El meu cosí és trempolí

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana: lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.