Amb dos pebrots

Quan el Barça va guanyar la lliga de futbol 2010-2011 els jugadors ho van celebrar lluint al dors de la samarreta la imatge de dos pebrots, un de blau i un de grana. Potser fora de l'àmbit català no van entendre de què anava la cosa, o potser els importava dos pimientos. El cas és que en català els pebrots tenen una clara connotació sexual, com a sinònim vulgar dels testicles. L'expressió més habitual en aquests casos és 'amb dos collons', com si les victòries futbolístiques es deguessin sobretot a la testosterona dels jugadors.

Els òrgans sexuals, tant els masculins com els femenins, originen un gran nombre d'eufemismes i de vulgarismes. A més, donen lloc a molts acudits, denominats popularment 'acudits verds', aquells que no es poden explicar en presència de menors... o de 'senyores'.

Òrgans sexuals masculins
Com tothom sap, els òrgans sexuals masculins es componen d'un penis i dos testicles. Aquestes són les denominacions pròpies, però no són les més habituals. El penis és anomenat també 'fal·lus' o 'verga' i, eufemísticament, 'membre viril' o simplement 'membre'. Esclar que té també molts sinònims col·loquials. Alguns d'aquests mots pertanyen al gènere masculí, com 'carall', 'melindro', 'pardal', 'piu', 'rave'..., però curiosament també n'hi ha del gènere femení: 'cigala', 'cuca', 'fava', 'piula', 'pixa', 'quirra', 'tita', 'titola'... i el més habitual: 'polla', que precisament és un castellanisme no admès per cap diccionari català.

En relació amb aquest tema hi ha una sèrie d'accions o de situacions que tenen el penis com a protagonista. Són accions o situacions com 'trempar' o 'tenir trempera' (tenir una erecció), 'pelar-se-la' (masturbar-se), 'mamar-la' (fer una fel·lació)...

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot 'cigaló' com una beguda calenta a base de cafè i licor, especialment conyac o anís, beguda que en alguns indrets anomenen 'rebentat' o 'perfumat'. Aquest mot és el diminutiu de 'cigala' (en l'accepció de membre viril) i té el seu equivalent castellà 'carajo', amb el seu diminutiu 'carajillo'. És molt probable, doncs, la procedència castellana de 'cigaló', sense descartar altres etimologies més rocambolesques.

(Em sembla pertinent fer aquí un petit incís de caire literari. L'escriptor Quim Monzó va publicar fa uns quants anys un llibre titulat La magnitud de la tragèdia. L'obra tracta del priapisme, una alteració física que té a veure amb el tema d'aquest article.)

Els testicles també tenen els seus corresponents eufemismes, com 'els atributs', 'les vergonyes', 'les parts'... i els més insubstancials de tots: 'els dallonses' o 'els daixonses'. Tal com hem anat veient fins ara, també en aquest cas hi ha col·loquialismes: 'els ous', 'els pebrots', 'les pilotes'... i el mot estrella: 'els collons'.

Sobre aquesta darrera denominació, vegeu l'enllaç La riquesa del català. (En desconec l'autoria.)

Òrgans sexuals femenins


'Vulva' és la denominació pròpia de la part més externa dels òrgans sexuals femenins. Com en els òrgans masculins, en aquest cas també ens trobem amb sinònims vulgars, com 'parrús', 'tall', 'xona', 'conill', 'patata' o 'figa'. Aquest darrer mot ha originat un verb, 'enfigar-se', que significa sentir una forta atracció sexual per una dona.

Les vores de la vulva s'anomenen 'llavis'. A partir d'aquí, és del tot explicable que una editorial hagi creat un premi i una col·lecció de literatura eròtica amb un títol ben suggestiu: 'La sonrisa vertical'.
L'expressió 'de baix' és la més utilitzada per referir-se eufemísticament a aquesta zona de l'anatomia femenina, sobretot en l'expressió 'operar-se de baix', que es refereix generalment a una intervenció quirúrgica dels òrgans sexuals interns.

