Frases absurdes (i 17)

(143) A San Juan de Puerto Rico encara hi ha carrers asfaltats amb llambordes (RAC1, 10.6.2012)
(144) L'assemblea ordinària ja té data: 22 o 23 de setembre (Mundo Deportivo, 12.7.2012)
(145) Aviat farà gairebé dos anys que... (TN Migdia, TV3, 9.9.2012)
(146) La cerimònia nupcial es va celebrar a les 5 de la tarda. Una vegada consumat el matrimoni vam anar als jardins... (Mundo Deportivo, 1.10.2012)
(147) És allò de si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya vindrà a Mahoma (ElPuntAvui, 10.11.2012)
(148) Demanem disculpes als qui van llançar pilotes de goma (8TV, 21.11.2012)
(149) Equivocar-se és de savis (Diari gratuït 20 minutos, 23.11.2012)
(150) Hem de gestionar una situació molt paupèrrima (Francesc Homs, RAC1, 28.11.2012)

(143) Asfaltar és recobrir amb asfalt. Una llamborda és una pedra gran i plana utilitzada principalment per pavimentar. Són, doncs, dues maneres diferents de fer transitable una via. La frase seria correcta canviant "asfaltats" per "pavimentats".

(144) Si l'assemblea ordinària se celebra el 22 o el 23 de setembre significa que encara no té data. (145) Aquesta frase és el súmmum de la imprecisió temporal. "Aviat" i "gairebé dos anys" tenen en comú que no aporten cap informació concreta.

(146) Això ho va escriure el pare del nuvi. Segurament volia dir: "Un cop acabada la cerimònia, vam anar als jardins..." Consumar el matrimoni significa una altra cosa.

(147) A vegades fem servir frases cèlebres per demostrar que som persones amb una certa cultura. Però hem d'estar segurs que la citació és correcta si no volem fer el ridícul. Qui va escriure aquesta frase va canviar inconscientment l'ordre dels termes. La citació correcta és: "Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya", en el sentit que les coses no vénen donades sinó que cal un esforç per aconseguir-les.

(148) Quan algú demana disculpes és perquè reconeix que ha fet o ha dit alguna cosa de la qual es penedeix. Però el context d'aquesta frase no indica precisament això, sinó tot el contrari. De fet, aquí no es demanen disculpes sinó que es demana que uns altres es disculpin. La forma correcta seria: "Demanem (o exigim!) que els qui van llançar pilotes de goma es disculpin."

(149) Si això fos cert, tots seríem savis, alguns molt més que altres. El que fan els savis és, si cal, "rectificar", és a dir, reconèixer els propis errors i esmenar-los.

(150) "Paupèrrim" és un adjectiu superlatiu absolut que significa "extremament pobre". Com a superlatiu absolut no admet modificadors quantitatius. Així, és incorrecte parlar de "molt (bastant, una mica, gens...) paupèrrim". La frase correcta seria, doncs, "... una situació paupèrrima" o bé "... una situació molt pobra".

Punt final

Avui tanco definitivament el blog. Han estat 50 articles, des de l'abril del 2009, incloent-hi 150 "frases absurdes". Els temes que hi he tractat han estat ben diversos, però tots relacionats amb "coses de la llengua". Espero que tot plegat hagi estat útil.

Vull manifestar el meu reconeixement a les persones que han fet possible la publicació d'aquest blog (Victòria Peremiquel i Lali Vilert) o que han contribuït a millorar-ne el contingut (Mercè Espuny i Maria Àngels Moreno). I especialment vull agrair a la Rosa Maria Cama que m'animés a fer aquests articles.

Moltes gràcies a tots els qui m'heu acompanyat fins aquí.

Josep Milà

El nen s'ha fet pupa

El procés d'adquisició del llenguatge és un dels aspectes més apassionants i emotius per als pares i un dels temes més interessants per als lingüistes. Quan un infant comença a dir "papa" o "mama" s'obre tot un món d'expectatives, que s'aniran acomplint a mesura que es vagi fent gran. És lògic que les primeres paraules que pronuncia una criatura continguin els sons "p" o "m", que es formen mitjançant l'oclusió dels llavis. Més endavant ja arribaran altres sons (nasals, dentals, palatals, guturals...) per pronunciar paraules amb sentit.

Quan ens adrecem a un nadó, sovint ho fem intentant imitar la seva manera de parlar o bé utilitzant diminutius, amb la pretensió –errònia– que així ens entendrà més bé. L'ús de diminutius (maneta, peuet, ditet, germanet, cosinet, gosset, gatet... ) no ajuda gaire a progressar en l'adquisició de nous mots, perquè l'arrel distintiva de la paraula (mà, peu, dit, germà...) queda en posició àtona i amagada en segon terme, en benefici de les terminacions et o eta.

Aquesta consideració no vol dir que no hi hagi un llenguatge específicament infantil, configurat sobretot amb onomatopeies, com "enguè", intentant imitar el primer balbuceig, o com "bub-bub" (gos) o "mèu" (gat), intentant reproduir els crits dels animals. És curiós observar que cada llengua transcriu a la seva manera aquests crits. Així, per exemple, en castellà el crit del gos és guau i el del gat és miau.

