El senyor Fusté és fuster

Entre els segles XVI i XIX l'ortografia catalana va viure una època de desgavell. Es van escriure molts tractats, promptuaris, assajos, projectes..., però no n'hi va haver cap que assolís una acceptació general, segurament per la manca d'una institució reconeguda que en fixés les normes. Amb la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) es van posar les bases per elaborar unes normes acceptades majoritàriament. Això es va aconseguir el 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques, amb Pompeu Fabra com a impulsor principal.

Aquest desgavell també va afectar, lògicament, la grafia dels cognoms. No és estrany, doncs, que durant aquests segles els funcionaris encarregats dels registres civils escrivissin els cognoms tal com els sentien pronunciar per les persones que hi anaven a registrar-se. Comparades amb les grafies actuals, les diferències més rellevants són: la supressió gràfica de la "r" final, el dígraf "ch" i els plurals en "-as".

- La supressió gràfica de la "r" final es produeix sobretot en cognoms que es refereixen a oficis: Aiguadé, Argenté, Ballesté, Basté, Cabré, Escudé, Ferré (o Farré), Forné, Fusté, Grané, Mercadé, Moliné, Ollé, Sabaté... I també en altres cognoms, com Caballé, Castañé, Olivé, Regué, Solé... La supressió de la "r" es dóna també en alguns noms d'oficis acabats en "or", com Cosidó, Llauradó, Pintó, Teixidó... El valencià conserva aquest so final, i això es reflecteix, per tant, en la grafia dels cognoms: Ferrer, Forner, Fuster, Moliner, Llaurador, Pintor...

- El dígraf "ch" ja era habitual en els nostres escriptors medievals. L'aparició d'aquest dígraf es va produir per assegurar que la "c" final no s'havia de pronunciar com una "s" sinó com una "k". Això afectava tant els noms comuns (amich, antich; lloch...) com els noms propis (Antich, Aymerich, Balasch, Baldrich, Blanch, Bosch, Domènech, Estelrich, Estruch, Franch, Joanich, Llach, Lluch, March, Pitarch, Reixach, Salrach, Samaranch...). Lògicament aquest dígraf també apareixia en els topònims: Hostafranchs, Hostalrich, Llafranch, Montblanch, Vich... Molts parlants castellans el pronuncien com si es tractés de la seva "ch"; tanmateix, la ignorància, la desídia o el menyspreu per pronunciar correctament aquests noms no es dóna quan pronuncien noms com Shakespeare, Freud, Baudelaire o Charles de Gaulle.

- Fins a la publicació de les Normes molts noms comuns acabats en "a" feien els plurals en "-as". Aquest fet s'havia traslladat també als cognoms: Artigas, Casas, Comas, Corominas, Planas, Ribas, Salas, Voltas... El prestigiós filòleg Joan Coromines va canviar el seu cognom, que inicialment escrivia amb "as".

Sobre la correcció ortogràfica dels cognoms, vull reproduir aquí un paràgraf del llibre Els llinatges catalans (1959), de Francesc de Borja Moll: "En definitiva, l'únic amo de cada cognom és la persona que el porta, i per tant, a ella pertany de decidir la reforma o el manteniment de la grafia considerada incorrecta. Per dialectal o per bàrbara que sigui l'escriptura d'un llinatge, el qui l'ha adoptada o l'ha rebuda dels seus avantpassats pot tenir motius ben respectables (quan no siguin més que d'ordre sentimental) per a mantenir-la. La tasca de l'especialista, en aquest cas, pot esser d'orientar i aconsellar, però no de declarar obligatòria la reforma en nom de cap prejudici gramatical."

Seguint amb el tema dels cognoms, em sembla oportú fer aquí una referència als mots patronímics, que són els cognoms que es formen a partir del nom patern. Els primers patronímics que es van crear consistien a afegir la preposició "de" entre els noms del pare i del fill. Més endavant ja van començar a sorgir els patronímics formats amb un sufix que significa "fill de".

