Bona nit, Barcelona

La llengua oral i la llengua escrita no sempre es comporten de la mateixa manera. La llengua escrita està subjecta a una sèrie de normes (ortogràfiques, morfosintàctiques, lèxiques...), mentre que la llengua oral no té una estructura tan rígida.

Entre els fenòmens més característics d'aquesta "llibertat" de la llengua oral hi ha els que els lingüistes anomenen "assimilacions" i "dissimilacions". L'assimilació és el procés pel qual un so adopta característiques fonètiques d'un altre so pròxim; per exemple, istiu per "estiu", en què la vocal neutra s'assimila al so de la "i". La dissimilació, en canvi, és el procés pel qual dos sons iguals o semblants tendeixen a diferenciar-se; per exemple, vegila per "vigila".

Les assimilacions i les dissimilacions es produeixen diferentment en tots els parlars del nostre àmbit lingüístic, però els exemples que exposo a continuació –i els dels apartats següents– pertanyen sobretot, però no exclusivament, al barceloní i al badaloní, que són els que conec més. Vull remarcar també que la majoria de mots que em serveixen d'exemple no els recull el diccionari normatiu; per això els escric en cursiva.

Assimilació

ensepegar (ensopegar), jonoll (genoll), ajonollar-se (agenollar-se), colzo (colze), nostro, vostro (nostre, vostre), onclo (oncle), estornut (esternut), xeixanta (seixanta)...

El verb "arromangar" té també la forma secundària "arremangar", assimilació admesa pel diccionari normatiu.

Dissimilació

comenió (comunió), xacolata (xocolata), estulviar (estalviar), peruc (poruc), sigüent (següent), juriol (juliol), urial (ullal), etivocar-se (equivocar-se), quansevol (qualsevol), fandilla (faldilla), arcalde (alcalde), xumeneia (xemeneia), dingú (ningú), mermelada (melmelada), munta (multa)...

En el títol d'aquest article hi ha dos exemples més de dissimilació. En el cas de "bona nit", molts parlants canvien (canviem) la primera "n" per una "r": bora nit. El nom de Barcelona prové del llatí BARCINONA, amb el canvi de la primera "n" per "l".

A més d'aquests dos fenòmens que acabem de veure, a la llengua oral també se'n produeixen d'altres que són dignes d'observar, com la pèrdua de la vocal neutra en alguns contextos, la inversió de dos fonemes (metàtesi), l'afegiment d'un so no etimològic a l'interior d'un mot (epèntesi) o l'addició de la forma inicial "es":

- Pèrdua de la vocal neutra

Alguns parlars no pronuncien la vocal neutra després de la "r" en mots com "car(a)bassa", "car(a)gol", "escar(a)bat", "car(a)mel", "ber(e)nar", "ver(e)mar"... En altres casos no es pronuncia la neutra abans de la "r": "b(e)renar", "p(e)rò", "v(e)ritat", "t(a)ronja", "b(a)rana", "saf(a)reig", "t(e)ranyina", "esp(e)rit", "T(e)resa"...

- Metàtesi

La metàtesi és la inversió de dos sons o de dues síl·labes, generalment contigus, en una cadena fònica. Aquest fenomen dóna lloc, de vegades, a parelles de mots admesos pel diccionari, com "àguila"/"àliga", "egua"/"euga", "òliba"/"òbila". Però això no passa en la majoria de mots originats per metàtesi. Així, en els exemples següents la cursiva indica la forma no admesa: metereologia (meteorologia), gavinet (ganivet), ensiamada (ensaïmada), llangonissa (llonganissa), llargandaix (llangardaix), radere (darrere), encostipat (constipat), prespectiva (perspectiva)… En alguns casos la metàtesi també es produeix en els noms propis, com Gabriel/Grabiel, que dóna la forma abreujada "Biel".

- Epèntesi

L'epèntesi consisteix en l'afegiment en l'interior d'un mot d'un so no etimològic. En els exemples següents el so epentètic és "i": graiella, paiella, teiatre, agraieix, obeieix, empleio, empleiat, ideia, tebeio, recreio, recreiar-se...

- Addició de la síl·laba inicial "es"

El diccionari normatiu admet formes secundàries com "escarxofa" (carxofa), "esclofolla" (clofolla), "espalmatòria" (palmatòria), "estenalles" (tenalles), "estisores" (tisores), "estovalles" (tovalles)..., però de moment no admet esbalances (balances), esbarallar-se (barallar-se), escobertes (cobertes), escomençar (començar), esgraelles (graelles) o esmolls (molls).

Acabo l'article amb una petita curiositat lingüística. El mot llatí CROCODILUS ha conservat en la majoria de llengües la síl·laba inicial "cro". Així, dóna crocodile en francès i anglès, crocodilo en portuguès i gallec, Krokodil en alemany, krokodiloa en basc ... En canvi, algunes llengües han desplaçat la "r" cap a la síl·laba tònica. Aquest fenomen (metàtesi) es produeix almenys en català (cocodril), castellà (cocodrilo), italià (coccodrillo) i maltès (kukkdrill).

Aprofitant aquest mot, us proposo un petit exercici fonètic. Intenteu pronunciar en veu alta, unes quantes vegades seguides, la paraula crocodil. Oi que costa?