Així com en els òrgans masculins el mot més utilitzat és 'collons', en aquest cas el mot estrella per referir-se a la vulva és 'cony', mot que també es fa servir com a exclamació per expressar enuig, admiració, entusiasme, etc., amb els eufemismes 'coi' o 'col' (pronunciats amb 'o' tancada). També disposem de l'expressió 'cony de' com a qualificació despectiva donada a una persona o a una cosa: Què vol, aquest cony de beneit? És un cony d'examen!


El femení 'conya' s'utilitza per expressar situacions o sensacions ben diverses. Així, per exemple, 'fer conya' (fer broma), 'de conya' (molt bé o molt bo), 'quina conya!' (murga, cosa pesada de fer)... Una expressió molt popular és 'ser la conya marinera', per indicar que algú o alguna cosa és excel·lent.
Un castellanisme evident és el mot 'conyàs', que es fa servir per expressar que una persona, cosa o situació són insuportables.

L'estimulació oral dels genitals femenins rep el nom tècnic de 'cunnilinció' (o 'cunnilingus'). Aquesta denominació no té res a veure amb la 'cuniculicultura', que és la cria de conills domèstics.

La unió dels òrgans sexuals masculins i femenins


El verb que correspon a la unió sexual entre homes i dones és 'copular', amb els seus sinònims 'fer el coit', 'fer l'acte sexual', 'fer l'acte', o l'eufemisme per antonomàsia: 'fer l'amor'.

Com a sinònims col·loquials, el més popular és 'follar', però també són expressions habituals 'fotre un clau' o 'fotre un polvo' (castellanisme evident). En els diversos territoris de parla catalana hi podem trobar sinònims com 'cardar', 'boixar', 'pitjar', 'sucar'...

L'inofensiu verb 'dormir' també s'usa eufemísticament com a sinònim de 'tenir relacions sexuals', concretament en les expressions 'dormir junts' o 'dormir amb algú'. Hi ha altres mots o expressions relacionats amb aquest tema que pertanyen a l'àmbit religiós o a l'àmbit legal. Copio les definicions dels diccionaris catalans:

- 'conèixer una dona': En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella.
- 'consumar el matrimoni': Efectuar els cònjuges la primera unió carnal.
- 'dèbit conjugal':En moral, segons una concepció contractual del matrimoni, obligació que té cadascun dels cònjuges d'accedir a la justa demanda d'unió carnal per part de l'altre cònjuge.
- 'cometre adulteri': Violar la fidelitat conjugal.
- 'fornicar': Tenir tracte sexual fora del matrimoni.

Quan jo tenia set o vuit anys vaig aprendre el catecisme... en castellà. Recordo que hi havia una pregunta que deia: '¿Cuáles son los enemigos del alma?' Resposta: 'Los enemigos del alma son tres: mundo, demonio y carne.' Tots sabíem qui era el dimoni, però això del món i de la carn no ho acabàvem d'entendre. ¿Com podia ser que la carn, tan bona però tan escassa, fos un enemic de l'ànima? Més endavant vam descobrir que allà on deien 'carn' volien dir 'sexe'. D'aquí prové l'adjectiu 'carnal', en expressions com 'desitjos carnals', 'passions carnals', 'unió carnal', 'pecat carnal'...

Vull fer referència finalment a un nombre de dues xifres: el 69. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'seixanta-nou' és una 'pràctica sexual consistent en l'estimulació bucal recíproca dels genitals de cadascun dels dos amants'. (El Diccionario de la Lengua Española no en parla.) Per corroborar que aquesta 'pràctica' s'estén més enllà de les nostres fronteres lingüístiques, n'aporto aquí la definició en francès, que, a diferència del català, és una prestigiosa llengua oficial de la Unió Europea:

Position sexuelle composée de deux partenaires couchés tète-bêche, et se faisant simultanément une fellation et un cunnilingus, deux fellations ou deux cunnilingus, selon le cas.


Voilà

L’ensalada nacional (i 2)

3. La menstruació

Un fet tan natural com aquest ha esdevingut un tema vergonyós en algunes societats, fins i tot en la nostra. La menstruació, anomenada també “la regla”, ha originat eufemismes com “els dies”, “la setmana”, “el mes”, “el període”... I també alguns col·loquialismes, com “la mala setmana”, “allò”, “la cosa”, “els dies dolents”, “la tia Maria”...

Lligat amb aquest tema hi ha els productes que serveixen per absorbir el fluix sanguini de la menstruació. Aquests productes reben el nom genèric de compreses (extravaginals) o tampons (intravaginals). En aquest darrer cas, el nom d’una marca comercial ha esdevingut la denominació popular d’aquest objecte: “tàmpax”.

(Aquest procés de convertir marques comercials en noms comuns ha donat lloc a noms tan corrents avui dia com “aspirina*”, “cel·lo*”, “clínex”, “coca-cola”, “colacao”, “galeta maria*”, “gilet”, “maizena*”, “minipímer”, “pladur”, “pòrtland*”, “pòstit”, “réflex”, “ròtring”, “típex”, “tirites”, “túrmix”, “uralita*”, “velcro*”..., alguns dels quals, els marcats amb asterisc, ja han estat inclosos al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.)

4. L’embriaguesa

“Borratxo” (o “borratxa”) és la denominació que rep habitualment una persona que té les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol en quantitats desmesurades. El mot culte que s’aplica per qualificar aquesta persona és “embriac” (o “embriaga”) i també “ebri” (o “èbria”). Si aquest fet es produeix habitualment fins al punt de crear addicció, aleshores parlem d’una persona alcohòlica, que pateix alcoholisme o etilisme, i que requereix un tractament terapèutic.

Hi ha moltes expressions populars per designar la situació d’una persona que es troba en estat etílic o d’embriaguesa: “anar begut”, “anar content”, “entrompar-se”,“agafar una trompa”, “agafar una merda”, “anar a la vela”, “estar gat”, “anar pet”, “anar torrat”... I la borratxera també es coneix amb els noms de “mantellina”, “mona”, “paperina”, “pítima”, “turca”...

A propòsit d’aquest tema, és molt curiosa la distinció que fem habitualment entre alguns significats dels verbs “beure” i “menjar”. Sembla que siguin dues accions paral·leles, lingüísticament comparables, però en alguns casos tenen connotacions ben diferents. Si afirmem, per exemple, que “aquella persona beu”, la frase ja porta implícit l’adverbi “excessivament”, i deduïm que és alcohòlica. Però si diem que “aquella persona menja” no descobrim res de nou, si no és que hi afegim els adverbis “poc”, “molt” o “massa”. Passa a l’inrevés en la frase negativa. Si diem que “aquella persona no beu” estem afirmant que és abstèmia, mentre que si diem que “no menja” o que “ha deixat de menjar” estem insinuant que està malalta, que s’està morint de gana o bé que s’ha declarat en vaga de fam.

5. Necessitats fisiològiques

Menjar, beure, dormir, orinar i defecar són necessitats fisiològiques a les quals ningú no es pot sostreure, si no és que pateix alguna alteració física. D’aquestes cinc, les dues últimes són les que ofereixen més possibilitats d’originar eufemismes i col·loquialismes.

“Orinar” té l’equivalent col·loquial “pixar”, però també pot rebre altres denominacions: “fer un pipí”, “fer un pis”, “fer un riu”... I també, “canviar l’aigua de les olives” o “mudar l’aigua del canari”. Hi ha l’expressió figurada “pixar-se de riure”, que sovint respon a la realitat. Del recipient que recull els orins en diem “orinal” o, més popularment, “gibrelleta”. Si el lloc destinat a orinar és d’ús públic s’anomena “orinador” o “urinari”.