A l'edat mitjana, aragonesos i castellans van començar a originar cognoms afegint el sufix "-ez" o "-z" al nom de pila del pare. Així, per exemple, Álvarez (Álvaro), Antúnez (Antón), Díaz, Díez o Diéguez (Diego), Domínguez (Domingo), Fernández (Fernando), Giménez, o Jiménez (Gimeno), González (Gonzalo), López (Lope), Martínez (Martín), Pérez (Pero, Pedro), Rodríguez (Rodrigo), Sánchez (Sancho)...

El català del Principat o de les Balears no fa servir aquest sistema de formar els noms dels fills a partir del nom patern, però al País Valencià –ja al segle XIII i per influència de la forma aragonesa o castellana– hi trobem molts cognoms formats amb el sufix "-is". Per exemple, Llopis, Peris, Gomis, Sanchis (o Sanchís), Ferrandis. Eiximenis (castellà Ximénez, actualment Jiménez o Giménez)...

El fet d'afegir un element abans o després del nom propi per indicar la filiació d'una persona es dóna en moltes llengües. Per exemple:
-son (anglès): Anderson, Johnson, Nicholson...
-es (portuguès): Alvares, Gonçalves, Pires...
-ov -ova (rus): Paulov, Ivanov, Petrov, Paulova...
Di (italià): Di Stefano, Di Maria, Di Francesco...
Ibn, Ben, Bin (àrab): Ibn Battuta, Ben Bella, Bin Laden...
Ben (hebreu): Ben Gurion...
van (neerlandès): van Gogh, van Eyck...
von (alemany): von Karajan, von Braun...
Mc (escocès): McArthur, McCartney, McDonald...
O' (irlandès): O'Callaghan, O'Donnell, O'Neil...

Dos apunts finals

1. El cognom castellà Expósito té l'origen en la denominació que es donava als nadons que eren abandonats o "exposats" en un lloc públic, en general a les portes d'un hospici o en els torns dels convents de monges, amb l'esperança que algú els recollís. Per denominar aquesta situació el català disposa també d'un cognom específic: Deulofeu, que literalment significa "el va fer Déu".

2. Per acabar, vull aclarir que en rus la terminació "in" no vol dir "fill de".

Bon Nadal!

Frases absurdes (13)

(111) La situació del riu està absolutament controladíssima (Alcalde de Lleida, RAC1, 4.5.2010)
(112) M'aventuro a dir que el resultat d'aquest partit és imprevisible (Comentarista de BarçaTV, 30.5.2010)
(113) El senyor Àngel Fernández va anunciar que no parlaria més. I no parla. És un home de paraula (Mundo Deportivo, 12.6.2010)
(114) Avui parlarem dels perills de viatjar amb el doctor… (RAC1, 27.7.2010)
(115) És el responsable del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d'Interior (RAC1, 9.8.2010)
(116) La paciència del Govern és infinita però s'està acabant (José Blanco, ministre de Foment, RAC1, 9.8.2010)
(117) Amb l'arribada de Ronaldinho el Barça va pujar cap a dalt (Un jugador del Barça, TV3, 23.8.2010)
(118) Qui guanyi s'endurà el títol mundial de campió del món (Els matins, TV3, 8.10.2010)

(111) En aquesta frase coincideixen dos elements que no encaixen: "absolutament" i "controladíssima". En aquest cas hi ha dues possibilitats correctes: "està absolutament controlada" o bé "està controladíssima".

(112) L'autor d'aquesta frase comença creant unes expectatives que després no es compleixen. Aventurar-se a fer o a dir una cosa implica que allò que es fa o es diu comporta un cert risc, un perill, un dubte, un recel, un compromís... En aquesta frase el final de l'"aventura" és decebedor, ja que no comporta res d'això.

(113) Un home (o una dona) de paraula és la persona que compleix allò a què s'ha compromès. En aquesta frase és curiós observar que algú que ha decidit no parlar sigui catalogat com a "home de paraula". A banda d'aquesta paradoxa aparent, la frase no és absurda sinó totalment correcta.

(114) Com passa sovint, l'absurditat o l'ambigüitat d'un gran nombre de frases es deu a l'ordre erroni dels seus elements. En aquesta frase cal suposar que el perill no consisteix a viatjar amb el doctor. La forma correcta hauria de dir: "Avui parlarem amb el doctor X dels perills de viatjar..."

(115) Una interpretació malèvola d'aquesta frase podria conduir a pensar que la violència masclista la fa el Departament d'Interior. Per evitar malentesos es podria haver escrit: "Programa de Seguretat contra la Violència Masclista aprovat (organitzat, promogut, fet...) pel Departament d'Interior".

(116) L'absurditat d'aquesta frase és prou evident. Si la paciència s'està acabant vol dir que no és infinita.

(117) De moment ningú no ha aconseguit pujar cap a baix.

(118) Un altre cas de mots redundants. La frase hauria de dir: "s'endurà el títol mundial" o bé "s'endurà el títol de campió del món".

Per què?, per què?, per què?...

- Per què l'accent de la "a" sempre és obert (à)?
El català té set vocals tòniques o accentuades: a, e oberta (è), e tancada (é), i, o oberta (ò), o tancada (ó), u. Si pronunciem en veu alta, d'una sola tirada, la seqüència "i-é-è-a-ò-ó-u" podem comprovar que el so de "i" comença a la part del darrere del paladar i els sons següents van avançant per la cavitat bucal fins a arribar al so de "u", amb els llavis gairebé closos. A més, podem observar que quan pronunciem "a" és quan tenim la boca més oberta, mentre que quan pronunciem "i" o "u" és quan la tenim més tancada. Per això, com que el so "a" és el més obert, quan cal accentuar-ne la lletra la marquem amb l'accent obert o greu (à), mentre que els sons més tancats, "i" i "u", els representem gràficament amb l'accent tancat o agut (í), (ú). L'accentuació gràfica de la "e" i de la "o" depèn en cada cas de si es pronuncia oberta (è, ò) o tancada (é, ó).

- Per què els plurals femenins acaben en "es" i no en "as"?
Malgrat que en llatí els plurals femenins acaben en "as", els escriptors catalans medievals ja els feien acabar en "es". A més a més, la pronúncia amb "e" dels dialectes catalans que no tenen la vocal neutra va fer decidir Pompeu Fabra a canviar el criteri etimològic pel criteri fonètic. I una altra raó, més feble però a vegades definitiva, és que aquesta solució s'allunya de la solució castellana. L'any 1995 l'Institut d'Estudis Catalans va fer extensible la forma "es" a substantius masculins que abans escrivíem amb "as", com àlies, atles, galimaties, Jeremies, Messies, pàncrees, Pitàgores...

- Per què escrivim "i" i no "y" com a conjunció copulativa?
Els escriptors catalans medievals feien servir la conjunció copulativa "e" (derivada del llatí ET), tot i que a finals del segle XV ja hi ha escrits amb vacil·lació entre "e" i "i". La forma "y" sorgeix en els escrits catalans a partir del segle XVI, per influència del castellà, i s'estén fins al començament del segle XX. Les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans recuperen l'ús de la "i" (llatina) en comptes de la "y" (grega). En català la "y" s'usa només en el dígraf "ny", equivalent a la lletra "ñ" del castellà.

- Per què en català no s'accentuen mots com "alegria" o "Maria" i en castellà sí?
En castellà, mots plans com "alegría" o "María" s'accentuen per marcar que la "i" no forma diftong amb la "a" sinó que aquestes dues vocals formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "gloria" o "memoria" no s'accentuen perquè el grup "ia" és un diftong i, per tant, forma part de la mateixa síl·laba. En català, en canvi, mots plans com "alegria" (a-le-gri-a) o "Maria" (Ma-ri-a) no s'accentuen perquè, segons la pronúncia habitual de la nostra llengua, el grup "ia" no constitueix mai un diftong, sinó que la "i" i la "a" formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "glòria" (glò-ri-a) o "memòria" (me-mò-ri-a) s'accentuen perquè són esdrúixols. També és esdrúixola la paraula "independència" (in-de-pen-dèn-ci-a).

- Per què "traduït" s'escriu amb dièresi i "traduir" no?
En català la dièresi (¨) té dues funcions. En primer lloc serveix per remarcar que la "u" dels grups "que", "qui", "gue", "gui" no és muda sinó que es pronuncia: qüestió, adeqüi, aigües, pingüí... La segona funció de la dièresi és marcar que la "i" o la "u" després d'una vocal no formen diftong amb aquesta vocal –a diferència del castellà sinó que constitueixen síl·labes diferents. Comparem, per exemple "beneit" (be-neit) amb "beneït" (be-ne-ït). Però si apliquéssim aquesta regla a tots els mots, el català presentaria un gran nombre de noms o de formes verbals escrits amb dièresi. Per resoldre aquesta qüestió, Pompeu Fabra va establir unes quantes excepcions a la norma, excepcions que es poden consultar en qualsevol gramàtica. Una d'aquestes excepcions consisteix a estalviar la dièresi en les formes verbals de l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs en què l'infinitiu acaba en vocal + "ir" (per exemple, traduir, traduint, traduiré, traduiria). Aquest estalvi de la dièresi no afecta, doncs, el participi: traduït.

- Per què "juvenil" i "mundial" s'escriuen amb "u" si provenen de "jove" i "món"?
"Juvenil" i "mundial" no provenen de "jove" i "món" sinó dels adjectius llatins JUVENILIS i MUNDIALIS. En el lèxic d'una llengua hi ha mots hereditaris i mots cultes. Els mots hereditaris són els que han sofert l'evolució fonètica natural de la llengua al llarg dels segles (com "jove" i "món", que han evolucionat a partir dels llatins JUVENIS i MUNDUS). Els mots cultes, anomenats també pseudoderivats, són els que en un moment determinat de la història de la llengua s'han pres directament del llatí i mantenen, bàsicament, la forma original, ja que no han seguit les evolucions fonètiques de la llengua. "Juvenil" i "mundial" són dos exemples de mots cultes o pseudoderivats.

- Per què "haver" i "cavall" s'escriuen amb "v" i no amb "b" com en castellà?
Aquests dos mots provenen dels llatins HABERE i CABALLU. Seguint el criteri etimològic, és evident que s'haurien d'escriure amb "b". Això no obstant, Pompeu Fabra va creure més encertat prescindir de l'etimologia i fixar-se en els escrits medievals, que transformaven regularment la "b" llatina en "v" entre dues vocals: "haver", "cavall", "govern", "prova", "savi"... Però, a més, hi havia un altre argument a favor de la "v", que es basava en la pronúncia d'aquells parlars (mallorquí, tarragoní, etc.) que diferencien la "b" de la "v".

- Per què em sembla que s'ha d'escriure "blog" i no "bloc"?
No fa gaire temps el Termcat va acceptar el terme "bloc" (en comptes de "blog") per designar una ‘pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta opinions o informació sobre temes diversos'. Potser els va fer gràcia veure que aquest mot sonava igual que el nostre "bloc" (‘llibreta de la qual hom pot arrencar els fulls fàcilment') i que tenia una utilitat semblant (?). A parer meu va ser una decisió errònia, absurda i contrària al geni de la llengua. Per tres raons:

1. Va contra l'etimologia del mot, que prové de la forma anglesa weblog.
2. Va contra la forma que han adoptat totes les altres llengües de cultura.
3. Fa coincidir en una mateixa forma mots homòfons (que es pronuncien igual però que tenen significats diferents), aspecte que la llengua sempre procura evitar. Vegeu, si no, la diferència entre "reg" (acció de fornir aigua a les terres) i "rec" (canal de regatge).