Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules ultratjosos. Aquesta és la definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Però si el propòsit de l'insult és ofendre, jo diria que els catalans no arribem gairebé mai a aconseguir aquest objectiu. Dit altrament: els catalans no sabem insultar en la nostra llengua. Déu me'n guard de dir si això és bo o dolent, però sí que m'adono que, a manca de recursos propis, ens veiem sovint obligats a manllevar insults a la llengua castellana.Això de banda, tot i reconèixer que no anem gaire bé d'insults, ningú no ens podrà negar que anem molt sobrats de renecs. Renegar vol dir proferir paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada. I d'això en sabem molt. Només cal recordar una de les nostres figures mítiques en aquest tema: el carreter.
Cal dir, d'entrada, que un bon insult ha de tenir dues propietats essencials: que l'emissor quedi satisfet, descansat, i que el receptor quedi ferit, tocat. Però ¿podem quedar descansats o satisfets després d'insultar algú fent servir mots tan innocus com "brètol", "babau", "capsigrany", "pòtol" o "poca-solta"? No em negareu que la sensació que en traiem no és comparable amb la que podem tenir després de proferir un solemne "gilipollas" o un contundent "capullo".
D'insults, n'hi ha de moltes menes. Els més corrents són els interjeccionals o directes, que consisteixen en un sol mot pronunciat amb una certa ràbia -o mala llet- i en un to molt més alt de l'habitual. Són mots com "imbècil!, "idiota!", "animal!", "cabró!", "malparit!"… Es poden pronunciar en qualsevol lloc i circumstància, però són molt habituals quan l'insultador es troba al volant d'un automòbil o assisteix a un espectacle esportiu.
Hi ha una altra mena d'insults, que podríem anomenar definidors, que expressen el que pensem, just en aquell instant, de la persona que volem insultar. Són insults que consisteixen en una petita frase elaborada amb el verb "ser". Aquests insults, pronunciats generalment amb el verb en segona persona del singular, no són tan contundents com els directes però tenen també la seva eficàcia. Per exemple, "ets un cretí", "ets un imbècil", "ets un desgraciat", "ets un babau", "ets un cornut", "ets un pocavergonya"... I aquestes expressions també són vàlides en femení, no fos cas que algú (o alguna) considerés que faig servir un llenguatge sexista.
De vegades l'insult no va adreçat a una sola persona sinó a unes quantes. Això es dóna sobretot en el medi militar, quan el sergent o el caporal de torn s'adreça a la tropa: "Sou uns mariques!", "Sou uns acollonits!", "Sou unes nenes!"... O també en l'àmbit laboral, del cap envers els seus treballadors: "Sou uns ineptes!", "Sou uns ganduls!", "Sou uns inútils!"...
L'insultador acostuma a tutejar l'insultat, però no sempre és així. Fixem-nos en la gran potència d'una expressió com "Vostè és un fill de puta!". No pot ser més contundent.
A propòsit d'aquest exemple, cal recordar que la paraula "puta" és una de les més utilitzades a l'hora d'insultar. L'eficàcia de l'expressió "fill de puta" és inqüestionable, i més si s'eleva al grau de "fill de la gran puta" o es concreta en "la puta que et va parir". En castellà, la voluntat feridora d'aquest insult ha arribat fins i tot a suprimir-ne la preposició: "Hijo puta". Continuant amb aquest terme d'abast universal, no em resisteixo a comentar aquí una anècdota personal. No fa gaire, al metro, vaig sentir una conversa entre dos nois que semblaven amics. Durant la conversa, un li va dir a l'altre: "Ei, tio, que fill de puta que ets". I el tio fill de puta en qüestió es va quedar tan ample. LOGSE?, LOE?...
Un altre tipus d'insult, no tan directe ni eficaç com els anteriors, consisteix en la utilització de l'adjectiu comparatiu de superioritat: "Ets més curt que una cua de conill", "Ets més ruc que un sabatot"...
En la tipologia d'insults disposem encara dels que consisteixen a engegar algú a algun lloc o a fer segons què, com per exemple "Vés (o vés-te'n) a la merda", "Vés a cagar (a pastar fang, a fregir espàrrecs, a fer gàrgares, a fer punyetes, a parir panteres...)" i l'indiscutible número u: "Vés a prendre pel cul" (amb la variant "pel sac", bastant més suau).
Tenim, finalment, els insults encapçalats per l'expressió "me cago en", com per exemple "me cago en la mare que et va parir". Aquesta expressió no sempre forma part d'un insult. Generalment s'utilitza per expressar contrarietat o indignació i no té un destinatari personal, si bé molt sovint serveix per referir-se a la divinitat o a algun element sagrat, com "Déu", "l'hòstia", "el cupó", etc., de vegades sota una forma eufemística ("me cago en déna", "me cago en l'ou"…). Aquestes expressions no són pròpiament insults sinó que formen part d'allò que anomenem paraulotes, renecs, blasfèmies o frases malsonants, i que denoten per part de l'emissor un nivell sociocultural no gaire elevat. Podem incloure també en aquesta categoria totes aquelles expressions interjeccionals que són producte del dolor, la sorpresa, l'admiració, la incredulitat o la indignació: carall, caram, carai, collons, coi, cony, cordons, hòstia, merda, òndia, redéu…
Els termes emprats en els insults fan referència a qüestions molt diverses. De tota manera, en un intent de síntesi, m'ha semblat que es podrien classificar en tres categories: animals, actituds o situacions personals, i facultats intel·lectuals. En dono uns quants exemples:
Animals: animal, ase, bèstia, burro, capsigrany, gamarús, porc, ruc...
Actituds o situacions personals: babau, beneit, bocamoll, brètol, calçasses, carallot, cornut, gamberro, llepaculs, pallús, pòtol, tanoca...
Facultats intel·lectuals: cretí, curt de gambals, estúpid, idiota, imbècil, ignorant, llanut, subnormal, toix, ximple...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada