Bons Nadals?

La categoria gramatical de nombre (singular, plural) acostuma a tenir el mateix comportament en català i en castellà, però hi ha excepcions significatives, sobretot perquè en alguns casos el castellà tendeix a pluralitzar mots o expressions que en català, i en altres llengües romàniques, es mantenen en singular.

Un exemple paradigmàtic d'aquest fenomen és la forma de salutació "bon dia" (o "bona tarda" o "bona nit"), característica que comparteix amb el francès, el portuguès o l'italià. En tots aquests casos el castellà fa servir el plural: "buenos días", "buenas tardes", "buenas noches".

Alguns lingüistes castellans sostenen que aquestes expressions en plural responen a la voluntat que la persona o les persones saludades tinguin un bon dia (una bona tarda o una bona nit) no solament avui sinó en els dies posteriors. Fins i tot hi ha un lingüista que afirma que el plural "buenos días" es deriva del fet que "los hispanos somos más generosos y, por tanto, un solo día nos parece poco". Aquesta interpretació podria ser plausible si no fos que hi ha prou exemples que demostren que el castellà tendeix "naturalment" a la pluralització. Vegem-ne uns quants.

En català diem "el paraigua", "el parabrisa", "el gratacel", "el rentavaixella", "mal de queixal", "Blancaneu", "màquina llevaneu"…, mentre que el castellà diu "el paraguas", "el parabrisas", "el rascacielos", "el lavavajillas", "dolor de muelas", "Blancanieves", "máquina quitanieves"…

Els rètols d'algunes botigues també mostren aquest fenomen. Per exemple, una botiga de "fruita i verdura" ("frutas y verduras") o de "peix i marisc" ("pescados y mariscos").

La paraula "cel" també n'és un bon exemple. Els qui encara recordem el parenostre que vam aprendre de petits diem "Pare nostre que esteu en el cel…". Però també el vam aprendre en castellà: "Padre nuestro que estás en los cielos…".

Val a dir que també hi ha alguns casos en què el català pluralitza i el castellà no. Per exemple, "les postres" ("el postre"), "els diners" ("el dinero") o "els cabells" ("el pelo").

Un exemple de plural incorrecte, que per una vegada no és degut a la influència del castellà, és el mot "Rambles". Una rambla és un areny, especialment per on corren les aigües pluvials formant rierada, i per extensió vol dir també el passeig fet al llit d'una antiga riera. La Rambla de Barcelona és, doncs, un únic carrer -i per a alguns un carrer únic-, que va des de la plaça de Catalunya fins al moll. Per motius purament administratius i per facilitar el repartiment postal, el carrer es va dividir en cinc sectors: rambla de Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica. El nom del carrer, però, és singular: la Rambla.

I arribem finalment al mot que dóna títol a aquest article: "Nadal". D'uns quants anys ençà comencem a sentir la forma plural "Nadals". Per exemple en frases com "On passareu els Nadals?", "Què fareu aquests Nadals?"… En castellà sembla que es pot dir tant "Feliz Navidad" com "Felices Navidades". En aquesta època de l'any la publicitat ens bombardeja amb anuncis que ens diuen "Vuelve a casa por Navidad" i també ens recomana que "En estas Navidades turrón de chocolate; en esta Navidad, turrón de Suchard", cançó que combina totes dues formes. En català, la forma plural només és bona quan es refereix a més d'un Nadal, com en l'exemple "Hem passat molts nadals junts".

Aquesta influència del castellà s'ha traduït també erròniament en algunes expressions típiques d'aquestes festes, com "la Nit Bona" ("la Nochebuena") i "la Nit Vella" ("la Nochevieja"), arraconant les expressions tradicionals de "la Nit de Nadal" i "la Nit de Cap d'Any".

No és estrany tampoc sentir durant les festes nadalenques l'expressió castellana "Felices Pascuas". No sé d'on prové aquesta expressió, però cal recordar que a Catalunya només hi ha dues pasqües, que no coincideixen precisament amb les festes de Nadal: la Pasqua de Resurrecció (o Pasqua florida o primera Pasqua) i la Pasqua de Pentecosta (o Pasqua granada o segona Pasqua).

Bon Nadal a tothom!

Frases absurdes (3)

Aquesta tercera sèrie consta de 9 frases:

(20) Hem de comprar un antirepel·lent de mosquits.
(21) Això pot provocar inesterilitat.
(22) El president va arribar a la reunió quasi pels pèls.
(23) Deixem-nos d'empirismes i anem a la realitat.
(24) Jo tenia un amic meu que deia…
(25) El termòmetre marca 0 graus negatius.
(26) Voldria expressar la meva trista opinió sobre la mort del meu amic.
(27) Quan els pares se separen l'últim perjudicat és el nen.
(28) La campanya contra l'ús del preservatiu de Joan Pau II.

A les frases (20) i (21) els prefixos "anti" i "in" fan que el significat sigui just el contrari del que es pretén afirmar.

A la frase (22) l'ús de l'adverbi "quasi" hi és totalment sobrer.

"Empirisme" (23) és precisament un mètode o sistema basat en la pràctica o l'experiència i, per tant, en la realitat.

A la frase (24) la presència del subjecte "jo" fa totalment absurd l'adjectiu "meu". Les dues possibilitats correctes serien "Jo tenia un amic que deia..." o bé "Un amic meu deia…".

El locutor que va pronunciar la frase (25) es devia estar congelant.

Vaig llegir la frase (26) en una carta al director del diari "Avui". El lector volia manifestar la seva tristesa per la mort de l'amic, però li va sortir una frase més aviat còmica.

La separació dels pares és generalment perjudicial per a algú. En aquest cas (27) potser es volia indicar que el nen rebrà les últimes conseqüències d'aquesta situació, però probablement en serà el "primer" perjudicat.

En matemàtiques, l'ordre dels factors no altera el producte. En llengua, l'ordre dels mots en una frase pot alterar significativament el producte. En el cas de la frase (28), el sentit comú ens diu que l'ordre correcte dels mots seria: "La campanya de Joan Pau II contra l'ús del preservatiu." La segona interpretació semblaria més aviat una irreverència.

Posats a insultar, fem-ho com Déu mana

Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules ultratjosos. Aquesta és la definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Però si el propòsit de l'insult és ofendre, jo diria que els catalans no arribem gairebé mai a aconseguir aquest objectiu. Dit altrament: els catalans no sabem insultar en la nostra llengua. Déu me'n guard de dir si això és bo o dolent, però sí que m'adono que, a manca de recursos propis, ens veiem sovint obligats a manllevar insults a la llengua castellana.

Això de banda, tot i reconèixer que no anem gaire bé d'insults, ningú no ens podrà negar que anem molt sobrats de renecs. Renegar vol dir proferir paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada. I d'això en sabem molt. Només cal recordar una de les nostres figures mítiques en aquest tema: el carreter.

Cal dir, d'entrada, que un bon insult ha de tenir dues propietats essencials: que l'emissor quedi satisfet, descansat, i que el receptor quedi ferit, tocat. Però ¿podem quedar descansats o satisfets després d'insultar algú fent servir mots tan innocus com "brètol", "babau", "capsigrany", "pòtol" o "poca-solta"? No em negareu que la sensació que en traiem no és comparable amb la que podem tenir després de proferir un solemne "gilipollas" o un contundent "capullo".

D'insults, n'hi ha de moltes menes. Els més corrents són els interjeccionals o directes, que consisteixen en un sol mot pronunciat amb una certa ràbia -o mala llet- i en un to molt més alt de l'habitual. Són mots com "imbècil!, "idiota!", "animal!", "cabró!", "malparit!"… Es poden pronunciar en qualsevol lloc i circumstància, però són molt habituals quan l'insultador es troba al volant d'un automòbil o assisteix a un espectacle esportiu.

Hi ha una altra mena d'insults, que podríem anomenar definidors, que expressen el que pensem, just en aquell instant, de la persona que volem insultar. Són insults que consisteixen en una petita frase elaborada amb el verb "ser". Aquests insults, pronunciats generalment amb el verb en segona persona del singular, no són tan contundents com els directes però tenen també la seva eficàcia. Per exemple, "ets un cretí", "ets un imbècil", "ets un desgraciat", "ets un babau", "ets un cornut", "ets un pocavergonya"... I aquestes expressions també són vàlides en femení, no fos cas que algú (o alguna) considerés que faig servir un llenguatge sexista.

