El català té set vocals tòniques o accentuades: a, e oberta (è), e tancada (é), i, o oberta (ò), o tancada (ó), u. Si pronunciem en veu alta, d'una sola tirada, la seqüència "i-é-è-a-ò-ó-u" podem comprovar que el so de "i" comença a la part del darrere del paladar i els sons següents van avançant per la cavitat bucal fins a arribar al so de "u", amb els llavis gairebé closos. A més, podem observar que quan pronunciem "a" és quan tenim la boca més oberta, mentre que quan pronunciem "i" o "u" és quan la tenim més tancada. Per això, com que el so "a" és el més obert, quan cal accentuar-ne la lletra la marquem amb l'accent obert o greu (à), mentre que els sons més tancats, "i" i "u", els representem gràficament amb l'accent tancat o agut (í), (ú). L'accentuació gràfica de la "e" i de la "o" depèn en cada cas de si es pronuncia oberta (è, ò) o tancada (é, ó).
- Per què els plurals femenins acaben en "es" i no en "as"?
Malgrat que en llatí els plurals femenins acaben en "as", els escriptors catalans medievals ja els feien acabar en "es". A més a més, la pronúncia amb "e" dels dialectes catalans que no tenen la vocal neutra va fer decidir Pompeu Fabra a canviar el criteri etimològic pel criteri fonètic. I una altra raó, més feble però a vegades definitiva, és que aquesta solució s'allunya de la solució castellana. L'any 1995 l'Institut d'Estudis Catalans va fer extensible la forma "es" a substantius masculins que abans escrivíem amb "as", com àlies, atles, galimaties, Jeremies, Messies, pàncrees, Pitàgores...
- Per què escrivim "i" i no "y" com a conjunció copulativa?
Els escriptors catalans medievals feien servir la conjunció copulativa "e" (derivada del llatí ET), tot i que a finals del segle XV ja hi ha escrits amb vacil·lació entre "e" i "i". La forma "y" sorgeix en els escrits catalans a partir del segle XVI, per influència del castellà, i s'estén fins al començament del segle XX. Les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans recuperen l'ús de la "i" (llatina) en comptes de la "y" (grega). En català la "y" s'usa només en el dígraf "ny", equivalent a la lletra "ñ" del castellà.
- Per què en català no s'accentuen mots com "alegria" o "Maria" i en castellà sí?
En castellà, mots plans com "alegría" o "María" s'accentuen per marcar que la "i" no forma diftong amb la "a" sinó que aquestes dues vocals formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "gloria" o "memoria" no s'accentuen perquè el grup "ia" és un diftong i, per tant, forma part de la mateixa síl·laba. En català, en canvi, mots plans com "alegria" (a-le-gri-a) o "Maria" (Ma-ri-a) no s'accentuen perquè, segons la pronúncia habitual de la nostra llengua, el grup "ia" no constitueix mai un diftong, sinó que la "i" i la "a" formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "glòria" (glò-ri-a) o "memòria" (me-mò-ri-a) s'accentuen perquè són esdrúixols. També és esdrúixola la paraula "independència" (in-de-pen-dèn-ci-a).
- Per què "traduït" s'escriu amb dièresi i "traduir" no?
En català la dièresi (¨) té dues funcions. En primer lloc serveix per remarcar que la "u" dels grups "que", "qui", "gue", "gui" no és muda sinó que es pronuncia: qüestió, adeqüi, aigües, pingüí... La segona funció de la dièresi és marcar que la "i" o la "u" després d'una vocal no formen diftong amb aquesta vocal –a diferència del castellà sinó que constitueixen síl·labes diferents. Comparem, per exemple "beneit" (be-neit) amb "beneït" (be-ne-ït). Però si apliquéssim aquesta regla a tots els mots, el català presentaria un gran nombre de noms o de formes verbals escrits amb dièresi. Per resoldre aquesta qüestió, Pompeu Fabra va establir unes quantes excepcions a la norma, excepcions que es poden consultar en qualsevol gramàtica. Una d'aquestes excepcions consisteix a estalviar la dièresi en les formes verbals de l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs en què l'infinitiu acaba en vocal + "ir" (per exemple, traduir, traduint, traduiré, traduiria). Aquest estalvi de la dièresi no afecta, doncs, el participi: traduït.
- Per què "juvenil" i "mundial" s'escriuen amb "u" si provenen de "jove" i "món"?
"Juvenil" i "mundial" no provenen de "jove" i "món" sinó dels adjectius llatins JUVENILIS i MUNDIALIS. En el lèxic d'una llengua hi ha mots hereditaris i mots cultes. Els mots hereditaris són els que han sofert l'evolució fonètica natural de la llengua al llarg dels segles (com "jove" i "món", que han evolucionat a partir dels llatins JUVENIS i MUNDUS). Els mots cultes, anomenats també pseudoderivats, són els que en un moment determinat de la història de la llengua s'han pres directament del llatí i mantenen, bàsicament, la forma original, ja que no han seguit les evolucions fonètiques de la llengua. "Juvenil" i "mundial" són dos exemples de mots cultes o pseudoderivats.
- Per què "haver" i "cavall" s'escriuen amb "v" i no amb "b" com en castellà?
Aquests dos mots provenen dels llatins HABERE i CABALLU. Seguint el criteri etimològic, és evident que s'haurien d'escriure amb "b". Això no obstant, Pompeu Fabra va creure més encertat prescindir de l'etimologia i fixar-se en els escrits medievals, que transformaven regularment la "b" llatina en "v" entre dues vocals: "haver", "cavall", "govern", "prova", "savi"... Però, a més, hi havia un altre argument a favor de la "v", que es basava en la pronúncia d'aquells parlars (mallorquí, tarragoní, etc.) que diferencien la "b" de la "v".
- Per què em sembla que s'ha d'escriure "blog" i no "bloc"?
No fa gaire temps el Termcat va acceptar el terme "bloc" (en comptes de "blog") per designar una ‘pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta opinions o informació sobre temes diversos'. Potser els va fer gràcia veure que aquest mot sonava igual que el nostre "bloc" (‘llibreta de la qual hom pot arrencar els fulls fàcilment') i que tenia una utilitat semblant (?). A parer meu va ser una decisió errònia, absurda i contrària al geni de la llengua. Per tres raons:
- Va contra l'etimologia del mot, que prové de la forma anglesa weblog.
- Va contra la forma que han adoptat totes les altres llengües de cultura.
- Fa coincidir en una mateixa forma mots homòfons (que es pronuncien igual però que tenen significats diferents), aspecte que la llengua sempre procura evitar. Vegeu, si no, la diferència entre "reg" (acció de fornir aigua a les terres) i "rec" (canal de regatge).
Blog forever!!!
ResponElimina