Les denominacions dels membres de la família tenen també un llenguatge infantil específic. Els noms amb què els infants anomenen els pares poden ser ben diversos: papa/mama, papà/mamà, papi/mami, pare/mare..., en funció de factors familiars, socials i culturals. En algunes contrades el "bavi" és l'avi o iaio i la "baba" és l'àvia o iaia. A vegades la germana gran és la "teta", que té altres significats prou coneguts.

Els objectes relacionats amb els infants tenen també una terminologia pròpia, que no acostuma a coincidir en català i en castellà i que, per tant, en el nostre cas pot ser una font de barbarismes. Així, per exemple, mots com "bressol", "xumet" (o "pipa"), "bolquers", "bressadora"... es pronuncien sovint en la forma castellana: cuna, chupete, pañales ("panyals"), arrullo... A propòsit del mot "bressadora", copio de l'Optimot: "La peça de roba rectangular de tela, generalment de rus, amb què s'embolca un nadó s'anomena bressadora. L'equivalent castellà d'aquest terme és arrullo. Tal com recullen els diccionaris, el mot ‘bolquer' (com en castellà pañal) havia designat tradicionalment una peça rectangular de tela amb què s'embolcaven el cos i les cames dels nadons, però aquest mot, per extensió de significat, ha passat a fer referència únicament a les calcetes de cel·lulosa que s'adapten al cos del nadó i que serveixen per retenir els orins i la matèria fecal." No es pot dir d'una manera més precisa.

També hi ha denominacions pròpies per designar accions dels infants, com "fer nones" o "fer non-non" (dormir), "fer cacotes" o "fer cacones" (fer caca), "fer ballmanetes" (picar de mans), "fer-se pupa" (fer-se mal), "fer nyam-nyam" (menjar)...

En català disposem, afortunadament, d'uns quants mots que ens permeten referir-nos directament a un nounat sense especificar-ne el sexe. Són mots com "criatura", "infant" o "nadó". Quan per primera vegada veiem pel carrer un nadó en un cotxet, la fórmula de compromís més encertada per adreçar-nos-hi, a ell i als pares, és: "Quina criatura més maca", sense especificar si és un nen o una nena..., a banda de comprovar prèviament si duu arracades o no.

Expressions pròpiament catalanes com "fer bondat", "creure" o "ser bon minyó (o bona minyona)", aplicades a criatures, són –o eren– habituals a l'hora de qualificar si la criatura es porta bé o no. En el cas que no es porti bé, es pot recórrer a l'amenaça de la vinguda del "papu", que és un ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures, sense menystenir el clàssic home del sac.

És un costum ancestral i universal que, quan a un infant li cau una dent, es posa a la nit sota el coixí i l'endemà "algú" l'ha canviada per un petit regal (llaminadures o monedes). A Catalunya, aquest "algú" és l'angelet (o els angelets), però en els països castellanoparlants és el Ratoncito Pérez. Als països anglosaxons, l'encarregada de fer aquesta feina és la Tooth Fairy (Fada de les dents) i a Itàlia la fada Fatina o el ratolí Topino o Topolino.

Les peculiaritats culturals dels pobles es constaten sobretot en les tradicions, els costums, els mites, les llegendes…, i també en les cançons infantils. Així, per exemple, en l'àmbit català són molt populars cançons com El gegant del pi, Cargol treu banya, Plou i fa sol, La lluna la pruna, Sol solet, En Joan petit quan balla, Les nenes maques..., que no tenen una traducció literal al castellà. De la mateixa manera, hi ha cançons infantils que només formen part del repertori castellà: Cinco lobitos tiene la loba, Un elefante se balanceaba, El patio de mi casa, Tengo una vaca lechera, Que llueva, que llueva, la Virgen de la cueva...

Un apunt final

En català disposem de diverses denominacions per designar un conjunt d'infants: "mainada", "menudalla", "quitxalla", "xicalla", "canalla"... Recordo haver sentit, fa anys, aquest comentari: "Fíjate cómo son los catalanes que a los niños les llaman canalla."

Frases absurdes (16)

(135) El 70,2% dels alumnes elegeix cursar voluntàriament Religió catòlica (Boletín de Magisnet, 14.3.2012)
(136) Amb Messi s'han acabat els adjectius. Només n'hi ha un: un geni (Jordi Basté, RAC1, 21.3.2012)
(137) I és molt possible que la taca es dilueixi... (ElPuntAvui, 26.3.2012)
(138) Hi ha gent que sempre està dibuixant permanentment (RAC1, 4.4.2012)
(139) "Guanyar sempre és meravellós" (Entrenador del club de futbol Atlético de Madrid, La Razón, 10.5.2012)
(140) Cesc té un discurs clar que fuig de tòpics i de llocs comuns (Mundo Deportivo, 17.5.2012)
(141) El PP podria haver fet una oposició frontal en contra (Francesc Homs, RAC1, 31.5.2012)
(142) "Surt la Merkel i diu: «España es nuestra aliada. Los tratados se pueden modificar...»" (José Antich, "8 al dia", 8TV, 31.5.2012)

(135) Quan algú elegeix una cosa o tria una opció, se suposa que ho fa voluntàriament. Si no és així, l'elecció rep un altre nom: coacció. En aquesta frase, doncs, l'adverbi "voluntàriament" és innecessari.

