Una situació kafkiana

Un dels recursos de la llengua és crear mots (substantius o adjectius) a partir de noms de persona. En són exemples el substantiu "nicotina", de l'escriptor francès Jean Nicot, o l'adjectiu "kafkià", de l'escriptor txec Franz Kafka. Els mots formats per aquest recurs lingüístic s'anomenen epònims.

1. Adjectius
A l'hora de definir un adjectiu que es refereix a una persona, els diccionaris fan servir la fórmula "Relatiu o pertanyent a...". Així, si hi consultem el significat de "kafkià" veiem com a primera accepció "Relatiu o pertanyent a Kafka", i en el cas de "platònic" diu "Relatiu o pertanyent a Plató". En els exemples que presento a continuació he prescindit d'aquesta primera accepció i he anat directament a la segona, que és on es troba generalment el veritable epònim, és a dir, l'accepció que s'ha creat per extensió del primer significat.

dantesc (Dant, poeta italià). Que recorda la grandiositat, l'aspecte terrorífic d'alguns escrits de Dant. Una visió dantesca.
draconià (Dracó, legislador atenès). D'una severitat excessiva. Lleis draconianes.
eòlic (Èol, déu del vent). Produït per l'acció del vent. Energia eòlica.
herculi (Hèrcules, heroi mitològic). Que té una força extraordinària. Uns braços herculis.
kafkià (Franz Kafka, escriptor txec). Angoixós, opressiu. Una situació kafkiana.
maquiavèl·lic (Nicolau Maquiavel, escriptor florentí). Sense escrúpols. Un polític maquiavèl·lic.
masoquista (Leopold von Sacher-Masoch, escriptor austríac). Que té un comportament sexual caracteritzat pel fet que gaudeix en veure's humiliat o maltractat. Un comportament masoquista.
mefistofèlic (Mefistòfil, personatge del Faust de Goethe). D'una perfídia diabòlica. Un projecte mefistofèlic.
narcisista (Narcís, personatge mitològic grec). Que es complau excessivament en les pròpies qualitats o obres. Una actitud narcisista.
pantagruèlic (Pantagruel, personatge d'una obra de Rabelais). S'aplica a una gana molt gran o a un àpat molt abundant. Un menjar pantagruèlic.
pírric (Pirros, rei de l'Epir). S'anomena "victòria pírrica" la que no aporta cap benefici.
platònic (Plató, filòsof grec). Merament ideal. Amor platònic.
quixotesc (Quixot, personatge novel·lesc). Aplicat a un home emportat per un ideal a emprendre accions temeràries, desproporcionades a les seves forces. Una actitud quixotesca.
rocambolesc (Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les franceses). Dit d'una circumstància o un fet ple de peripècies extraordinàries i inversemblants. Una aventura rocambolesca.
sàdic (Marquès de Sade, autor francès de novel·les d'un erotisme cruel). Dit de la persona a la qual agrada fer sofrir o veure sofrir. Un comportament sàdic.
salomònic (Salomó, rei d'Israel). Que atorga la raó d'una manera imparcial a cada una de les parts enfrontades. Una sentència salomònica.
titànic (Tità, divinitat de la mitologia grega). Gegantí. Un esforç titànic.
veneri (Venus, deessa romana relacionada amb l'amor, la bellesa i la fertilitat). Que es transmet a través de l'acte sexual. Malalties venèries.
xovinista (Nicolas Chauvin, personatge històric condecorat a les guerres napoleòniques). Que demostra una admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països. Un discurs xovinista.

2. Substantius
A diferència dels adjectius que acabem de veure, que tenen més d'un significat, els substantius que incloc a continuació tenen un significat molt concret, que prové directament del nom de la persona que els ha originat. Per exemple: baquelita (Leo Baekeland, químic belga), boicot (Charles Cunningham Boycott, administrador irlandès), cicerone (Ciceró, escriptor llatí), filípica (Filip de Macedònia, per al·lusió als discursos de Demòstenes contra aquest rei), leotard (Jules Léotard, acròbata francès), nicotina (Jean Nicot, diplomàtic i escriptor francès), rebeca (de la jaqueta de punt que duia la protagonista de la pel·lícula Rebecca, d'Alfred Hitchcock), sandvitx (Jean Montagu, comte de Sandwich).

- Instruments o accions relacionats amb armes o violència
colt (Samuel Colt, coronel nord-americà), guillotina (Joseph Ignace Guillotin, metge i diputat francès), kalashnikov (Mikhail Kalashnikov, dissenyador soviètic d'armes de foc), linxament (Charles Lynch, propietari rural i patriota virginià), màuser (Wilhelm i Paul Mauser, armers alemanys), molotov (Vyacheslav Mikhailovich Molotov, polític soviètic), winchester (Oliver Fischer Winchester, home de negocis i polític nord-americà).

- Termes relacionats amb la física
ampere (André-Marie Ampère, físic francès), joule (James Prescott Joule, físic anglès), ohm (Georg Simon Ohm, físic alemany), volt (Alessandro Volta, físic italià), watt (James Watt, físic escocès).

De vegades un epònim es forma per la unió de dos noms propis, com és el cas de hermafrodita (Hermes i Afrodita). Un altre exemple de fusió de dos noms propis és estraperlo, derivat de Strauss i Perlowitz, promotors d'un joc de ruleta il·legal de marca "Stra-Perlo". L'estraperlo és el negoci il·legal de productes intervinguts per l'Estat i venuts a preus abusius.

Per acabar voldria fer esment d'un mot que va ser molt popular a Barcelona fa uns quants anys i que avui dia pràcticament ha desaparegut. Em refereixo a piquiponada, que deu el seu nom al senyor Joan Pich i Pon, que entre altres càrrecs va ser president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i alcalde d'aquesta ciutat (1935). Va ser acusat de fer estraperlo. Reben el nom de "piquiponades" els lapsus –reals o inventats– que havia tingut aquest prohom. A més de confondre "filatèlic" amb "sifilític" i "ous d'esturió" amb "ous de centurió", potser el lapsus més cèlebre es va produir en un discurs que va pronunciar des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, en què, després de rebre un guardó que havia desitjat durant molt de temps, va dir: "Per fi se m'ha ajusticiat."

El senyor Fusté és fuster

Entre els segles XVI i XIX l'ortografia catalana va viure una època de desgavell. Es van escriure molts tractats, promptuaris, assajos, projectes..., però no n'hi va haver cap que assolís una acceptació general, segurament per la manca d'una institució reconeguda que en fixés les normes. Amb la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) es van posar les bases per elaborar unes normes acceptades majoritàriament. Això es va aconseguir el 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques, amb Pompeu Fabra com a impulsor principal.

Aquest desgavell també va afectar, lògicament, la grafia dels cognoms. No és estrany, doncs, que durant aquests segles els funcionaris encarregats dels registres civils escrivissin els cognoms tal com els sentien pronunciar per les persones que hi anaven a registrar-se. Comparades amb les grafies actuals, les diferències més rellevants són: la supressió gràfica de la "r" final, el dígraf "ch" i els plurals en "-as".

- La supressió gràfica de la "r" final es produeix sobretot en cognoms que es refereixen a oficis: Aiguadé, Argenté, Ballesté, Basté, Cabré, Escudé, Ferré (o Farré), Forné, Fusté, Grané, Mercadé, Moliné, Ollé, Sabaté... I també en altres cognoms, com Caballé, Castañé, Olivé, Regué, Solé... La supressió de la "r" es dóna també en alguns noms d'oficis acabats en "or", com Cosidó, Llauradó, Pintó, Teixidó... El valencià conserva aquest so final, i això es reflecteix, per tant, en la grafia dels cognoms: Ferrer, Forner, Fuster, Moliner, Llaurador, Pintor...

- El dígraf "ch" ja era habitual en els nostres escriptors medievals. L'aparició d'aquest dígraf es va produir per assegurar que la "c" final no s'havia de pronunciar com una "s" sinó com una "k". Això afectava tant els noms comuns (amich, antich; lloch...) com els noms propis (Antich, Aymerich, Balasch, Baldrich, Blanch, Bosch, Domènech, Estelrich, Estruch, Franch, Joanich, Llach, Lluch, March, Pitarch, Reixach, Salrach, Samaranch...). Lògicament aquest dígraf també apareixia en els topònims: Hostafranchs, Hostalrich, Llafranch, Montblanch, Vich... Molts parlants castellans el pronuncien com si es tractés de la seva "ch"; tanmateix, la ignorància, la desídia o el menyspreu per pronunciar correctament aquests noms no es dóna quan pronuncien noms com Shakespeare, Freud, Baudelaire o Charles de Gaulle.

- Fins a la publicació de les Normes molts noms comuns acabats en "a" feien els plurals en "-as". Aquest fet s'havia traslladat també als cognoms: Artigas, Casas, Comas, Corominas, Planas, Ribas, Salas, Voltas... El prestigiós filòleg Joan Coromines va canviar el seu cognom, que inicialment escrivia amb "as".

Sobre la correcció ortogràfica dels cognoms, vull reproduir aquí un paràgraf del llibre Els llinatges catalans (1959), de Francesc de Borja Moll: "En definitiva, l'únic amo de cada cognom és la persona que el porta, i per tant, a ella pertany de decidir la reforma o el manteniment de la grafia considerada incorrecta. Per dialectal o per bàrbara que sigui l'escriptura d'un llinatge, el qui l'ha adoptada o l'ha rebuda dels seus avantpassats pot tenir motius ben respectables (quan no siguin més que d'ordre sentimental) per a mantenir-la. La tasca de l'especialista, en aquest cas, pot esser d'orientar i aconsellar, però no de declarar obligatòria la reforma en nom de cap prejudici gramatical."

Seguint amb el tema dels cognoms, em sembla oportú fer aquí una referència als mots patronímics, que són els cognoms que es formen a partir del nom patern. Els primers patronímics que es van crear consistien a afegir la preposició "de" entre els noms del pare i del fill. Més endavant ja van començar a sorgir els patronímics formats amb un sufix que significa "fill de".