De vegades l'insult no va adreçat a una sola persona sinó a unes quantes. Això es dóna sobretot en el medi militar, quan el sergent o el caporal de torn s'adreça a la tropa: "Sou uns mariques!", "Sou uns acollonits!", "Sou unes nenes!"... O també en l'àmbit laboral, del cap envers els seus treballadors: "Sou uns ineptes!", "Sou uns ganduls!", "Sou uns inútils!"...

L'insultador acostuma a tutejar l'insultat, però no sempre és així. Fixem-nos en la gran potència d'una expressió com "Vostè és un fill de puta!". No pot ser més contundent.

A propòsit d'aquest exemple, cal recordar que la paraula "puta" és una de les més utilitzades a l'hora d'insultar. L'eficàcia de l'expressió "fill de puta" és inqüestionable, i més si s'eleva al grau de "fill de la gran puta" o es concreta en "la puta que et va parir". En castellà, la voluntat feridora d'aquest insult ha arribat fins i tot a suprimir-ne la preposició: "Hijo puta". Continuant amb aquest terme d'abast universal, no em resisteixo a comentar aquí una anècdota personal. No fa gaire, al metro, vaig sentir una conversa entre dos nois que semblaven amics. Durant la conversa, un li va dir a l'altre: "Ei, tio, que fill de puta que ets". I el tio fill de puta en qüestió es va quedar tan ample. LOGSE?, LOE?...

Un altre tipus d'insult, no tan directe ni eficaç com els anteriors, consisteix en la utilització de l'adjectiu comparatiu de superioritat: "Ets més curt que una cua de conill", "Ets més ruc que un sabatot"...

En la tipologia d'insults disposem encara dels que consisteixen a engegar algú a algun lloc o a fer segons què, com per exemple "Vés (o vés-te'n) a la merda", "Vés a cagar (a pastar fang, a fregir espàrrecs, a fer gàrgares, a fer punyetes, a parir panteres...)" i l'indiscutible número u: "Vés a prendre pel cul" (amb la variant "pel sac", bastant més suau).

Tenim, finalment, els insults encapçalats per l'expressió "me cago en", com per exemple "me cago en la mare que et va parir". Aquesta expressió no sempre forma part d'un insult. Generalment s'utilitza per expressar contrarietat o indignació i no té un destinatari personal, si bé molt sovint serveix per referir-se a la divinitat o a algun element sagrat, com "Déu", "l'hòstia", "el cupó", etc., de vegades sota una forma eufemística ("me cago en déna", "me cago en l'ou"…). Aquestes expressions no són pròpiament insults sinó que formen part d'allò que anomenem paraulotes, renecs, blasfèmies o frases malsonants, i que denoten per part de l'emissor un nivell sociocultural no gaire elevat. Podem incloure també en aquesta categoria totes aquelles expressions interjeccionals que són producte del dolor, la sorpresa, l'admiració, la incredulitat o la indignació: carall, caram, carai, collons, coi, cony, cordons, hòstia, merda, òndia, redéu…

Els termes emprats en els insults fan referència a qüestions molt diverses. De tota manera, en un intent de síntesi, m'ha semblat que es podrien classificar en tres categories: animals, actituds o situacions personals, i facultats intel·lectuals. En dono uns quants exemples:

Animals: animal, ase, bèstia, burro, capsigrany, gamarús, porc, ruc...
Actituds o situacions personals: babau, beneit, bocamoll, brètol, calçasses, carallot, cornut, gamberro, llepaculs, pallús, pòtol, tanoca...
Facultats intel·lectuals: cretí, curt de gambals, estúpid, idiota, imbècil, ignorant, llanut, subnormal, toix, ximple...

Una curiositat final. Consultant alguns webs que es dediquen a la noble tasca d'inventariar insults en català, hi he trobat una paraula totalment inesperada però que pot tenir una certa justificació: "Aznar". Sense comentaris. Ho podeu comprovar a l'adreça http://www.freewebs.com/tonibanez/insults.htm