(136) És evident que s'han acabat els adjectius, perquè "geni" és un substantiu. Podeu comparar aquesta frase amb la 78 (Frases absurdes, 9) i amb la 127 (Frases absurdes, 15).

(137) Una de les incorreccions lingüístiques en què caiem sovint és confondre "possible" amb "probable". La possibilitat no admet graus: una cosa és possible o no ho és. En canvi podem dir que un fet, una circumstància, etc., és molt (bastant, poc, gens...) probable. Un simple exemple ens ho pot aclarir: "És possible que ara mateix caigui el sostre?" Resposta: sí: "És probable?" Resposta: no. Per tant, en la frase que comentem caldria dir: "I és molt probable que la taca..."

(138) Aquí els adverbis "sempre" i "permanentment" són excloents perquè volen dir el mateix. O és l'un o és l'altre, però no tots dos alhora.

(139) Aquesta frase no és absurda sinó curiosa o ambigua, perquè admet dues possibilitats d'anàlisi, segons que l'adverbi "sempre" complementi el verb "ser" o el verb "guanyar". Anàlisi 1: "Guanyar / sempre és meravellós". Anàlisi 2: "Guanyar sempre / és meravellós". El sentit comú ens dicta que l'anàlisi adequada és la primera, si no és que es tracta d'algú que no ha perdut mai.

(140) "Tòpic" (del grec topikós, ‘lloc') i "lloc comú" volen dir el mateix. En la retòrica antiga, un tòpìc era un conjunt de fórmules o clixés fixos que els escriptors feien servir sovint. En el llenguatge popular, un tòpic és una expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. En aquesta frase, doncs, els dos termes són incompatibles.

(141) Quan es tracta d'oposar-se a algú o a alguna cosa, sempre es fa "en contra". En aquesta frase, a més, hi apareix l'adjectiu "frontal", que vol dir que la cosa va de debò, cara a cara. La forma adequada seria, per exemple: "El PP podria haver fet una oposició contundent (o molt forta o molt dura)."

(142) Estic convençut que la senyora Merkel no va pronunciar aquesta frase en castellà. És un de tants exemples del servilisme del català. Si es tracta de traduir una frase pronunciada en anglès, francès, alemany, etc. per una persona reconeguda, no es fa generalment en la llengua "pròpia", la catalana, sinó en la llengua "important", la castellana. Aquest fenomen de subordinació demostra que ja estem "espanyolitzats" des de petits. Ho podem comprovar, per exemple, quan ens referim a citacions bíbliques:

- Déu va dir: "Creced y multiplicaos".
- Com diu la Bíblia,"Te ganarás el pan con el sudor de tu frente".
- Jesús diu: "Dejad que los niños se acerquen a mí".

L'espanyolització es demostra sobretot en els refranys i en les dites populars. Com en els exemples anteriors, aquí també fem servir prèviament la fórmula clàssica per dissimular la pròpia ignorància: "Com diuen els castellans..." o "Com es diu en castellà...". La llista seria molt llarga, però en poso només una vintena d'exemples, que he escapçat per fer evident que tots en coneixem el final: A falta de pan … / A la vejez … / A palabras necias … / A perro flaco … / Ande yo caliente … / Dime con quien andas … / Donde las dan … / En boca cerrada … / En casa del herrero … / Éramos pocos y … / Genio y figura … / Hablando del rey de Roma … / Juan Palomo, … / Las cosas de palacio … / Mal de muchos, … / Más vale pájaro en mano … / No por mucho madrugar … / Nunca es tarde si … / Piensa el ladrón que … / Poderoso caballero es …

El refranyer català és molt ric i no té res a envejar al d'altres llengües, però és molt poc conegut. N'he triat també una vintena d'exemples, que potser en alguns casos costarà més de completar: A cada bugada perdem ... / A la taula i al llit ... / Brams d'ase no ... / Cada terra fa ... / Cel rogent ... / De Joans, Joseps i ases ... / De més verdes en ... / De mica en mica ... / Els estalvis es mengen ... / Gent jove ... / Músic pagat no ... / No es pot matar tot ... / Per Nadal cada ... / Qui dia passa ... / Qui matina fa ... / Qui no té feina ... / Roda el món i ... / Tal faràs tal ... / Tants caps tants ... / Totes les masses ... (Si cal, podem trobar l'acabament d'aquests refranys consultant el Google.)

Però no hem d'oblidar mai que Barcelona és bona si la bossa sona. I també en castellà: Los catalanes de las piedras sacan panes.

Bon estiu!