A l'edat mitjana, aragonesos i castellans van començar a originar cognoms afegint el sufix "-ez" o "-z" al nom de pila del pare. Així, per exemple, Álvarez (Álvaro), Antúnez (Antón), Díaz, Díez o Diéguez (Diego), Domínguez (Domingo), Fernández (Fernando), Giménez, o Jiménez (Gimeno), González (Gonzalo), López (Lope), Martínez (Martín), Pérez (Pero, Pedro), Rodríguez (Rodrigo), Sánchez (Sancho)...

El català del Principat o de les Balears no fa servir aquest sistema de formar els noms dels fills a partir del nom patern, però al País Valencià –ja al segle XIII i per influència de la forma aragonesa o castellana– hi trobem molts cognoms formats amb el sufix "-is". Per exemple, Llopis, Peris, Gomis, Sanchis (o Sanchís), Ferrandis. Eiximenis (castellà Ximénez, actualment Jiménez o Giménez)...

El fet d'afegir un element abans o després del nom propi per indicar la filiació d'una persona es dóna en moltes llengües. Per exemple:
-son (anglès): Anderson, Johnson, Nicholson...
-es (portuguès): Alvares, Gonçalves, Pires...
-ov -ova (rus): Paulov, Ivanov, Petrov, Paulova...
Di (italià): Di Stefano, Di Maria, Di Francesco...
Ibn, Ben, Bin (àrab): Ibn Battuta, Ben Bella, Bin Laden...
Ben (hebreu): Ben Gurion...
van (neerlandès): van Gogh, van Eyck...
von (alemany): von Karajan, von Braun...
Mc (escocès): McArthur, McCartney, McDonald...
O' (irlandès): O'Callaghan, O'Donnell, O'Neil...

Dos apunts finals

1. El cognom castellà Expósito té l'origen en la denominació que es donava als nadons que eren abandonats o "exposats" en un lloc públic, en general a les portes d'un hospici o en els torns dels convents de monges, amb l'esperança que algú els recollís. Per denominar aquesta situació el català disposa també d'un cognom específic: Deulofeu, que literalment significa "el va fer Déu".

2. Per acabar, vull aclarir que en rus la terminació "in" no vol dir "fill de".

Bon Nadal!

Frases absurdes (13)

(111) La situació del riu està absolutament controladíssima (Alcalde de Lleida, RAC1, 4.5.2010)
(112) M'aventuro a dir que el resultat d'aquest partit és imprevisible (Comentarista de BarçaTV, 30.5.2010)
(113) El senyor Àngel Fernández va anunciar que no parlaria més. I no parla. És un home de paraula (Mundo Deportivo, 12.6.2010)
(114) Avui parlarem dels perills de viatjar amb el doctor… (RAC1, 27.7.2010)
(115) És el responsable del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d'Interior (RAC1, 9.8.2010)
(116) La paciència del Govern és infinita però s'està acabant (José Blanco, ministre de Foment, RAC1, 9.8.2010)
(117) Amb l'arribada de Ronaldinho el Barça va pujar cap a dalt (Un jugador del Barça, TV3, 23.8.2010)
(118) Qui guanyi s'endurà el títol mundial de campió del món (Els matins, TV3, 8.10.2010)

(111) En aquesta frase coincideixen dos elements que no encaixen: "absolutament" i "controladíssima". En aquest cas hi ha dues possibilitats correctes: "està absolutament controlada" o bé "està controladíssima".

(112) L'autor d'aquesta frase comença creant unes expectatives que després no es compleixen. Aventurar-se a fer o a dir una cosa implica que allò que es fa o es diu comporta un cert risc, un perill, un dubte, un recel, un compromís... En aquesta frase el final de l'"aventura" és decebedor, ja que no comporta res d'això.

(113) Un home (o una dona) de paraula és la persona que compleix allò a què s'ha compromès. En aquesta frase és curiós observar que algú que ha decidit no parlar sigui catalogat com a "home de paraula". A banda d'aquesta paradoxa aparent, la frase no és absurda sinó totalment correcta.

(114) Com passa sovint, l'absurditat o l'ambigüitat d'un gran nombre de frases es deu a l'ordre erroni dels seus elements. En aquesta frase cal suposar que el perill no consisteix a viatjar amb el doctor. La forma correcta hauria de dir: "Avui parlarem amb el doctor X dels perills de viatjar..."

(115) Una interpretació malèvola d'aquesta frase podria conduir a pensar que la violència masclista la fa el Departament d'Interior. Per evitar malentesos es podria haver escrit: "Programa de Seguretat contra la Violència Masclista aprovat (organitzat, promogut, fet...) pel Departament d'Interior".

(116) L'absurditat d'aquesta frase és prou evident. Si la paciència s'està acabant vol dir que no és infinita.

(117) De moment ningú no ha aconseguit pujar cap a baix.

(118) Un altre cas de mots redundants. La frase hauria de dir: "s'endurà el títol mundial" o bé "s'endurà el títol de campió del món".