralment o per escrit, el nostre pensament. En general acostuma a ser així, però la llengua disposa també d’uns mecanismes que paradoxalment, ens permeten expressar pensaments o descriure accions que són habituals en la nostra vida quotidiana però que no es corresponen amb la realitat, tot i que els parlants hem convingut a donar-los per bons.

Aquest fenomen es dóna per exemple amb l’adverbi ara, que significa “en aquest moment”, però en segons quins contextos significa justament el contrari, és a dir, “després”. És el que passa en l’expressió que dóna títol a aquest article: “Fins ara”. Emprada com a fórmula de comiat, vol dir realment “fins després” o “fins d’aquí a una estona”.

Això també s’esdevé amb alguns verbs d’acció, per remarcar que dintre de pocs moments tindrà lloc l’acció contrària. Si comencem a pujar unes escales amb la intenció de baixar de seguida, acostumem a dir “ara baixo” en comptes de dir “ara pujo”, que és justament el que estem fent en aquell moment. O “ara vinc” quan comencem a anar-nos-en, o “ara torno” o “ara et truco” quan no estem fent realment cap d’aquestes accions.

Una expressió que cada vegada se sent més és “ens veiem”, per indicar que tard o d’hora ens tornarem a veure. És evident que es tracta d’una expressió espúria, calcada del castellà “nos vemos”.

El verb venir també forma part d’expressions gramaticalment correctes però semànticament absurdes. Són expressions que formen part de l’ús habitual, però que, analitzades amb un cert detall, no es corresponen amb la realitat dels fets. Per exemple, quan diem “la parada que ve” o “el carrer que ve”, no ens estem referint pròpiament a una cosa o situació que ve cap a nosaltres, sinó al contrari: som nosaltres que “anem” cap a aquesta cosa o situació. Si no ens movem de lloc, la parada, el carrer, etc., no vindran mai.

Continuant amb els verbs que en certs contextos expressen significats contraris o no coincidents amb el sentit original, ens trobem per exemple amb el verb matar en expressions com “aquest menjar no mata”, significant que no és gaire bo, que podria ser millor. Però si traiem l’adverbi de negació el resultat és encara pitjor.

Els quantitatius també presenten de vegades incoherències de significat, com per exemple en un dels sentits de l’expressió un tros de. Quan parlem d’“un tros d’home” o d’“un tros de dona” no ens referim a una part trossejada del seu cos, sinó que volem indicar precisament que tenen cossos més aviat corpulents.

Pel que fa als substantius, hi ha mots que amb el pas del temps han anat perdent una bona part del seu significat original i n’hi han afegit de nous, com a resultat d’una extensió semàntica. En són alguns exemples mots com barberia, perruqueria o tintoreria, que encara evoquen barbes, perruques o tints. Un altre exemple curiós d’aquest fenomen és el mot mocador, derivat del substantiu moc. Evidentment, encara usem aquest mot per referir-nos a la peça de roba –o de paper– que es fa servir per treure’s els mocs del nas, però avui dia també es parla de “mocador de coll”, “mocador de seda”, “mocador de fer farcells”... que no tenen res a veure amb el sentit original.

Els adverbis de manera també són susceptibles de rebre modificacions que alteren del tot el seu significat. El cas més flagrant ens el proporciona l’adverbi segurament, que per lògica podríem esperar que signifiqués “d’una manera segura” quan de fet significa tot el contrari: “d’una manera insegura”. Quan afirmem, per exemple, que aquella persona “segurament vindrà”, de fet estem afirmant que no és segur que vingui, que només és probable que vingui...

L’adverbi absolutament significa “d’una manera absoluta”, com per exemple en la frase “Això és absolutament cert”. En canvi, la locució en absolut significa “de cap manera”. Per exemple: “Això és cert? –En absolut”, volent dir que és fals.

Pràcticament és un altre adverbi que s’allunya sovint del seu significat lògic, que és “d’una manera pràctica”. Però el procés evolutiu de la llengua ha fet que arribi a significar també “gairebé”. Per exemple: “Era pràcticament (gairebé) ple.”

Per acabar, vull referir-me a l’adverbi totalment, que es fa servir de vegades per reforçar expressions que ja són prou clares per elles mateixes. Per exemple, una frase que sentim sovint quan estem esperant a l’andana del metro: “Està totalment prohibit baixar a la zona de vies.” Aquest adverbi potser hi afegeix una certa força, però és del tot innecessari, ja que no és possible dir “Està parcialment (gairebé, una mica, bastant, molt...) prohibit baixar a la zona de vies”. Amb un simple “Està prohibit” ja n’hi hauria prou.

I l’article pràcticament s’acaba aquí.

Nota: Una petita reflexió final sobre la relació entre llengua i realitat. Quina resposta hem de donar a la pregunta: “Es pot perdre una agulla imperdible?” La realitat diu que sí, la llengua diu que no.