No sé si l'expresident de Catalunya, José Montilla, ha anat mai a la Vall d'Aran. Suposo que sí. Probablement hi devia anar alguna vegada per saludar el rei Joan Carles I mentre aquest passava unes llargues però merescudes vacances d'hivern a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.
A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).
Antropònims
Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.
Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").
Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".
Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).
Topònims
Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.
Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...
En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...
Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.
Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.
Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.
I tots tan feliços.
A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).
Antropònims
Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.
Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").
Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".
Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).
Topònims
Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.
Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...
En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...
Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.
Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.
Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.
I tots tan feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada