Aquestes expressions, però, no tenen una equivalència exacta entre les dues llengües. Tan ridícula seria l'expressió en castellà "te estimo" com en català "et vull" o "t'amo".
Tal com passa en altres àmbits de la vida (per exemple en els insults), em sembla que els catalans tampoc no anem gaire sobrats de recursos a l'hora de manifestar verbalment la nostra estimació (diguem-ne "amor") cap a una persona. El castellà, en canvi, disposa d'una sèrie de mots com "cariño", "cielo", "cielito", "corazón", "tesoro", "amorcito", "encanto", "muñeca"…, potser provinents en algun cas de les sèries televisives sud-americanes. Com a simple divertiment, intento fer-ne la traducció literal: "afecte", "cel", "celet", "cor", "tresor", "amoret", "encant", "nina"… Convindreu amb mi que tot plegat resulta absolutament ridícul.
A banda dels mots que manifesten clarament un sentiment d'amor, n'hi ha d'altres que tenen una utilització més prosaica i que fins i tot poden servir com a reclam comercial. Recordem allò de "Vine al mercat, xato" o "Vine al mercat, reina".
D'un temps ençà es van estenent cada vegada més els mots "carinyet" i "carinyeta", diminutius catalanitzats que provenen de la forma castellana "cariño". És evident que són barbarismes, però mig beneïts per sufixos catalans. Ara bé, en el llenguatge col·loquial no em sembla censurable fer servir les formes "carinyo", "carinyet" o "carinyeta", que amb el temps podrien acompanyar mots d'origen castellà com "guapo, guapa" o "maco, maca", avui dia ja admesos per l'Institut d'Estudis Catalans.
Ja he remarcat al començament que la manera més natural i habitual de manifestar el sentiment d'amor cap a una persona és dir-li "t'estimo", però el verb "estimar" té altres accepcions, tan allunyades com "determinar el preu o el valor d'una cosa" o bé "acceptar un jutge una demanda". L'accepció més habitual remet al verb "amar", però l'exemple que en aquest cas en dóna el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana és realment abominable: "És lletja, però ell l'estima".
El verb "estimar", com la majoria de verbs, admet complements circumstancials que en precisen o amplien el significat. L'adverbi "molt", per exemple, afegeix un cert grau d'intensitat al significat del verb: "Menja molt", "Corre molt", "M'interessa molt"… Però jo diria que en el cas del verb "estimar" aquest adverbi actua, paradoxalment, en el sentit contrari: no intensifica el significat del verb sinó que l'atenua. Comparem aquestes dues frases: "És que jo t'estimo" i "És que jo t'estimo molt". Em sembla que l'expressió amorosa és més contundent a la primera frase que a la segona.
En català tenim també l'expressió "estimar-se més", que significa "preferir". Per exemple, "què t'estimes més, una pilota o una bicicleta?". Aquesta forma no té traducció literal al castellà.
Em vull referir finalment als anomenats piropos, mot que, per cert, prové del grec pyrós, foc. És evident que aquest terme, castellanisme flagrant, no pertany pròpiament a la temàtica amorosa, però hi té una certa relació. En català fem servir en aquest cas expressions més mel·líflues o inofensives, com "floreta", "amoretes", "galanteria"… Per exemple: "Li agrada de tirar floretes a les dones (o als homes)". Aquest costum, bastant estès cap als anys seixanta i setanta del segle passat, sobretot en el sector de la construcció, pràcticament ja ha desaparegut. Afortunadament.
M'agrada acabar l'article amb Joan Manuel Serrat:
"Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys.
