L’ensalada nacional (i 2)

3. La menstruació

Un fet tan natural com aquest ha esdevingut un tema vergonyós en algunes societats, fins i tot en la nostra. La menstruació, anomenada també “la regla”, ha originat eufemismes com “els dies”, “la setmana”, “el mes”, “el període”... I també alguns col·loquialismes, com “la mala setmana”, “allò”, “la cosa”, “els dies dolents”, “la tia Maria”...

Lligat amb aquest tema hi ha els productes que serveixen per absorbir el fluix sanguini de la menstruació. Aquests productes reben el nom genèric de compreses (extravaginals) o tampons (intravaginals). En aquest darrer cas, el nom d’una marca comercial ha esdevingut la denominació popular d’aquest objecte: “tàmpax”.

(Aquest procés de convertir marques comercials en noms comuns ha donat lloc a noms tan corrents avui dia com “aspirina*”, “cel·lo*”, “clínex”, “coca-cola”, “colacao”, “galeta maria*”, “gilet”, “maizena*”, “minipímer”, “pladur”, “pòrtland*”, “pòstit”, “réflex”, “ròtring”, “típex”, “tirites”, “túrmix”, “uralita*”, “velcro*”..., alguns dels quals, els marcats amb asterisc, ja han estat inclosos al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.)

4. L’embriaguesa

“Borratxo” (o “borratxa”) és la denominació que rep habitualment una persona que té les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol en quantitats desmesurades. El mot culte que s’aplica per qualificar aquesta persona és “embriac” (o “embriaga”) i també “ebri” (o “èbria”). Si aquest fet es produeix habitualment fins al punt de crear addicció, aleshores parlem d’una persona alcohòlica, que pateix alcoholisme o etilisme, i que requereix un tractament terapèutic.

Hi ha moltes expressions populars per designar la situació d’una persona que es troba en estat etílic o d’embriaguesa: “anar begut”, “anar content”, “entrompar-se”,“agafar una trompa”, “agafar una merda”, “anar a la vela”, “estar gat”, “anar pet”, “anar torrat”... I la borratxera també es coneix amb els noms de “mantellina”, “mona”, “paperina”, “pítima”, “turca”...

A propòsit d’aquest tema, és molt curiosa la distinció que fem habitualment entre alguns significats dels verbs “beure” i “menjar”. Sembla que siguin dues accions paral·leles, lingüísticament comparables, però en alguns casos tenen connotacions ben diferents. Si afirmem, per exemple, que “aquella persona beu”, la frase ja porta implícit l’adverbi “excessivament”, i deduïm que és alcohòlica. Però si diem que “aquella persona menja” no descobrim res de nou, si no és que hi afegim els adverbis “poc”, “molt” o “massa”. Passa a l’inrevés en la frase negativa. Si diem que “aquella persona no beu” estem afirmant que és abstèmia, mentre que si diem que “no menja” o que “ha deixat de menjar” estem insinuant que està malalta, que s’està morint de gana o bé que s’ha declarat en vaga de fam.

5. Necessitats fisiològiques

Menjar, beure, dormir, orinar i defecar són necessitats fisiològiques a les quals ningú no es pot sostreure, si no és que pateix alguna alteració física. D’aquestes cinc, les dues últimes són les que ofereixen més possibilitats d’originar eufemismes i col·loquialismes.

“Orinar” té l’equivalent col·loquial “pixar”, però també pot rebre altres denominacions: “fer un pipí”, “fer un pis”, “fer un riu”... I també, “canviar l’aigua de les olives” o “mudar l’aigua del canari”. Hi ha l’expressió figurada “pixar-se de riure”, que sovint respon a la realitat. Del recipient que recull els orins en diem “orinal” o, més popularment, “gibrelleta”. Si el lloc destinat a orinar és d’ús públic s’anomena “orinador” o “urinari”.

“Defecar” té com a sinònim “evacuar”, però el mot més utilitzat popularment és “cagar”, que també té els seus eufemismes: “anar de ventre”, “anar de cos”, “fer de ventre”, “fer les necessitats”, “fer les seves feines”... L’expressió corresponent a “pixar-se de riure” és, en aquest cas, “cagar-se de por”.

L’excrement que s’expel·leix cada vegada que s’evacua el ventre rep el nom popular de “merda”, denominació que figura en una llarga llista d’expressions: “anar-se’n a la merda”, “engegar a la merda”, “quina merda!”, “això és una merda”, “a tota merda”, “ser cul i merda”, “haver trepitjat merda”, “fer el merda”...

Aquest excrement pot rebre noms diferents segons la forma, la grandària, la solidesa... Així, es pot parlar de “cagarro”, “tifa”, “tifarada”, “cagarines” (o “cagarrines”)... I l’autor de l’excrement és un “caganer”, que ha esdevingut una figura molt popular ens els pessebres nadalencs de Catalunya i el País Valencià.

El lloc on es dipositen habitualment –i cívicament– els excrements pot rebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins i tot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiques l’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat que ningú no li preguntarà què hi va a fer.

La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès water-closet), que de mica en mica va substituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat”. Com a termes eufemístics d’aquest lloc hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”) o l’“inodor”, terme no admès pel DIEC2 però que el GDLC defineix com “tassa de vàter proveïda de sifó”. Com a termes vulgars tenim la “caganera” o la “cagadora”.

Ja per acabar, vull fer esment de dues expressions que eren habituals en la meva família i segurament també en altres famílies catalanes fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat: “anar al cent” i “anar a can Felip”, que es feien servir indistintament com a sinònims de “anar al vàter”. Més tard vaig deduir que es referien –respectivament i despectivament– a dues posicions polítiques enfrontades al començament del segle XVIII, en l’anomenada guerra de Successió: els austriacistes, partidaris del Consell de Cent, i els borbònics, partidaris de Felip V. Des d’un punt de vista lingüístic, és extraordinari que aquestes expressions populars s’hagin conservat tant de temps. No sé si encara són vives.

L’article del mes vinent tractarà encara de mots tabú, d’eufemismes i de col·loquialismes, però referits específicament a una part molt concreta de l’anatomia humana.