“Defecar” té com a sinònim “evacuar”, però el mot més utilitzat popularment és “cagar”, que també té els seus eufemismes: “anar de ventre”, “anar de cos”, “fer de ventre”, “fer les necessitats”, “fer les seves feines”... L’expressió corresponent a “pixar-se de riure” és, en aquest cas, “cagar-se de por”.

L’excrement que s’expel·leix cada vegada que s’evacua el ventre rep el nom popular de “merda”, denominació que figura en una llarga llista d’expressions: “anar-se’n a la merda”, “engegar a la merda”, “quina merda!”, “això és una merda”, “a tota merda”, “ser cul i merda”, “haver trepitjat merda”, “fer el merda”...

Aquest excrement pot rebre noms diferents segons la forma, la grandària, la solidesa... Així, es pot parlar de “cagarro”, “tifa”, “tifarada”, “cagarines” (o “cagarrines”)... I l’autor de l’excrement és un “caganer”, que ha esdevingut una figura molt popular ens els pessebres nadalencs de Catalunya i el País Valencià.

El lloc on es dipositen habitualment –i cívicament– els excrements pot rebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins i tot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiques l’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat que ningú no li preguntarà què hi va a fer.

La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès water-closet), que de mica en mica va substituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat”. Com a termes eufemístics d’aquest lloc hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”) o l’“inodor”, terme no admès pel DIEC2 però que el GDLC defineix com “tassa de vàter proveïda de sifó”. Com a termes vulgars tenim la “caganera” o la “cagadora”.

Ja per acabar, vull fer esment de dues expressions que eren habituals en la meva família i segurament també en altres famílies catalanes fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat: “anar al cent” i “anar a can Felip”, que es feien servir indistintament com a sinònims de “anar al vàter”. Més tard vaig deduir que es referien –respectivament i despectivament– a dues posicions polítiques enfrontades al començament del segle XVIII, en l’anomenada guerra de Successió: els austriacistes, partidaris del Consell de Cent, i els borbònics, partidaris de Felip V. Des d’un punt de vista lingüístic, és extraordinari que aquestes expressions populars s’hagin conservat tant de temps. No sé si encara són vives.

L’article del mes vinent tractarà encara de mots tabú, d’eufemismes i de col·loquialismes, però referits específicament a una part molt concreta de l’anatomia humana.

L'ensalada nacional (1)

Em va tocar fer la mili a Saragossa. No hi vaig aprendre gaires coses, però en recordo dues de curioses. La primera, que als catalans ens deien polacos (d'aquí ve el títol del programa televisiu "Polònia"), i la segona, que del bistec rus i de l'ensalada russa els militars en deien filete imperial i ensaladilla nacional, respectivament. El general Franco encara respirava.

Durant aquells anys de dictadura, parlar de Rússia o del comunisme era com parlar del dimoni. En l'àmbit laboral, la censura va convertir el dia 1 de maig (Dia del Treball o del Treballador) en Festividad de San José artesano i, uns quants anys més tard, en Festividad de San José obrero. I de la vaga, totalment prohibida, en deien conflicto laboral.

Segurament va ser a partir d'aquí que va néixer el meu interès pels mots tabú i pels eufemismes. El diccionari defineix el mot tabú com un mot que es considera impropi d'emprar en públic o d'escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc. I un eufemisme és un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Generalment un eufemisme és la conseqüència d'un mot tabú. Però un mot tabú pot originar també un mot de nivell semàntic més baix, anomenat vulgarisme o col·loquialisme, és a dir, un mot vulgar, col·loquial, groller o malsonant.

Un exemple paradigmàtic de mot tabú havia estat fins ara el mot "càncer", amb l'eufemisme "mal lleig". I de les persones que es moren d'aquest mal encara es diu que s'han mort "després d'una llarga malaltia".

La vellesa també origina eufemismes, com "la tercera edat", i de les persones velles en diem "avis", tinguin néts o no. Així, hi ha "residències de la tercera edat" (i no "residències de vells") o "casals d'avis" (i no "casals de vells"). En aquest cas també parlem de "la gent gran". Posats a dir-ho tot, sovint també fem servir el cultisme "geriàtric".

Les expressions "centre penitenciari", "invident" o "disminuït psíquic" són eufemismes de "presó", "cec" o "subnormal", respectivament.

De vegades la tria d'una expressió respon a criteris sociopolítics. N'és un exemple la denominació diferent que rep una edificació provisional per a usos educatius. Els sindicats i els pares afectats en diuen "barracons", mentre que l'Administració en diu "mòduls prefabricats". Tot depèn del color del vidre amb què observem la realitat.

En el camp laboral ens trobem també amb un exemple d'eufemisme ben curiós: "piquet informatiu". És indecent que els sindicats encara facin servir impunement aquesta expressió quan tothom sap, i ells els primers, que són piquets coactius i agressius. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tenim, finalment, els eufemismes interjeccionals. Són mots que fem servir com a exclamació per evitar de pronunciar un mot que es considera poc adequat en segons quins contextos. Vegem-ne un parell d'exemples:
   - "hòstia!". Aquest mot se substitueix sovint pels eufemismes "hosti", "òndia", "ondi", "ostres", "ospa"...
   - "carall!". El carall és una de les moltes maneres d'anomenar el membre viril. Això ha donat origen a expressions com "carai", "caram", "carat", "caratxos"... (i també al castellanisme caramba).

Hi ha alguns fets o circumstàncies a la vida que propicien la creació de mots tabú i, per tant, d'eufemismes o de vulgarismes. Vegem-ne cinc exemples:

1. La mort

En la nostra cultura la mort és un fet que comporta misteri, por, incomprensió, desesperació... i que sovint va lligat amb el que s'anomena "el més enllà".

Aquest sentit de transcendència dóna lloc a la majoria d'eufemismes. La mort és entesa com un traspàs, un viatge, un somni, i per tant són habituals expressions com "dorm el son etern", "descansa en pau (en la pau eterna, en la pau del Senyor...)", "ha tornat a la casa del Pare", "ha deixat aquesta vall de llàgrimes", "ha passat a millor vida", "ha lliurat l'ànima a Déu"...

"Difunt" i "defunció" són els eufemismes habituals per designar la persona (el mort) i el fet (la mort). La defunció s'anomena també "òbit", "decés", "trànsit", "traspàs"... I morir-se també es pot anomenar "finar", "expirar", "transir", "perir", "sucumbir", "fer el darrer alè", "deixar d'existir"...

Aquest concepte també ha originat els corresponents vulgarismes o col·loquialismes: "dinyar-la", "palmar-la", "anar al canyet", "anar-se'n al calaix"," "anar-se'n a l'altre barri", "fer l'ànec"...

2. El part

Un acte tan natural com parir s'ha vist impregnat d'un cert pudor a l'hora de referir-s'hi. Segurament no és aliè a aquest fet el lloc concret de l'anatomia femenina on es produeix el part, lloc que és una font inesgotable d'eufemismes i de vulgarismes.

"Parir" ha donat lloc a eufemismes com "donar a llum", "infantar", "deslliurar"... i a insults contundents, com "malparit", "la mare que et va parir" o, més suau, "la mare que et va matricular".

Aquesta prevenció a esmentar el mot tabú no es dóna, evidentment, quan ens referim als animals. A ningú no se li acudiria de dir que una vaca, una euga o una truja han donat a llum o han infantat, quan l'animal l'únic que ha fet és parir.

La prevenció en aquest tema ja comença fins i tot abans del part, en el temps de l'embaràs. El més normal és dir que una dona està "embarassada", però també sentim a dir, en un nivell més culte, que està "encinta", "gràvida", "en estat" o "en estat de bona esperança". En un nivell estàndard, el terme més habitual és "prenyada" o "prenys".

(Continuarà...)