Escric aquest article arran dels comentaris que va suscitar el del mes passat al portal e-Catalunya, comentaris que qüestionaven els criteris que jo havia exposat pel que fa als topònims. En concret els dos comentaris apel·laven al "respecte" que calia tenir envers les denominacions de lloc originals.
Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."
Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."
En la meva resposta a aquests comentaris ja vaig manifestar el desacord amb les seves opinions, però he comprovat darrerament que aquests mateixos arguments de respecte són defensats per persones que em són properes. Intentaré, doncs, argumentar-ho.
En lingüística, un exònim és un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.
En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.
I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.
Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.
Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.
A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.
M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:
I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.
Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:
En lingüística, un exònim és un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.
En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.
I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.
Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.
Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.
A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.
M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:
Català | Castellà | Francès | Anglès | Italià |
| Catalunya | Cataluña | Catalogne | Catalonia | Catalugna |
| Barcelona | Barcelona | Barcelone | Barcelona | Barcellona |
| Espanya | España | Espagne | Spain | Spagna |
| Gran Bretanya | Gran Bretaña | Grande-Bretagne | Great Britain | Gran Bretagna |
| Regne Unit | Reino Unido | Royaume-Uni | United Kingdom | Regno Unito |
| França | Francia | France | France | Francia |
| Alemanya | Alemania | Allemagne | Germany | Germania |
| Londres | Londres | Londres | London | Londra |
| París | París | Paris | Paris | Parigi |
| Nova York | Nueva York | New York | New York | New York |
I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.
Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada