Aquest desgavell també va afectar, lògicament, la grafia dels cognoms. No és estrany, doncs, que durant aquests segles els funcionaris encarregats dels registres civils escrivissin els cognoms tal com els sentien pronunciar per les persones que hi anaven a registrar-se. Comparades amb les grafies actuals, les diferències més rellevants són: la supressió gràfica de la "r" final, el dígraf "ch" i els plurals en "-as".
- La supressió gràfica de la "r" final es produeix sobretot en cognoms que es refereixen a oficis: Aiguadé, Argenté, Ballesté, Basté, Cabré, Escudé, Ferré (o Farré), Forné, Fusté, Grané, Mercadé, Moliné, Ollé, Sabaté... I també en altres cognoms, com Caballé, Castañé, Olivé, Regué, Solé... La supressió de la "r" es dóna també en alguns noms d'oficis acabats en "or", com Cosidó, Llauradó, Pintó, Teixidó... El valencià conserva aquest so final, i això es reflecteix, per tant, en la grafia dels cognoms: Ferrer, Forner, Fuster, Moliner, Llaurador, Pintor...
- El dígraf "ch" ja era habitual en els nostres escriptors medievals. L'aparició d'aquest dígraf es va produir per assegurar que la "c" final no s'havia de pronunciar com una "s" sinó com una "k". Això afectava tant els noms comuns (amich, antich; lloch...) com els noms propis (Antich, Aymerich, Balasch, Baldrich, Blanch, Bosch, Domènech, Estelrich, Estruch, Franch, Joanich, Llach, Lluch, March, Pitarch, Reixach, Salrach, Samaranch...). Lògicament aquest dígraf també apareixia en els topònims: Hostafranchs, Hostalrich, Llafranch, Montblanch, Vich... Molts parlants castellans el pronuncien com si es tractés de la seva "ch"; tanmateix, la ignorància, la desídia o el menyspreu per pronunciar correctament aquests noms no es dóna quan pronuncien noms com Shakespeare, Freud, Baudelaire o Charles de Gaulle.
- Fins a la publicació de les Normes molts noms comuns acabats en "a" feien els plurals en "-as". Aquest fet s'havia traslladat també als cognoms: Artigas, Casas, Comas, Corominas, Planas, Ribas, Salas, Voltas... El prestigiós filòleg Joan Coromines va canviar el seu cognom, que inicialment escrivia amb "as".
Sobre la correcció ortogràfica dels cognoms, vull reproduir aquí un paràgraf del llibre Els llinatges catalans (1959), de Francesc de Borja Moll: "En definitiva, l'únic amo de cada cognom és la persona que el porta, i per tant, a ella pertany de decidir la reforma o el manteniment de la grafia considerada incorrecta. Per dialectal o per bàrbara que sigui l'escriptura d'un llinatge, el qui l'ha adoptada o l'ha rebuda dels seus avantpassats pot tenir motius ben respectables (quan no siguin més que d'ordre sentimental) per a mantenir-la. La tasca de l'especialista, en aquest cas, pot esser d'orientar i aconsellar, però no de declarar obligatòria la reforma en nom de cap prejudici gramatical."
Seguint amb el tema dels cognoms, em sembla oportú fer aquí una referència als mots patronímics, que són els cognoms que es formen a partir del nom patern. Els primers patronímics que es van crear consistien a afegir la preposició "de" entre els noms del pare i del fill. Més endavant ja van començar a sorgir els patronímics formats amb un sufix que significa "fill de".
A l'edat mitjana, aragonesos i castellans van començar a originar cognoms afegint el sufix "-ez" o "-z" al nom de pila del pare. Així, per exemple, Álvarez (Álvaro), Antúnez (Antón), Díaz, Díez o Diéguez (Diego), Domínguez (Domingo), Fernández (Fernando), Giménez, o Jiménez (Gimeno), González (Gonzalo), López (Lope), Martínez (Martín), Pérez (Pero, Pedro), Rodríguez (Rodrigo), Sánchez (Sancho)...
El català del Principat o de les Balears no fa servir aquest sistema de formar els noms dels fills a partir del nom patern, però al País Valencià –ja al segle XIII i per influència de la forma aragonesa o castellana– hi trobem molts cognoms formats amb el sufix "-is". Per exemple, Llopis, Peris, Gomis, Sanchis (o Sanchís), Ferrandis. Eiximenis (castellà Ximénez, actualment Jiménez o Giménez)...
El fet d'afegir un element abans o després del nom propi per indicar la filiació d'una persona es dóna en moltes llengües. Per exemple:
-son (anglès): Anderson, Johnson, Nicholson...
-es (portuguès): Alvares, Gonçalves, Pires...
-ov -ova (rus): Paulov, Ivanov, Petrov, Paulova...
Di (italià): Di Stefano, Di Maria, Di Francesco...
Ibn, Ben, Bin (àrab): Ibn Battuta, Ben Bella, Bin Laden...
Ben (hebreu): Ben Gurion...
van (neerlandès): van Gogh, van Eyck...
von (alemany): von Karajan, von Braun...
Mc (escocès): McArthur, McCartney, McDonald...
O' (irlandès): O'Callaghan, O'Donnell, O'Neil...
Dos apunts finals
1. El cognom castellà Expósito té l'origen en la denominació que es donava als nadons que eren abandonats o "exposats" en un lloc públic, en general a les portes d'un hospici o en els torns dels convents de monges, amb l'esperança que algú els recollís. Per denominar aquesta situació el català disposa també d'un cognom específic: Deulofeu, que literalment significa "el va fer Déu".
2. Per acabar, vull aclarir que en rus la terminació "in" no vol dir "fill de".
Bon Nadal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada