Em va tocar fer la mili a Saragossa. No hi vaig aprendre gaires coses, però en recordo dues de curioses. La primera, que als catalans ens deien polacos (d'aquí ve el títol del programa televisiu "Polònia"), i la segona, que del bistec rus i de l'ensalada russa els militars en deien filete imperial i ensaladilla nacional, respectivament. El general Franco encara respirava.
Durant aquells anys de dictadura, parlar de Rússia o del comunisme era com parlar del dimoni. En l'àmbit laboral, la censura va convertir el dia 1 de maig (Dia del Treball o del Treballador) en Festividad de San José artesano i, uns quants anys més tard, en Festividad de San José obrero. I de la vaga, totalment prohibida, en deien conflicto laboral.
Segurament va ser a partir d'aquí que va néixer el meu interès pels mots tabú i pels eufemismes. El diccionari defineix el mot tabú com un mot que es considera impropi d'emprar en públic o d'escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc. I un eufemisme és un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Generalment un eufemisme és la conseqüència d'un mot tabú. Però un mot tabú pot originar també un mot de nivell semàntic més baix, anomenat vulgarisme o col·loquialisme, és a dir, un mot vulgar, col·loquial, groller o malsonant.
Un exemple paradigmàtic de mot tabú havia estat fins ara el mot "càncer", amb l'eufemisme "mal lleig". I de les persones que es moren d'aquest mal encara es diu que s'han mort "després d'una llarga malaltia".
La vellesa també origina eufemismes, com "la tercera edat", i de les persones velles en diem "avis", tinguin néts o no. Així, hi ha "residències de la tercera edat" (i no "residències de vells") o "casals d'avis" (i no "casals de vells"). En aquest cas també parlem de "la gent gran". Posats a dir-ho tot, sovint també fem servir el cultisme "geriàtric".
De vegades la tria d'una expressió respon a criteris sociopolítics. N'és un exemple la denominació diferent que rep una edificació provisional per a usos educatius. Els sindicats i els pares afectats en diuen "barracons", mentre que l'Administració en diu "mòduls prefabricats". Tot depèn del color del vidre amb què observem la realitat.
En el camp laboral ens trobem també amb un exemple d'eufemisme ben curiós: "piquet informatiu". És indecent que els sindicats encara facin servir impunement aquesta expressió quan tothom sap, i ells els primers, que són piquets coactius i agressius. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
- "hòstia!". Aquest mot se substitueix sovint pels eufemismes "hosti", "òndia", "ondi", "ostres", "ospa"...
- "carall!". El carall és una de les moltes maneres d'anomenar el membre viril. Això ha donat origen a expressions com "carai", "caram", "carat", "caratxos"... (i també al castellanisme caramba).
Hi ha alguns fets o circumstàncies a la vida que propicien la creació de mots tabú i, per tant, d'eufemismes o de vulgarismes. Vegem-ne cinc exemples:
En la nostra cultura la mort és un fet que comporta misteri, por, incomprensió, desesperació... i que sovint va lligat amb el que s'anomena "el més enllà".
Aquest sentit de transcendència dóna lloc a la majoria d'eufemismes. La mort és entesa com un traspàs, un viatge, un somni, i per tant són habituals expressions com "dorm el son etern", "descansa en pau (en la pau eterna, en la pau del Senyor...)", "ha tornat a la casa del Pare", "ha deixat aquesta vall de llàgrimes", "ha passat a millor vida", "ha lliurat l'ànima a Déu"...
"Difunt" i "defunció" són els eufemismes habituals per designar la persona (el mort) i el fet (la mort). La defunció s'anomena també "òbit", "decés", "trànsit", "traspàs"... I morir-se també es pot anomenar "finar", "expirar", "transir", "perir", "sucumbir", "fer el darrer alè", "deixar d'existir"...
Aquest concepte també ha originat els corresponents vulgarismes o col·loquialismes: "dinyar-la", "palmar-la", "anar al canyet", "anar-se'n al calaix"," "anar-se'n a l'altre barri", "fer l'ànec"...
Un acte tan natural com parir s'ha vist impregnat d'un cert pudor a l'hora de referir-s'hi. Segurament no és aliè a aquest fet el lloc concret de l'anatomia femenina on es produeix el part, lloc que és una font inesgotable d'eufemismes i de vulgarismes.
"Parir" ha donat lloc a eufemismes com "donar a llum", "infantar", "deslliurar"... i a insults contundents, com "malparit", "la mare que et va parir" o, més suau, "la mare que et va matricular".
Aquesta prevenció a esmentar el mot tabú no es dóna, evidentment, quan ens referim als animals. A ningú no se li acudiria de dir que una vaca, una euga o una truja han donat a llum o han infantat, quan l'animal l'únic que ha fet és parir.
La prevenció en aquest tema ja comença fins i tot abans del part, en el temps de l'embaràs. El més normal és dir que una dona està "embarassada", però també sentim a dir, en un nivell més culte, que està "encinta", "gràvida", "en estat" o "en estat de bona esperança". En un nivell estàndard, el terme més habitual és "prenyada" o "prenys".
(Continuarà...)
Jo no he fet la mili, ni he estat a Saragossa, però des de que sóc al departament aprenc de tu moltes coses. Per exemple, no coneixia l’accepció de mort que té la paraula sucumbir. Això em fa pensar que d’ara endavant m’ho pensaré dues vegades quan digui que sucumbeixo davant algú o alguna cosa. I tampoc coneixia la paraula perir (amb “e”), o sigui que també estaré alerta quan algú m’engegui a “parir”. Em caldrà preguntar: -Perdó, parir amb “a” o perir amb “e”? Tot i que cap de les dues tingui una connotació positiva -entesa en el context que es diria- no és el mateix que t’enviïn al forat, que no pas que t’engeguin a pastar fang.
ResponEliminaI a pastar fang hagués enviat a més d’algú quan estava embarassada. Realment és una època en la qual et diuen coses que mai havies sentit i has d’aguantar tota mena de comentaris que van des de la forma de la panxa a la famosa “hora que et sigui curta”, o el que em va dir a mi una senyora del carrer; s’atura al meu davant i mirant-me la panxa em diu: -Perdona quants en portes 2 o 3? -Una, senyora, UNA!!!
Lali