El fill del vent i del foc

La gramàtica històrica és la disciplina lingüística que estudia l'evolució d'una llengua des del seu origen fins a l'actualitat. La gramàtica històrica explica, per exemple, per què els mots llatins FILIUS, VENTUS i FOCUS han donat com a resultat "fill", "vent" i "foc" en català i "hijo", "viento" i "fuego" en castellà.

El català, el castellà, el gallec, el portuguès, el francès, l'occità, el retoromànic, el sard, l'italià i el romanès són llengües romàniques o neollatines, és a dir, llengües que provenen del llatí. Val a dir, però, que aquestes llengües no deriven del llatí clàssic o escrit (Ciceró, Virgili, Horaci, etc.) sinó de l'anomenat "llatí vulgar" o llatí parlat, del qual no hi ha, lògicament, gaires testimonis escrits. El dàlmata era també una llengua romànica, però es va extingir a finals del segle XIX, concretament el 10 de juny de 1898, data en què va morir l'últim parlant: un pastor. N'hi ha que prediuen que aquest és també el futur, no gaire llunyà, del català. Potser sí. Si depèn del PP, segur.

Amb referència al llatí, és evident que el castellà ha evolucionat més ràpidament que el català, el qual s'ha conservat més fidel a la llengua mare. En tenim proves, per exemple, en les vocals: mentre que el català ha mantingut en general les formes originals llatines, en castellà s'ha produït en alguns casos el que els filòlegs anomenen "diftongació espontània" (e > ie, o > ue), és a dir, un fenomen no motivat per raons fonètiques. També podem veure aquesta diferència evolutiva en les consonants: el català manté generalment la "f" inicial llatina (p. ex. FARINA > farina), mentre que el castellà l'ha convertida en una "h" (harina), actualment muda però antigament aspirada (jarina).

Podem comprovar tot això amb uns quants exemples, en què es comparen les solucions catalanes amb les castellanes:

Vocals

Tal com acabem de dir, el català acostuma a mantenir les formes vocàliques, amb unes lleus variacions, però en castellà es produeix en alguns casos una diftongació:

- e/ie
La "e" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ie" en castellà: CAELUM > cel/cielo, CERTUS > cert/cierto, GELU > gel/hielo, MEL > mel/miel, MERDA > merda/mierda, TERRA > terra/tierra... Aquest fenomen també es dóna en les formes personals d'alguns verbs, com quiero, cierres, piensen...

- o/ue
La "o" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ue" en castellà: BONUS > bo/bueno, CORPUS > cos/cuerpo, JOCUS > joc/juego, NOVUS > nou/nuevo, OVUM > ou/huevo, SOLIDUS > sou/sueldo... Igual que en el cas anterior, aquest fenomen també es produeix en les formes personals d'alguns verbs, com puedo, vuelas, sueñen...

Consonants

- f/h
Tal com hem vist suara, la "f" inicial llatina es manté en català, però en castellà esdevé "h" en molts casos. Així, FACERE > fer/hacer, FARINA > farina/harina, FORMICA > formiga/hormiga, FURNUS > forn/horno...

- l inicial
En general la "l" inicial llatina es palatalitza ("ll") en català i es manté en castellà. Per exemple: "llàgrima", "llei", "llengua", "llet", "lletra". "llom", "lluna"... Hi ha parlants que ho apliquen indegudament en alguns casos; així, són incorrectes formes com "llàmina", "llegítim", "llímit", "llògic"...

- ll/j
El grup llatí "li + vocal" ha esdevingut "ll" en català i "j" en castellà: ALIUM > all/ajo, CONSILIUM > consell/consejo, MELIOR > millor/mejor), PALIA > palla/paja...
Aquest fenomen també es produeix en el grup "c'l" del llatí: APICULA > APIC'LA > abella/abeja, AURICULA > AURIC'LA > orella/oreja, CUNICULUM > CUNIC'LU > conill/conejo, OCULUS > OC'LU > ull/ojo, OVICULA > OVIC'LA > ovella/oveja, SPECULUM > SPEC'LU > espill/espejo...

Mots cultes

Els "mots cultes", anomenats també "mots savis" o "cultismes", són els que, a diferència dels "mots patrimonials", no han seguit les regles evolutives normals de la llengua, sinó que provenen directament del llatí clàssic o del grec, entre altres llengües. Per exemple, "ocular" i "auricular" són adjectius manllevats directament al llatí; si haguessin seguit l'evolució normal haurien donat "ullar" i "orellar", respectivament.

El fenomen de palatalització ("ll") de la "l" inicial llatina no es dóna en els cultismes. Així, recuperant els exemples de més amunt, tenim, respectivament, "lacrimal", "legal", "lingüística", "lacti", "literal", "lumbar", "lunar"...

L'existència de cultismes origina sovint dubtes ortogràfics, ja que algunes vegades la grafia del mot culte no coincideix amb la del mot patrimonial. Ho podem veure, per exemple, en la parella "b/v" (llavi / labial, calb / calvície, hivern / hibernar) i també en la parella "l/l·l" (estelat / estel·lar). Però on es dóna més aquest fenomen és en la parella "o/u", que obliga sovint a trobar en el diccionari les formes correctes. Per exemple:

- món / mundial
- jove, joventut, jovenívol... / juvenil
- pèndol / pendular (adjectiu)
- joc, joguet, joguina, jogasser... / jugar, jugador, jugada, juganer...
- títol / titular (substantiu, adjectiu i verb), titulat, titulació, titularitat...
- cònsol, consolessa, consolat / consular (adjectiu). (No hem de confondre aquesta forma amb el verb "consolar": ‘alleujar la pena, el dolor...')

Acabo l'article amb quatre mots que sovint originen dubtes: "múscul", "muscle", "musclo" i "musle".
- "múscul": òrgan carnós contràctil que serveix per produir el moviment de les diferents parts del cos en l'home i en els animals (cast. músculo).
- "muscle": forma secundària per "espatlla", molt utilitzada en valencià (cast. hombro).
- "musclo": mol·lusc marí comestible, de conquilla bivalva de color negrós (cast. mejillón).
- "musle": castellanisme inacceptable per "cuixa" (cast. muslo).