dimecres, 1 de juny del 2011

Lorca o Llorca?

Escric aquest article arran dels comentaris que va suscitar el del mes passat al portal e-Catalunya, comentaris que qüestionaven els criteris que jo havia exposat pel que fa als topònims. En concret els dos comentaris apel·laven al "respecte" que calia tenir envers les denominacions de lloc originals.

Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."

En la meva resposta a aquests comentaris ja vaig manifestar el desacord amb les seves opinions, però he comprovat darrerament que aquests mateixos arguments de respecte són defensats per persones que em són properes. Intentaré, doncs, argumentar-ho.

En lingüística, un exònim és un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.

En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.

I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.

Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.

Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.

A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.

M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:

Català
Castellà
Francès
Anglès
Italià
Catalunya Cataluña Catalogne Catalonia Catalugna
Barcelona Barcelona Barcelone Barcelona Barcellona
Espanya España Espagne Spain Spagna
Gran Bretanya Gran Bretaña Grande-Bretagne Great Britain Gran Bretagna
Regne Unit Reino Unido Royaume-Uni United Kingdom Regno Unito
França Francia France France Francia
Alemanya Alemania Allemagne Germany Germania
Londres Londres Londres London Londra
París París Paris Paris Parigi
Nova York Nueva York New York New York New York

I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.

Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:



dilluns, 2 de maig del 2011

Josep Montilla a Era Val d'Aran

No sé si l'expresident de Catalunya, José Montilla, ha anat mai a la Vall d'Aran. Suposo que sí. Probablement hi devia anar alguna vegada per saludar el rei Joan Carles I mentre aquest passava unes llargues però merescudes vacances d'hivern a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.

A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).

Antropònims

Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.

Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").

Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".

Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).



Topònims

Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.

Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...

En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...

Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.

Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.

Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.

I tots tan feliços.

divendres, 1 d’abril del 2011

El meu cosí és trempolí

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana: lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.