La permanència dels àrabs a Catalunya va ser molt desigual en el temps. Girona i Barcelona van ser reconquerides el segle IX, mentre que Lleida, Tarragona i Tortosa ho van ser el segle XII. Durant el segle XIII Jaume I va reconquerir Mallorca i València.
El temps d'estada dels àrabs en aquestes terres ha deixat petjada tant en el lèxic comú com en la toponímia. Provenen de l'àrab mots com arròs, carxofa, duana, garrofa, llimona, magatzem, sofà, sucre, taronja... Pel que fa a la toponímia, és interessant de veure que molts pobles de les comarques de Girona i de Barcelona contenen el mot "sant o "santa" en la seva denominació (un 16% a Girona i un 22% a Barcelona), mentre que a Lleida i a Tarragona, on el domini àrab va durar molt més temps, trobem aquesta denominació només en un 3,1% i un 3%, respectivament.
Pel que fa als topònims àrabs, la majoria es troben, lògicament, a les comarques de Lleida (Alcarràs, Alfarràs, Alguaire, Almacelles, Almenar...) i de Tarragona (Alforja, Altafulla, Benifallet, Benissanet, Bràfim...).
El domini àrab al País Valencià va durar cinc segles. No és estrany, doncs, que aquesta circumstància es reflecteixi en la toponímia: Albaida, Albalat, Alcoi, Algemesí, Benicàssim... Per la mateixa raó, la toponímia de les Balears també recull moltes denominacions d'origen àrab: Alcúdia, Almadrà, Benimussa, Binibèquer. Binissalem...
Dins la terminologia relativa a l'islam hi ha alguns mots que comparteixen el mateix significat. Així, segons els diccionaris, musulmà és sinònim d'"islamita", de "mahometà", de "moro" i de "sarraí". Alguns d'aquests termes tenen també el seu significat propi. Així, "mahometà" significa també ‘relatiu o pertanyent a Mahoma' i "sarraí" vol dir també ‘nòmada del desert'. Hi ha mots, però, que tenen significats unívocs, com mossàrab (individu que conservà la religió cristiana sota domini andalusí), mudèjar (musulmà que romangué a la Península Ibèrica sota denominació cristiana) o morisc (descendent dels mudèjars convertit al cristianisme).
La denominació més comuna amb què els catalans designaven els àrabs era moro. Aquest mot es conserva encara en "blat de moro" o "figa de moro". La mateixa denominació apareix també en algunes expressions, com "prometre l'oro i el moro", "fer més por que una fragata de moros", "afarta'm i digue'm moro", "o tots moros o tots cristians" (expressió que dóna títol a aquest article i que significa que la justícia ha de ser igual per a tothom)...
"Haver-hi moros a la costa" (o "haver-hi roba estesa") és una expressió que es refereix al fet que hi ha present algú davant el qual no convé parlar d'alguna cosa, sobretot quan hi ha infants innocents o gent incauta que podria repetir allò que sentís.
Segons l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya), l'any 2010 hi havia 1.188 persones que es deien Matamoros de primer cognom. Concretament, 58 a Girona, 635 a Barcelona, 33 a Lleida i 462 a Tarragona. (Com a simple curiositat vull recordar que a Badalona tenim la popular Riera Matamoros; que jo sàpiga, ningú no se n'ha fet mai qüestió... de moment.)
Acabo l'article amb una expressió que en castellà era –o encara és– molt popular. Em refereixo a "hable en cristiano", expressió aplicada com a advertiment no només a una persona que parla en àrab, sinó que és extensible a qualsevol llengua diferent de l'espanyol, especialment el català. Me n'he volgut assegurar consultant el Diccionario de la Lengua Española i hi he trobat això
hablar en cristiano
- Expresarse en términos llanos y fácilmente comprensibles, o en la lengua que todos entienden.
- Hablar en castellano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada