De tots colors (2)

5.- Vermell / roig

Aquests dos mots semblen sinònims, però no ho són del tot. "Vermell" fa referència al color de la sang, mentre que "roig" es refereix més aviat a un vermell amb tendència a groc o a color d'argila. La realitat, però, és que l'ús popular no té en compte aquest matís, sinó que distribueix l'ús dels dos termes en funció del territori. Així, a grans trets, "vermell" és més propi de les illes Balears i de les comarques orientals de Catalunya, mentre que "roig" pertany més aviat a les comarques occidentals, a les Terres de l'Ebre i al País Valencià.

A banda d'aquestes consideracions, el fet és que la llengua estàndard disposa de casos ja consolidats en què utilitza un dels dos termes. Per exemple:

- vermell: "semàfor vermell" (prohibició), "bandera vermella" (prohibició de banyar-se a la platja), "targeta vermella" (en alguns esports comporta l'expulsió del joc)... Aquest color també forma part d'algunes expressions verbals, com "tornar-se (o posar-se) vermell", per indicar que una persona s'enrogeix per vergonya, còlera o algun altre sentiment o emoció.

- roig: la "Creu Roja" (institució humanitària), la "mar Roja" (entre Àfrica i Àsia), el "planeta roig" (Mart)... "Roig" també ha estat assimilat a comunista, a esquerrà o pertanyent a un partit d'esquerra. La "bandera roja" és un emblema socialista i comunista associat particularment amb l'esquerra revolucionària. (Compareu aquest significat amb el de "bandera vermella" que hem vist abans.) En la guerra civil espanyola de 1936-1939, els "rojos" eren els que s'enfrontaven als exèrcits revoltats del general Franco, que s'autoanomenaven "nacionales". El comunicat (parte) que anunciava el final de la guerra deia: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado." El terme "roig" també apareix com a segon element en mots compostos, com "pèl-roig", "cara-roig", "gola-roig", "pit-roig"... Amb referència a aquest color, vull fer esment d'una dita ben nostra: "Cel rogent, pluja o vent."

6.- Blau
Aquest color pot tenir denominacions que indiquen diverses tonalitats, com "blau cel", "blau marí", "blau elèctric"... En castellà i portuguès és anomenat azul; en italià, azzurro. En català aquesta denominació es conserva en el mot "atzur", que el diccionari defineix com un color blau celeste. Si mirem altres llengües, veiem que és blue en anglès, bleu en francès i blau en alemany, que és precisament d'on prové el nom en català.

El color blau també forma part d'algunes expressions populars, com "deixar blau algú" (deixar-lo astorat, esbalaït), "fer-la blava" (fer-la grossa, fer-la com un cove), "aquesta sí que és blava!" (això sí que és greu!). El blau és també la denominació que rep una taca d'un blau moradenc produïda per l'extravasació de la sang en el teixit subcutani, de resultes d'una contusió (p. ex. Ha caigut i s'ha fet un blau). En aquest sentit és sinònim de "morat". En castellà es coneix com a "cardenal".

El blau és el color més estrany en el regne vegetal i més estrany encara entre els productes alimentaris; potser les úniques excepcions són el "formatge blau", el "peix blau" i –curiosament– la "patata blava", que en francès s'anomena vitelotte i que els que hi entenen diuen que no és gaire bona.

La "bandera blava" és un distintiu que atorga anualment la Fundació Europea d'Educació Ambiental a les platges i que en certifica la qualitat ambiental. La denominació "sang blava" s'aplica popularment a les persones que pertanyen a la monarquia o a la noblesa. Els "cascos blaus" són els membres de les forces militars de l'ONU...

7.- Gris

A diferència del castellà, aquest mot emprat com a adjectiu té també forma femenina: "grisa". El gris és un color intermediari entre el blanc i el negre. Per exemple, "un vestit gris", "una corbata grisa", "cabells grisos"... Parlem també de "dia gris" com a sinònim de "dia núvol". Aquest color comporta generalment la idea de foscor, tristor, mediocritat... Una persona "grisa" és una persona mancada de brillantor, de relleu, no gens notable. Rep la denominació d'"eminència grisa" un conseller que, de manera poc ostensible, inspira les decisions d'un personatge, d'una corporació o d'un partit. S'anomena "substància grisa" o "matèria grisa" la massa nerviosa principal del cervell. Durant la dictadura franquista els policies eren anomenats popularment "els grisos" pel color de la seva indumentària.

8.- Rosa

Tradicionalment el color rosa s'ha identificat amb l'amor. ("Al rosa, l'amor s'hi posa".)

Per extensió, aquest color s'aplica també a les produccions escrites que tenen l'amor (o els seus succedanis) com a centre d'interès: "premsa rosa", "novel·la rosa"... L'expressió "veure-ho tot de color de rosa" significa veure-ho tot de manera plaent, sense cap mena de problema o aspecte negatiu.

La llengua disposa també de sufixos adjectivals que, a partir del substantiu, signifiquen "que tira a" o "tirant a". Per exemple:

-enc: grisenc, groguenc, negrenc, rogenc.
-ís: blavís, groguís.
-ós: blanquinós, blavós, groguinós, lilós, marronós, negrós.

De la mateixa manera, el sufix verbal -ejar indica "tirar a": blanquejar, blavejar, grisejar, groguejar, verdejar. El verb "blanquejar" té també el significat de legalitzar diner negre.

La gamma (o paleta) cromàtica disposa, a més, d'un gran ventall de noms. Per exemple: beix, bru, caqui, carmesí, carmí, castany, cian, crema, escarlata, fúcsia, glauc, granat, lila, magenta, malva, marengo, marró, morat, moreno o morè, musc, porpra, vermelló, violat, violeta...

Alguns noms de colors es refereixen al regne animal ("salmó", "sèpia"), al vegetal ("carabassa", "cirera", "panotxa", "taronja") o al mineral ("bronze", "coure", "maragda", "ocre", "turquesa").

En l'àmbit esportiu no és gens estrany anomenar els equips a partir del color o colors de la samarreta. Així, per exemple, "blaugrana" (Barça), "blanc-i-blau" (Espanyol), "groguet" (Vila-real). A vegades es fa referència al color d'un producte alimentari, com per exemple "merenga" (Real Madrid), o als colors d'un objecte domèstic, com "matalasser" (Atlético de Madrid). Aquest fet també es dóna en altres clubs europeus, com els reds (Manchester United), els blues (Chelsea) o els rossoneri (Milan).

Una de les possibilitats de la llengua és establir comparacions entre diversos elements. En el cas dels colors podem dir, per exemple:

- és blanc com la llet, com un glop de llet, com la neu, com un borralló de neu...

- és negre com el carbó, com la pega, com el sutge, com un pecat, com el quitrà...

- és groc com el safrà, com la cera, com un mort...

- és vermell com un pebrot, com la sang, com un tomàquet, com un indiot...

De petit em van fer aprendre que la bandera espanyola era rojigualda. Amb el temps vaig saber que volien dir vermella i groga. Simplement per curiositat he buscat aquest terme al diccionari de la Real Academia Española... i no hi consta (!).

Una nota final. Fa uns quants anys es va introduir en el lèxic comú el nom d'un color nou que tothom identificava clarament: el color butà, aplicat a diversos objectes i que té l'origen en el color característic de la bombona. No l'he sabut trobar en cap diccionari català.

De tots colors (1)

L'arc iris (o arc del cel, o arc de Sant Martí), que s'origina per la reflexió i la refracció dels raigs solars en les gotes de pluja, és format pels set colors de l'espectre solar: vermell (o roig), taronja (o ataronjat), groc, verd, blau, indi (o anyil) i violat. A més d'aquestes denominacions en disposem també d'altres per designar més elements de l'àmplia gamma cromàtica: blanc, negre, gris, rosa, marró, castany, fúcsia, etc.

Els colors també formen part de la nomenclatura d'accidents geogràfics (Mont Blanc, Montnegre, Cap Verd...), de poblacions (Montblanc, Mont-roig, Cap-roig, Aiguablava...), de cognoms (Blanc, Roig, Negre, Gris...), etc.

Els noms dels colors poden tenir significats diversos a partir de l'ús popular o de connotacions culturals. Alguns significats tenen una relació directa amb el color i d'altres no. Vegem-ne uns quants exemples:

1.- Blanc
El color blanc simbolitza la llum, la netedat, la puresa. És el color habitual dels vestits de núvia i també dels batejos i les comunions. Aquest color forma part d'algunes expressions verbals, com "quedar-se en blanc" (equivalent al llatinisme in albis), "ser el blanc de", "passar la nit en blanc", "donar carta blanca", "blanquejar diners". També el trobem com a adjectiu ("bandera blanca", "arma blanca", "marca blanca") i com a substantiu ("el blanc de l'ou", "el blanc de l'ull", "el tràfic de blanques", "tir al blanc").

També parlem d'"un xec en blanc", d'"una pàgina en blanc", quan no hi ha res escrit en el suport de paper. En tipografia, un "blanc" és un espai sense lletres en un escrit. En música, una "nota blanca" equival a la meitat d'una rodona o a dues negres. En literatura, un "vers blanc" és un vers d'una composició poètica que no té rima.

2.- Negre
Així com el color blanc té una connotació positiva, el negre la té negativa. El negre va unit a la mort, a la foscor, a les tenebres. La llengua recull molts exemples d'aquest caràcter negatiu: "bienni negre", "cinema negre", "diner negre", "humor negre", "màgia negra", "mercat negre", "novel·la negra", "ovella negra", "pesta negra"... Aquest color també apareix en algunes expressions verbals: "pagar en negre", "treballar com un negre", "veure-ho tot negre", "veure's negre per...".

El negre és el color característic per manifestar públicament el dolor per la mort d'un familiar. Abans els homes es posaven una cinta negra al barret o a la màniga de l'americana o un botó negre a la solapa. Al Japó, en canvi, el color que representa el dol no és el negre sinó el blanc.

En les arts marcials, el "cinturó negre" és la màxima categoria a què es pot arribar. En música, una "nota negra" equival a la meitat d'una blanca o a la quarta part d'una rodona. En literatura, "un negre" és la persona que fa treballs literaris per a un altre que davant el públic se'n presentarà com a autor.

En la nostra societat, dir "negre" a una persona que realment és de color negre s'interpreta sovint com una mostra de racisme o de xenofòbia. Es considera un insult. És per això que han sorgit eufemismes com "una persona de color" o "un moreno". A propòsit d'aquest darrer mot, la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, és anomenada popularment "la Moreneta", quan el color de la imatge és indefectiblement el negre. En aquest sentit, la Bíblia tampoc no ens hi ajuda gaire, quan en la versió llatina del Càntic dels Càntics, versicle 1:5, afirma: Nigra sum sed formosa ("Sóc negra però bonica").

Del llatí niger (negre) deriven també el verb "denigrar" o el substantiu "nigromància" (màgia negra). En grec, el color negre és mélanos; d'aquí mots com "melanina", "melanoma", "Melanèsia"...

3.- Groc

Generalment el color groc, en contraposició al verd i al vermell, indica precaució. En els semàfors és el color intermediari entre el verd (autorització) i el vermell (prohibició). A les platges, la bandera de color groc indica "bany amb precaució", mentre que el verd indica "bany lliure" i el vermell, "bany prohibit".

En l'àmbit esportiu, especialment en el futbol, la targeta groga és una amonestació prèvia a una targeta vermella (que comporta expulsió del joc). En l'àmbit periodístic es coneix com a "premsa groga" la premsa sensacionalista de baixa qualitat. En termes laborals, un "sindicat groc" és un sindicat controlat per la patronal i que té com a objectiu obstaculitzar l'acció reivindicativa dels sindicats obrers. En el món del teatre es diu que aquest color porta mala sort, ja que Molière duia una bata de color groc quan va morir després d'interpretar la seva obra El malalt imaginari.

4.- Verd
Aquest color té generalment connotacions positives. D'entrada, és el color de l'esperança, i també de la permissivitat ("semàfor verd", "bandera verda"). És també el color que han adoptat els moviments ecologistes. Diem que un fruit és "verd" quan no és madur o no prou madur. També s'aplica en contraposició a "sec", especialment als arbres, a la llenya, als llegums, etc. Aplicat a una persona, indica que encara no ha arribat a la maduresa. El color verd també apareix en àmbits tan insospitats com el sexual; per exemple, "un acudit verd" o "un vell verd".

(Continuarà el mes que ve)

Un dimecres de gener

Els noms dels dies i dels mesos tenen etimologies molt lligades a divinitats mitològiques, als astres, a emperadors romans o a festivitats religioses. Qualsevol persona mitjanament culta sap que mots com “dimarts” o “divendres” tenen l'origen, respectivament, en els planetes Mart i Venus, que al seu torn reben el nom de Mart (déu de la guerra; d'aquí arts “marcials”) i de Venus (deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat; d'aquí la denominació “mont de Venus”, referida a la regió púbica de la dona, o “malalties venèries”, malalties de transmissió sexual).

1.- Els dies de la setmana

Els noms dels dies tenen l'etimologia següent:

- dilluns: die(s) Lunae, dia de la Lluna
- dimarts: die(s) Martis, dia de Mart

- dimecres: die(s) Mercuri, dia de Mercuri

- dijous: die(s) Jovis, dia de Júpiter
- divendres: die(s) Veneris, dia de Venus
- dissabte: die(s) sabbati, dia del sàbat, del descans
- diumenge: die(s) dominicus, dia dominical, del Senyor

Pot ser interessant comparar aquestes denominacions amb les d'altres llengües:

- castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado, domingo
- gallec: luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo
- portuguès: segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo
- francès: lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche
- italià: lunedi, martedi, mercoledi, giovedi, venerdi, sabato, domenica
- anglès: Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday, Sunday
- alemany: Montag, Dienstag, Mittwoch, Donnerstag, Freitag, Samstag, Sonntag

A partir d'aquestes denominacions podem veure que:

- El francès, l'italià, l'anglès i l'alemany afegeixen el sufix “di” (o “day” o “tag”) al nom específic.
- El català és l'única llengua que utilitza la forma “di” com a prefix (“dilluns”, “dimarts”...).
- El castellà i el gallec no utilitzen aquest element ni com a prefix ni com a sufix.
- El portuguès s'allunya totalment d'aquestes denominacions i fa servir el mot “feira”, excepte en el dissabte i el diumenge, en què coincideix amb el gallec i el castellà.

També podem veure que:

- L'anglès i l'alemany escriuen en majúscula les inicials dels dies de la setmana. A més, en aquestes llengües el dissabte i el diumenge fan referència respectivament a Saturn (“Saturday”, “Samstag”) i al Sol (“Sunday”, “Sonntag”).

- En les llengües romàniques el dissabte i el diumenge no es refereixen a astres o a déus sinó al “descans” (del llatí sabbati) i al “Senyor” (del llatí dominicus).

Les abreviatures dels dies en català són: dl., dt., dc., dj., dv., ds., dg.

Alguns dies tenen connotacions especials. Per exemple, el dimarts s'associa sovint a la mala sort, i més si cau en 13. En la cultura anglosaxona, el dia de més mal averany és també el 13, però en aquest cas si cau en divendres.

El dissabte ha estat tradicionalment el dia dedicat a fer la neteja general de la casa, fins al punt que ha donat lloc a l'expressió “fer dissabte” com a sinònim de “netejar”, prescindint del dia en què es fa.

“Endiumenjar” vol dir vestir amb la roba de les festes o donar a alguna cosa l'aspecte que presenta els dies de festa. Lligada amb aquest verb hi ha l'expressió “anar mudat” (o “mudada”) per referir-se a una persona que porta uns vestits més nous o més de festa, precisament perquè aquell dia la persona ha canviat (ha “mudat”) la seva vestimenta habitual.

L'adjectiu “endillunsat” s'aplica a una persona que té mandra de reprendre la feina després d'un dia de festa.

2.- Els mesos de l'any

Els ètims dels mesos són:

gener Januarius (de Janus, déu de les portes)
febrer Februarius (de Februus, antic déu etrusc)
març Martius (de Mart, déu de la guerra)
abril Aprilis (d'Apru, deessa etrusca)
maig Maius (de Maia, deessa floral)
juny Junius (de Juno, deessa del matrimoni)
juliol Julius (en honor a Juli Cèsar)
agost Augustus (en honor a August)
setembre September (setè mes, però actualment el novè)
octubre October (vuitè mes, però actualment el desè)
novembre November (novè mes, però actualment l'onzè)
desembre December (desè mes, però actualment el dotzè)

Els mesos de juliol i agost es van introduir posteriorment. D'aquí que la denominació dels quatre últims mesos no coincideixi amb el seu lloc dins el calendari.

El mes de febrer té 29 dies cada quatre anys. En aquests casos parlem d'“any de traspàs”, “any bissextil” o “any bixest”.

Les abreviatures dels mesos en català són: gen., febr., abr., jul., ag., set., oct., nov., des. (Els mesos de març, maig i juny no s'abreugen perquè són mots d'una sola síl·laba.)

En relació amb els mesos, hi ha una colla de sufixos verbals o adjectivals que, a partir del nom, creen nous significats. Per exemple: “febrejar”, “marcejar”, “abrilejar”; “marcenc”, “abrilenc”, “magenc”, “agostenc”; “setembrí”; “octubrer”; “desembral”.

Els adjectius que es refereixen a un mes o a un grup de mesos són: “mensual” (que té lloc cada mes [p.ex. despesa mensual] o que dura un mes [p.ex. abonament mensual]), “bimensual” (que s'esdevé o apareix dues vegades al mes [p.ex. revista bimensual]; és sinònim de “quinzenal”), “bimestral” (que dura dos mesos o que té lloc cada dos mesos), “trimestral” (que dura un trimestre o que té lloc cada tres mesos; la forma “trimensual” no és correcta), “quadrimestral” (que dura un quadrimestre [p.ex. assignatura quadrimestral] o bé que té lloc cada quatre mesos).

3.- Els anys

L'adjectiu que es refereix a l'any és “anual”, amb dos significats: que dura un any (p.ex. un càrrec anual) o que s'esdevé cada any (p.ex. les festes anuals del poble). Disposem també de l'adjectiu “anyal”, que significa que s'esdevé cada any, però que s'aplica especialment a certes festes. Relacionat amb els anys hi ha també el substantiu plural “annals”, que es refereix a una relació d'esdeveniments, per anys, que es publiquen periòdicament.

“Aniversari” és el dia en què es compleixen anys d'algun fet o esdeveniment memorable. “Antany” es refereix a l'any proppassat (p.ex. antany la festa major va ser molt lluïda) o bé en temps passat (p.ex. antany la gent no viatjava tant com ara). “Enguany” significa aquest any.

Cal distingir entre “bianual”, que té lloc dues vegades l'any, i “biennal”, que dura dos anys (p.ex. magistratura biennal) o que es repeteix cada dos anys (p.ex. la Biennal de Venècia). De la mateixa manera, cal distingir entre “plurianual”, que té lloc diverses vegades l'any, i “pluriennal', que té una durada de dos o més anys (p.ex. un pla pluriennal) o que s'esdevé després de diversos anys.

Els mots “bienni”, “trienni”, “quadrienni”, “quinquenni”i “sexenni” es refereixen a un període de dos, tres, quatre, cinc i sis anys, respectivament. Els adjectius corresponents, “biennal”, “triennal”, “quadriennal”, “quinquennal”, “sexennal”, signifiquen que un pla, un programa, un projecte, etc. dura dos (tres, quatre, cinc, sis) anys o que té lloc cada dos (tres, quatre, cinc, sis) anys.

El qualificatiu “quinquagenari” o “quinquagenària” és aplicable a les persones que han complert cinquanta anys i no arriben als seixanta. De la mateixa manera, “sexagenari” (60-69), “septuagenari” (70-79), “octogenari” (80-90), i “nonagenari” (90-99).
...

Entremig d'aquestes denominacions n'hi ha una que acostuma a passar bastant desapercebuda: “lustre”, que és un espai de cinc anys.

El decenni és un període de deu anys. La dècada significa una sèrie de deu, especialment de deu dies o deu anys (p.ex. la primera dècada de juny).

El segle (o “centúria”) és un espai de cent anys. Aquest mot també significa “món”; d'aquí prové “seglar” com a sinònim de laic. L'adjectiu derivat de “segle” és “secular”, que significa que s'esdevé un cop cada segle o que té una durada d'un segle o de més d'un segle (p.ex. una alzina secular). A partir d'aquest adjectiu es formen “multisecular” (que dura molts segles) i “finisecular” (relatiu o pertanyent a la fi d'un segle).

El centenari és el dia o any que fa una centúria o unes quantes centúries d'un esdeveniment. Com a adjectiu significa que té cent anys d'existència (p.ex: un vell centenari, una alzina centenària).

El mil·lenni és un període de mil anys, sinònim del substantiu mil·lenari. Com a adjectiu, “mil·lenari” significa que és de mil anys (p.ex. un edifici mil·lenari).

Dues notes finals:

- Cal distingir entre “anual” (que dura un any o que s'esdevé cada any) i “anal” (relatiu o pertanyent a l'anus).

- De la mateixa manera, hem de distingir entre “lapse” (espai de temps transcorregut) i “lapsus” (error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint).

A la Victòria Peremiquel,

.que ha tingut cura d'aquest blog des del primer dia

Amb gratitud i enyorança